A propòsit d’un llibre d’edició relativament recent (Psicogeografia, Merlin Coverley, Carpe Noctem/PanCrítica, 2014) voldria llençar a l’aire la següent afirmació: Al paisatge s’hi arriba des de la flâneurie, l’observació ociosa, recreativa i improductiva de l’entorn, la inactivitat i la pèrdua de temps. El flâneur, el passejant desocupat, retratat per Baudelaire (Le Peintre de la vie moderne), Walter Benjamin o Balzac, esdevé un perfecte subjecte del paisatge urbà. Aquest subjecte, el que passejava sense rumb i a la deriva pels carrers del París del segle XIX, el primer modern espectador urbà, és un cartògraf visual de primera, i els seus mapes són els mapes psicogeogràfics. La psicogeografia pretén explicar les sensacions i el comportament de les persones a partir de les formes que adopta l’espai geogràfic. Això assoleix la seva màxima expressió a la ciutat, tot un regal per al caminant ociós, per al “cavaller que passeja pels seus carrers”, en paraules de Baudelaire, ell mateix un flâneur per a qui “per a l’observador apassionat, és una immensa alegria tenir la seva llar en el cor de la multitud, entre el flux i reflux del moviment, enmig d’allò que fuig i allò infinit”. La flâneurie, diu Balzac, és la “gastronomia per als ulls”. Sòcrates distingeix a l’home ociós en el mercat d’Atenes, i el pren com a interlocutor. Diu Walter Benjamin que són les construccions urbanes més característiques del segle XIX –les estacions del ferrocarril, els pabellons de les exposicions, els grans magatzems– aquelles per les que més se sent atret el flâneur, ja que és en elles en les que es troben les masses amb les que al nostre espectador li agrada barrejar-se, o a les que observa a una distancia calculada.
En el passeig ociós –per això mateix, de vegades, melancòlic–, l’espectador queda captivat per tots els aspectes de l’escenari pel qual camina, s’atura i mira, acte pel qual l’ambient geogràfic s’eleva a la més moderna categoria de paisatge (paisatge comercial, paisatge ferroviari, etc.). Sovint, els escenaris o les escenes de l’observació ‘flâneurista’ –o del passeig baudelairià–, tenen una caràcter ‘situacionista’, en els mateixos termes en els que foren plantejats pels situacionistes, per als qui la realitat i els esdeveniments no són sinó el producte d’una construcció prèvia, planejada i preparada al detall pels poders fàctics, i per tant legitimada pels mitjans de comunicació, que juguen, a més a més, un paper essencial en la creació d’esdeveniments (és a dir, de situacions). També és típicament ‘situacionista’ el concepte de psicogeografia. La societat de consum i el paisatge escaparatista urbà, com el de l’espectacle, està pensat i organitzat per a modificar el comportament de les persones i derivar-lo cap a un impuls consumidor. Tot això té interès per a l'analista i l'observador filosòfic de l'espai. El marxista Henri Lefebvre interpretava l'espai urbà com el lloc en el qual es desenvolupa la lluita de classes. Les forces que dissenyen l'espai de la ciutat són les forces del capital i les seves mil cares.
Quan no hi havia mapes topogràfics de ciutats, els ciutadans havien de recórrer als mapes mentals, al coneixement autònom i imaginari que cada habitant tenia de la seva ciutat. Avui, al passejant ociós difícilment se li ofereix l'oportunitat del passeig obert a la sorpresa i a l'atzar, sense opressions: circular per la ciutat és estar, ja d'entrada, atrapat dins les forces comercials que han arruïnat el necessari distanciament. El flâneur de Baudelaire és avui un turista pervertit, un consumidor de capells mexicans en la tenda del Coliseum de Roma. Però propostes neo-situacionistes com les de les Pussy Riot, els seus detourements, farien les delícies del flâneur decimonònic de París. Després hi ha tot un conjunt de nous intents d'apropiació de l'espai urbà que no és el de les parades comercials que banalitzen el producte local, o el de la gentrificació de les antigues barriades populars, sinó el dels veïns del barri que reivindiquen aspectes com el verd urbà i la jardineria urbana reinterpretada en clau de guerrilla (http://www.guerrillagardening.org).
Quan no hi havia mapes topogràfics de ciutats, els ciutadans havien de recórrer als mapes mentals, al coneixement autònom i imaginari que cada habitant tenia de la seva ciutat. Avui, al passejant ociós difícilment se li ofereix l'oportunitat del passeig obert a la sorpresa i a l'atzar, sense opressions: circular per la ciutat és estar, ja d'entrada, atrapat dins les forces comercials que han arruïnat el necessari distanciament. El flâneur de Baudelaire és avui un turista pervertit, un consumidor de capells mexicans en la tenda del Coliseum de Roma. Però propostes neo-situacionistes com les de les Pussy Riot, els seus detourements, farien les delícies del flâneur decimonònic de París. Després hi ha tot un conjunt de nous intents d'apropiació de l'espai urbà que no és el de les parades comercials que banalitzen el producte local, o el de la gentrificació de les antigues barriades populars, sinó el dels veïns del barri que reivindiquen aspectes com el verd urbà i la jardineria urbana reinterpretada en clau de guerrilla (http://www.guerrillagardening.org).
