Davant del boom que ve –que ha de venir, que ja hi és–, de la instal·lació arreu de plaques fotovoltaiques, s’assumeix que aquests nous artefactes humans estan destinats a ser part constitutiva del territori, i en darrera instància d’un paisatge que en diem 'de l'energia', 'tecnològic'. Temps ençà hi havia altres infraestructures territorials, avui periclitades, aprofitadores de l'energia del vent: molins d’extracció d’aigua (2.445 inventariats a l’illa de Mallorca), molins fariners (818), eres de batre (més de 6.000 cap a la meitat del segle passat), foren part constitutiva de la cultura cerealística de la Mediterrània (d'eres en tenim documentades a l'antic Egipte, Grècia, Roma: espais de producció massiva i social de gra, el gra que serà pa, «el pa nostre de cada dia», s'esmenta a l'oració cristiana). Imprescindible Nuestro pan de cada día, de Predrag Matvejevic (Acantilado, 2013). La denominació que millor s'ajusta al paisatges resultants és la de "paisatges de la fam", i tan sols quan hem deixat de passar-ne, s’han començat a fer valoracions de caràcter estètic de l'empremta paisatgística que han deixat artefactes energètics com aquests. Hem començat a patrimonitzar-los.
«El paisatge és una invenció dels habitants de les ciutats», diu Alain Roger a Breu tractat del paisatge. «El paisatge neix en el marc d'una elit lletrada, culta», diu Augustin Berque a El pensamiento paisajero. No hi podem estar-ne més d’acord. Les elits romàntiques, cultes i urbanes, inventaren la mar, les muntanyes, els deserts d’arena o glaç, o els de la pedra seca de Son Salomó a Menorca. Menorca talaiòtica és imatge de marca territorial i turística. Un invent modern.
Llocs arqueològics i etnològics són fixadors de passat, com ho sembla que són ara, salvant la distància històrica, les antigues i primeres centrals de producció elèctrica, moltes d'elles igualment patrimonitzades (Les tres xemeneies de Sant Andrià del Besós, Barcelona, són Bé Cultural de Interès Local. L'antiga central tèrmica d'Alcúdia havia de ser un Museu de la Ciència i la Tecnologia).
Menorca, illa etnològica, començà a operar la seva transició cap a l'energia elèctrica l'any 1892, en què es funda La Eléctrica Mahonesa. D’ençà, l’electricitat ha canviat les nostres vides. Ha il·luminat la nit, artificialitzant els paisatges de la nit urbana. Un triomf humà sobre la foscor. Aviat, la nit autèntica, serà un mite immaterial, com ho és ja la naturalesa. A l'autenticitat i inautenticitat fenomenològiques vaig dedicar el Treball de Fi de Grau de Filosofia. Hi surten Heidegger, Benjamin, Lévinas.
Menorca, illa etnològica, començà a operar la seva transició cap a l'energia elèctrica l'any 1892, en què es funda La Eléctrica Mahonesa. D’ençà, l’electricitat ha canviat les nostres vides. Ha il·luminat la nit, artificialitzant els paisatges de la nit urbana. Un triomf humà sobre la foscor. Aviat, la nit autèntica, serà un mite immaterial, com ho és ja la naturalesa. A l'autenticitat i inautenticitat fenomenològiques vaig dedicar el Treball de Fi de Grau de Filosofia. Hi surten Heidegger, Benjamin, Lévinas.
De les renovables, recordar dues coses: amb dades del 2019, a l’Estat espanyol i quant a potència instal·lada, el 50,1% del parc generador d'energia elèctrica correspon a instal·lacions d’energies renovables. La tecnologia eòlica és, numèricament, la més important: suposa el 20,8% de la producció total d’electricitat a l’Estat, ben per darrere de la tecnologia solar, que suposa el 3,5%. Aquestes xifres, en la seva versió optimista, semblen una bona notícia. La mala notícia és que les Balears són la regió amb menys implantació de renovables, a penes arriba al 0,2% del total espanyol: 4 MW de potència eòlica instal·lada (la dels quatre aerogeneradors de Milà, a Maó), però 81 MW de potència en fotovoltaiques. La Llei balear 10/2019, de 22 de febrer, de Canvi climàtic i transició energètica, estableix un Pla de Transició Energètica i Canvi Climàtic segons el qual es preveu que, l'any 2030, el 35% de l’energia final consumida a les Balears provingui de renovables, i que sigui del 100% l’any 2050. Obtenir un 35% de producció renovable significa que caldrà instal·lar una potència fotovoltaica addicional de 5.000 MW, cosa que suposa, en termes d’extensió, una superfície d’unes 5.000 hectàrees (més o menys l'1,3% del territori balear). En el càlcul d’aquesta superfície està inclòs tant el sòl rústic com les cobertes dels edificis urbans. Amb data d’octubre de 2019, a les Illes Balears hi havia un total de 38 parcs fotovoltaics, dels quals 35 estan a Mallorca, 1 a Formentera i 2 a Menorca. Se n’estan tramitant 20 parcs més. Les 58 futures instal·lacions d'energia solar fotovoltaica ens posen en el camí de la ja famosa 'transició energètica'. Veurem tota una activitat de disseny arquitectònic destinada a transformar el fotovoltaic en un element compositiu més de l'edifici construït. Cal atendre, ara, l'acceptabilitat social d'aquesta gran empenta transformadora. Els mapes de zonificació de l'aptitud del territori per a emplaçar les instal·lacions són mapes de la discòrdia, però en ells s'hi veu l'intent de racionalització de la planificació. Ergo no són mapes emocionals.
Acceptabilitat social i pedagogia van juntes, perquè a mirar, s'aprén, i un cop educats, acceptam coses, objectes, entorns que abans ens semblaven simples locus horridus. Educar en relació amb el dilema entre energia i paisatge també duu el seu temps, perquè el dilema ens obliga a enfrontar-nos a les nostres contradiccions, i a superar-les o no fer-ho mai. El dilema no seria gens difícil de resoldre si en les nostres decisions de caràcter territorial no intervinguessin les emocions, és a dir, precisament, la dimensió emocional i afectiva que introdueix la noció de paisatge. Si fóssim éssers radicalment racionals, emplaçar les renovables seria tan fàcil com acudir al mapa d'aptitud territorial per a les energies renovables solar i eòlica, i aplicar-lo fredament.
Tot plegat, hi ha elements que han de permetre donar solució al problema de les tensions, del conflicte, del dilema, que ens permetin assolir amb èxit «simbiosi necessària» (vid. Jornades de recerca històrica de Menorca. Patrimoni Cultural, Paisatge i Energies Renovables: una simbiosi necessària, 2020): primer, disposar d’un mapa de reserves estratègiques de sòl, consensuades amb les entitats locals (ajuntaments, comunitats de veïns. El 2 de novembre de 2020 la televisió catalana va emetre un documental en el qual es descriu el procés d'instal·lació i construcció, l’any 2018, del primer aerogenerador comunitari de l’Estat i del sud d’Europa, instal·lat al municipi català de Pujalt, i de propietat compartida; segon, aprofitar els paisatges malmesos, els desintegrats, marginals o marginats (els 'tercers paisatges', en els quals un bon disseny pot contribuir a transformar els nous artefactes energètics en hitos del paisatge); tercer, un decàleg de bones pràctiques; i quart, reeducar la nostra mirada envers el paisatge, cosa que vol dir superar l’esclerosi de la mirada que ens impedeix veure en positiu els paisatges emergents energètics i trobar en ells l’oportunitat per a crear un nou llenguatge en el paisatge («Encara no hem après a veure els nostres paisatges moderns», escriu, també, Alain Roger). La mirada reeducada fa que l’home contemporani ja pot admirar i jutjar com a belles fins i tot les benzineres abandonades, «més belles que el Taj Mahal», segons el Credo de J.G. Ballard. En un futur no massa llunyà, els nous artefactes enegètics, a més de fer-nos un cert favor ambiental, seran finalment admesos socialment dins l'àmbit del bell.
Acceptabilitat social i pedagogia van juntes, perquè a mirar, s'aprén, i un cop educats, acceptam coses, objectes, entorns que abans ens semblaven simples locus horridus. Educar en relació amb el dilema entre energia i paisatge també duu el seu temps, perquè el dilema ens obliga a enfrontar-nos a les nostres contradiccions, i a superar-les o no fer-ho mai. El dilema no seria gens difícil de resoldre si en les nostres decisions de caràcter territorial no intervinguessin les emocions, és a dir, precisament, la dimensió emocional i afectiva que introdueix la noció de paisatge. Si fóssim éssers radicalment racionals, emplaçar les renovables seria tan fàcil com acudir al mapa d'aptitud territorial per a les energies renovables solar i eòlica, i aplicar-lo fredament.
Tot plegat, hi ha elements que han de permetre donar solució al problema de les tensions, del conflicte, del dilema, que ens permetin assolir amb èxit «simbiosi necessària» (vid. Jornades de recerca històrica de Menorca. Patrimoni Cultural, Paisatge i Energies Renovables: una simbiosi necessària, 2020): primer, disposar d’un mapa de reserves estratègiques de sòl, consensuades amb les entitats locals (ajuntaments, comunitats de veïns. El 2 de novembre de 2020 la televisió catalana va emetre un documental en el qual es descriu el procés d'instal·lació i construcció, l’any 2018, del primer aerogenerador comunitari de l’Estat i del sud d’Europa, instal·lat al municipi català de Pujalt, i de propietat compartida; segon, aprofitar els paisatges malmesos, els desintegrats, marginals o marginats (els 'tercers paisatges', en els quals un bon disseny pot contribuir a transformar els nous artefactes energètics en hitos del paisatge); tercer, un decàleg de bones pràctiques; i quart, reeducar la nostra mirada envers el paisatge, cosa que vol dir superar l’esclerosi de la mirada que ens impedeix veure en positiu els paisatges emergents energètics i trobar en ells l’oportunitat per a crear un nou llenguatge en el paisatge («Encara no hem après a veure els nostres paisatges moderns», escriu, també, Alain Roger). La mirada reeducada fa que l’home contemporani ja pot admirar i jutjar com a belles fins i tot les benzineres abandonades, «més belles que el Taj Mahal», segons el Credo de J.G. Ballard. En un futur no massa llunyà, els nous artefactes enegètics, a més de fer-nos un cert favor ambiental, seran finalment admesos socialment dins l'àmbit del bell.
