A les perifèries urbanes són freqüents els conflictes NIMBY (Not In My Back Yard), ja que són en elles en les que solen posar l’ull
els promotors urbanístics, turístics o industrials, davant la falta relativa de
sòl vacant a l’interior de les ciutats, i, sobretot, a la impossibilitat d’emplaçar aquí determinades
activitats o instal·lacions eventualment perilloses. Poques vegades aquests
conflictes tenen a veure no tant amb la perillositat de les activitats
previstes, com amb l’impacte visual –és a dir paisatgístic– que presumiblement
provocaran. Poques vegades, en fi, un grup de ciutadans s’organitza per a
enfrontar-se al risc d’impacte paisatgístic que suposa la instal·lació de
certes infrastructures territorials.
Així, hi ha infrastructures que enverinen la mirada, que contaminen les vistes. Però el verí és eficaç només en determinades persones, de la mateixa manera que les lletres o l’art, la literatura o la pintura, són cosa d’uns pocs lectors i de pacients i atents observadors. La desproporció, l’enlletgiment, només afecta els qui estan cultivats en la bellesa de les coses, els que la cerquen a correcuita en l’entorn natural, en l’organització i la disposició espacial de les distintes peces territorials, o fins i tot en els objectes quotidians. Persones, en definitiva, suficientment ‘artialitzades’ (en els termes en els que ho expressàvem en un altre post: artialisation), i, per tant, persones ensinistrades en el reconeixement de l’estat estètic del paisatge. Hi ha, en fi, una mena de Banda 4 del Landsat que, aplicada a la part visible de l’espectre electromagnètic, permet no tant identificar l’estat en què es troba la vegetació, sinó discernir entre allò que és bell, agradable a la vista, i allò que no ho és. Cal, perquè aquest discerniment tengui èxit, cultivar l’ull, no la tècnica.
Per a quants de nosaltres disposar d’un paisatge bell darrera la finestra constitueix un criteri determinant quan es tria la compra o el lloguer d’una casa, un apartament, un estudi, una oficina? Certament, és el criteri economicista, fred i objectiu, el que se situa al capdamunt de l’escala de factors que condicionen la tria del lloc per viure-hi, però, resolt aquest, quina cosa es demana, a una casa? Es demana, en quantitats suficients i variables, llum natural, de manera que les finestres tenen la funció utilitària de permetre incorporar llum visible a l’espai habitat –i amb ella, també calor–: Una forma intuïtiva de resoldre el problema de l’obscuritat i de l’opacicitat relativa a l’exterior. De manera que a la funció utilitària de les finestres s’hi afegeix la necessitat humana de les vistes, de la contemplació ociosa de l’exterior. Per tant, les finestres són útils no només com a elements funcionals destinats estrictament a il·luminar els interiors, sinó perquè l’home necessita la companyia del paisatge, i, si és possible, un paisatge amable, bell i natural. No en va, l'habitació d'hotel que reclamen i comparteixen Lucy Honeychurch i George Emerson és una habitació amb vistes, i les vistes són, pel demés, les del paisatge urbà de Florència, la ciutat de la síndrome de Stendhal, la que es pateix davant l'exposició a una sobredosi de bellesa.
És per això que la protecció del paisatge no és només una reivindicació que ateny al paisatge com a expressió de la identitat cultural del lloc, sinó una reivindicació del paisatge com a eventual proveïdor de bellesa. Al capdavall, tal com ho expressà Ray Bradbury en boca de Jeff Spender (Les cròniques marcianes, 1945), [els marcians] “no permeteren que la ciència esclafés la bellesa”. Tot plegat, sense una crítica del conformisme general relatiu a l’estat estètic del paisatge, la lletjor s’estendria indefinidament i sense solució de continuïtat any rera any, segle rera segle. Tot i això, la idea de bellesa no és immutable, i assistim, en una societat enamorada del progrés, a una ‘nova bellesa’, una 'bellesa moderna' segons la qual admiram i sublimam les benzineres il·luminades a mitjanit, o els solemnes niguls de vapor blanc alçant-se sobre les majestuoses xemeneies corbades de les centrals nuclears: Tots aquests fenòmens secundaris de la vida contemporània, tots aquests nous elements de bellesa, "més bells que el Taj Mahal", com escrivia J. G. Ballard (1930-2009), el gran 'paisatgista' del malson de la posmodernitat i de la distopia:
"Creo en mis propias obsesiones, en la belleza de los choques de autos, en la paz de los bosques sumergidos, en la excitación de las playas de vacaciones cuando están desiertas, en la elegancia de los cementerios de automóviles, en el misterio de los estacionamientos de muchos pisos, en la poesía de los hoteles abandonados. (...) Creo en los diseñadores de las pirámides, del Empire State, del bunker de Hitler en Berlín, de las pistas de aterrizaje en las islas Wake. (...) Creo en Tokio, Benidorm, la isla Wake, Eniwetok, Dealey Plaza."
Així, hi ha infrastructures que enverinen la mirada, que contaminen les vistes. Però el verí és eficaç només en determinades persones, de la mateixa manera que les lletres o l’art, la literatura o la pintura, són cosa d’uns pocs lectors i de pacients i atents observadors. La desproporció, l’enlletgiment, només afecta els qui estan cultivats en la bellesa de les coses, els que la cerquen a correcuita en l’entorn natural, en l’organització i la disposició espacial de les distintes peces territorials, o fins i tot en els objectes quotidians. Persones, en definitiva, suficientment ‘artialitzades’ (en els termes en els que ho expressàvem en un altre post: artialisation), i, per tant, persones ensinistrades en el reconeixement de l’estat estètic del paisatge. Hi ha, en fi, una mena de Banda 4 del Landsat que, aplicada a la part visible de l’espectre electromagnètic, permet no tant identificar l’estat en què es troba la vegetació, sinó discernir entre allò que és bell, agradable a la vista, i allò que no ho és. Cal, perquè aquest discerniment tengui èxit, cultivar l’ull, no la tècnica.
Per a quants de nosaltres disposar d’un paisatge bell darrera la finestra constitueix un criteri determinant quan es tria la compra o el lloguer d’una casa, un apartament, un estudi, una oficina? Certament, és el criteri economicista, fred i objectiu, el que se situa al capdamunt de l’escala de factors que condicionen la tria del lloc per viure-hi, però, resolt aquest, quina cosa es demana, a una casa? Es demana, en quantitats suficients i variables, llum natural, de manera que les finestres tenen la funció utilitària de permetre incorporar llum visible a l’espai habitat –i amb ella, també calor–: Una forma intuïtiva de resoldre el problema de l’obscuritat i de l’opacicitat relativa a l’exterior. De manera que a la funció utilitària de les finestres s’hi afegeix la necessitat humana de les vistes, de la contemplació ociosa de l’exterior. Per tant, les finestres són útils no només com a elements funcionals destinats estrictament a il·luminar els interiors, sinó perquè l’home necessita la companyia del paisatge, i, si és possible, un paisatge amable, bell i natural. No en va, l'habitació d'hotel que reclamen i comparteixen Lucy Honeychurch i George Emerson és una habitació amb vistes, i les vistes són, pel demés, les del paisatge urbà de Florència, la ciutat de la síndrome de Stendhal, la que es pateix davant l'exposició a una sobredosi de bellesa.
És per això que la protecció del paisatge no és només una reivindicació que ateny al paisatge com a expressió de la identitat cultural del lloc, sinó una reivindicació del paisatge com a eventual proveïdor de bellesa. Al capdavall, tal com ho expressà Ray Bradbury en boca de Jeff Spender (Les cròniques marcianes, 1945), [els marcians] “no permeteren que la ciència esclafés la bellesa”. Tot plegat, sense una crítica del conformisme general relatiu a l’estat estètic del paisatge, la lletjor s’estendria indefinidament i sense solució de continuïtat any rera any, segle rera segle. Tot i això, la idea de bellesa no és immutable, i assistim, en una societat enamorada del progrés, a una ‘nova bellesa’, una 'bellesa moderna' segons la qual admiram i sublimam les benzineres il·luminades a mitjanit, o els solemnes niguls de vapor blanc alçant-se sobre les majestuoses xemeneies corbades de les centrals nuclears: Tots aquests fenòmens secundaris de la vida contemporània, tots aquests nous elements de bellesa, "més bells que el Taj Mahal", com escrivia J. G. Ballard (1930-2009), el gran 'paisatgista' del malson de la posmodernitat i de la distopia:
"Creo en mis propias obsesiones, en la belleza de los choques de autos, en la paz de los bosques sumergidos, en la excitación de las playas de vacaciones cuando están desiertas, en la elegancia de los cementerios de automóviles, en el misterio de los estacionamientos de muchos pisos, en la poesía de los hoteles abandonados. (...) Creo en los diseñadores de las pirámides, del Empire State, del bunker de Hitler en Berlín, de las pistas de aterrizaje en las islas Wake. (...) Creo en Tokio, Benidorm, la isla Wake, Eniwetok, Dealey Plaza."
