Sentint-lo molt per aquells que estan ancorats en unes formes desfasades i acrítiques de pensar i d’explicar les coses, el paisatge no és quelcom donat, i per tant no és una condició inherent a l'objecte (val a dir a l'espai de la geografia). Avui adoptarem la mirada del sociòleg per dir que, com li ocorre a la mateixa realitat (La construcció social de la realitat, Berger i Luckmann, 1968), el paisatge pot ser tingut com una construcció social més. Més que una cosa predefinida i estàtica, es tracta d’un procés. Per això sol dir-se que els paisatges són una fabricació (un invent "dels homes de la ciutat", escrivíem fa uns anys, amb Alain Roger, en aquest mateix blog). Quines coses duen aquests 'objectes' a transformar-se en paisatge? De moment en direm una: l'invent d'un paisatge és fruit d'una mena de consens al qual arribam un cert grup d'actors, que seleccionam, activam i fins i tot legitimam unes determinades manifestacions geogràfiques del món –una posta de Sol, una vall entre muntanyes, un bosc, la mar, una ciutat o el centre històric d'una ciutat–, unes per damunt d'altres, i ho fem a partir d'uns interessos i també d'uns punts de vista que entre ells poden diferir. Això ens permet d’entendre per què el paisatge –les males pràctiques en qüestió de paisatge– esdevé un usual motiu de conflicte. Fins i tot la naturalesa –una realitat material– és social, perquè està interferida per l'acció humana, com estan interferits per l'acció humana tants éssers vius sobre la Terra. Dic interferits perquè avui hi ha tota una administració humana de la naturalesa: el nombre d'elefants és un nombre controlat; les foques, les nacres (Pinna nobilis), es comptabilitzen, es mesuren, s'examinen, s'analitzen; als humans, en néixer, ens assignen un número d'identificació i així passam a ser objectes de la demografia.
Al llibre de Berger i Luckmann hi ha dues idees principals: la primera és la societat com a realitat objectiva i la segona és la societat com a realitat subjectiva. La realitat social és històrica, cosa que vol dir que pot anar cap a una banda o cap a altra. Així com en Física observam unes relacions de causalitat antecedent-conseqüent que subsumim sota una llei general per fer prediccions, el cas és que, en termes de comportament social, l’acció és una acció intencional que no funciona per relacions antecedent-conseqüent. Un ésser humà es comporta de moltes diferents maneres davant algun estímul, i no respon de forma mecànica d’acord amb unes lleis generals. Sobre aquesta mateixa idea podem acudir a Javier Maderuelo (Poéticas del lugar. Arte público en España, 2001), qui escriu que "frente a las definiciones científicas y universalistas que la matemática elabora sobre el espacio, y a las concepciones mecanicistas que ofrece de él la Física, la arquitectura y las artes, remitiéndonos a un mundo de abstracciones irreferenciales, componen unas visiones poéticas y particularizadas del mismo. El espacio, acotado por el hálito de la metáfora, se convierte en lugar. La idea de lugar puede ser enunciada como un fragmento de espacio concreto y característico que goza de unas cualidades particulares y de unas señas de identidad (…). Los actos humanos son quienes otorgan carácter al espacio hasta convertirlo en lugar".
En fi, l'acció humana és una acció que s'orienta a uns fins, perquè els éssers humans som subjectes que tenim una ment, tenim una consciència i elaboram finalitats, intencionalitats. Marx dirà que l'ésser humà és el conjunt de les relacions socials que l’han format. A més d’això, es comprova que les accions humanes sempre es mouen dins un context de significació, del qual no sembla possible sortir-ne. Tenim uns desitjos, unes pulsions bàsiques, però les tenim canalitzades a través de significacions que tenim a l'inconscient. Per això ens enamoren uns determinats paisatges –més ben dit, unes determinades representacions paisatgístiques socialment construïdes– i no d’altres. Més encara, tota acció, per la pròpia constitució del nostre cervell, sempre està impregnada emotivament, en major o menor mesura. A partir d’aquí hi ha uns paisatges altament significatius, altament somiats i desitjats, però les significacions, els somnis o els desitjos tenen una part socialment construïda, com també ideològicament construïda i políticament construïda. "En realidad –escriu Joan Nogué a La construcción social del paisaje, Biblioteca Nueva, 2016–, sólo vemos los paisajes que deseamos ver, es decir aquellos que no cuestionan nuestra idea de paisaje construida socialmente, producto, a su vez, de una determinada forma de aprehensión y apropiación del espacio geográfico". Per al mateix Nogué, el paisatge "puede interpretarse como un producto social, como el resultado de una transformación colectiva de la naturaleza y como la proyección cultural de una sociedad en un espacio determinado". Yolanda Torrubia, redundant en aquestes mateixes idees, escriu que el paisatge "no es la naturaleza o el lugar que se observa, sino lo que se construye a partir de estos, una construcción cultural para la que es necesaria la interpretación de alguien" (Catálogo de la exposición 'La construcción social del paisaje'. Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, 28 noviembre 2014 - 29 Marzo 2015).
Prova de tot això és la imatge d’un país o una ciutat per atraure el turisme, imatge construïda socialment i dirigida a uns fins. Carles Geli explicava a EL PAÍS (27/05/2019) que també el turisme "és un invent, un potencial negoci tret del no res, i al darrere hi havia uns interessos economicopolítics vinculats al llavors creixent catalanisme polític". En aquest cas, els del facsímil d’un text de 1908, Barcelona cosmopolita. "El turisme era rar a la Barcelona del 1900”, escriu Geli. "Com a pràctica era extravagant i a l'abast de pocs ciutadans; com a subjecte pacient, no gaire menys: la capital catalana era lluny d’aquell invent que el 1841 va arrencar l'anglès Thomas Cook, ajudat pels esclats del ferrocarril i de la fotografia (sense imatges del paradís no hi ha desig)". El fet que les “imatges del paradís” fossin unes i no altres, el fet que se seleccionassin orientades a uns fins i que es legitimàssin unes sobre les altres, són fets que donen compte del fet final que també els paisatges són productes interferits per l'acció humana. A això li hauríem d'afegir el caràcter cultural d'aquesta interferència, però aquesta és una qüestió a la qual li haurem de trobar temps i espai en les pàgines d'aquest bloc. Un adelant: Des d'una postura relativista cultural es diu que quan estam situats en la posició d'una cultura no podem conèixer mai una altra cultura perquè no podem disposar dels seus codis i entendre-los, o viure-los com un més. Radicalitzant el segon Wittgenstein, es diria que és impossible, des de la nostra pròpia cultura, interpretar una altra cultura, tot i que l'hermenèutica consistirà precisament en això: en veure que, malgrat sempre hi ha un element que es perd, sí hi ha una possibilitat de transmissió, ja que els llenguatges no són completament tancats i poden establir-se mediacions d’un a l'altre.
Al llibre de Berger i Luckmann hi ha dues idees principals: la primera és la societat com a realitat objectiva i la segona és la societat com a realitat subjectiva. La realitat social és històrica, cosa que vol dir que pot anar cap a una banda o cap a altra. Així com en Física observam unes relacions de causalitat antecedent-conseqüent que subsumim sota una llei general per fer prediccions, el cas és que, en termes de comportament social, l’acció és una acció intencional que no funciona per relacions antecedent-conseqüent. Un ésser humà es comporta de moltes diferents maneres davant algun estímul, i no respon de forma mecànica d’acord amb unes lleis generals. Sobre aquesta mateixa idea podem acudir a Javier Maderuelo (Poéticas del lugar. Arte público en España, 2001), qui escriu que "frente a las definiciones científicas y universalistas que la matemática elabora sobre el espacio, y a las concepciones mecanicistas que ofrece de él la Física, la arquitectura y las artes, remitiéndonos a un mundo de abstracciones irreferenciales, componen unas visiones poéticas y particularizadas del mismo. El espacio, acotado por el hálito de la metáfora, se convierte en lugar. La idea de lugar puede ser enunciada como un fragmento de espacio concreto y característico que goza de unas cualidades particulares y de unas señas de identidad (…). Los actos humanos son quienes otorgan carácter al espacio hasta convertirlo en lugar".
En fi, l'acció humana és una acció que s'orienta a uns fins, perquè els éssers humans som subjectes que tenim una ment, tenim una consciència i elaboram finalitats, intencionalitats. Marx dirà que l'ésser humà és el conjunt de les relacions socials que l’han format. A més d’això, es comprova que les accions humanes sempre es mouen dins un context de significació, del qual no sembla possible sortir-ne. Tenim uns desitjos, unes pulsions bàsiques, però les tenim canalitzades a través de significacions que tenim a l'inconscient. Per això ens enamoren uns determinats paisatges –més ben dit, unes determinades representacions paisatgístiques socialment construïdes– i no d’altres. Més encara, tota acció, per la pròpia constitució del nostre cervell, sempre està impregnada emotivament, en major o menor mesura. A partir d’aquí hi ha uns paisatges altament significatius, altament somiats i desitjats, però les significacions, els somnis o els desitjos tenen una part socialment construïda, com també ideològicament construïda i políticament construïda. "En realidad –escriu Joan Nogué a La construcción social del paisaje, Biblioteca Nueva, 2016–, sólo vemos los paisajes que deseamos ver, es decir aquellos que no cuestionan nuestra idea de paisaje construida socialmente, producto, a su vez, de una determinada forma de aprehensión y apropiación del espacio geográfico". Per al mateix Nogué, el paisatge "puede interpretarse como un producto social, como el resultado de una transformación colectiva de la naturaleza y como la proyección cultural de una sociedad en un espacio determinado". Yolanda Torrubia, redundant en aquestes mateixes idees, escriu que el paisatge "no es la naturaleza o el lugar que se observa, sino lo que se construye a partir de estos, una construcción cultural para la que es necesaria la interpretación de alguien" (Catálogo de la exposición 'La construcción social del paisaje'. Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, 28 noviembre 2014 - 29 Marzo 2015).
Prova de tot això és la imatge d’un país o una ciutat per atraure el turisme, imatge construïda socialment i dirigida a uns fins. Carles Geli explicava a EL PAÍS (27/05/2019) que també el turisme "és un invent, un potencial negoci tret del no res, i al darrere hi havia uns interessos economicopolítics vinculats al llavors creixent catalanisme polític". En aquest cas, els del facsímil d’un text de 1908, Barcelona cosmopolita. "El turisme era rar a la Barcelona del 1900”, escriu Geli. "Com a pràctica era extravagant i a l'abast de pocs ciutadans; com a subjecte pacient, no gaire menys: la capital catalana era lluny d’aquell invent que el 1841 va arrencar l'anglès Thomas Cook, ajudat pels esclats del ferrocarril i de la fotografia (sense imatges del paradís no hi ha desig)". El fet que les “imatges del paradís” fossin unes i no altres, el fet que se seleccionassin orientades a uns fins i que es legitimàssin unes sobre les altres, són fets que donen compte del fet final que també els paisatges són productes interferits per l'acció humana. A això li hauríem d'afegir el caràcter cultural d'aquesta interferència, però aquesta és una qüestió a la qual li haurem de trobar temps i espai en les pàgines d'aquest bloc. Un adelant: Des d'una postura relativista cultural es diu que quan estam situats en la posició d'una cultura no podem conèixer mai una altra cultura perquè no podem disposar dels seus codis i entendre-los, o viure-los com un més. Radicalitzant el segon Wittgenstein, es diria que és impossible, des de la nostra pròpia cultura, interpretar una altra cultura, tot i que l'hermenèutica consistirà precisament en això: en veure que, malgrat sempre hi ha un element que es perd, sí hi ha una possibilitat de transmissió, ja que els llenguatges no són completament tancats i poden establir-se mediacions d’un a l'altre.
