El paisatge és una peça fonamental –si més no la peça fonamental– en la creació d'identitats. “Creació”, sí, perquè la identitat és quelcom fabricat, construït socialment i en certes èpoques i circumstàncies. En el cas de les Balears, però també en d’altres llocs de la geografia de la Mediterrània europea, bona part de la imatge identitària del lloc –és a dir allò per la qual cosa diem que aquest lloc és el que és– prové d'una construcció realitzada en el segle XIX i per la via d'un moviment literari i artístic molt concret: el romanticisme. El romanticisme no només va fer coses com aquestes, sinó que també creà la defensa de la identitat, és a dir la defensa del que és propi, del que jo sóc i que em diferencia del que és l'altre; del que és aquest paisatge i que el diferencia d'un altre paisatge. Si el romanticisme crea aquesta defensa del que és original i del dret a allò propi, això es fa com una reacció a la Il•lustració i al subjecte modern racional, cosa sobre la que aquí no ens podem estendre. A la identitat, a més –com també al patrimoni–, se li ha donat un ús polític, perquè la reivindicació de la pròpia identitat s'ha fet amb la intenció de reforçar la unitat d'un poble o d'un país enfront d'un 'enemic' comú (l'enemic no té perquè ser una persona. Un resort també és enemic del camp agrari ancestral), o simplement davant del que és diferent i que es creu que no pertany a això que som nosaltres.
La identitat és allò que un és. Un –tots nosaltres– s'ha format en un lloc i té el dret de continuar sent com el que és ell. "Dret", sí, com hi ha un "dret a la ciutat" o un "dret al paisatge", que és, per cert, quelcom recollit al Conveni Europeu del Paisatge: és un dret legítim conservar la identitat de cada propi paisatge, ja que al capdavall els paisatges identitaris tradueixen allò que un és, la seva manera pròpia de ser, de viure. Les seves formes culturals d'existència. Tot i això, al territori reconeixem unes dinàmiques d'identitat, perquè la historiografia ha anat creant noves identitats, uns nous relats sobre el que s'és en cada època, que se superposen a les identitats que ja hi va haver. Així que el paisatge s'ha de veure com un palimpsest que el geògraf i l'arquitecte del paisatge poden estudiar en tant que una font històrica que ens serveix per detectar amb quines coses s'identificaven els nostres avantpassats, i amb quines coses ens identifiquem nosaltres ara.
Apunt sobre allò patrimonial: La destrucció dels paisatges identitaris és una destrucció que en no pocs llocs apareix lligada al turisme de masses. Si anem a Florència veiem un paisatge urbà diferent al d'una altra ciutat, perquè allà s'ha objectivat tot un conjunt d'interaccions socials. En aquesta i en moltes altres ciutats aquesta identitat ha quedat relegada a unes peces de museu intocables que, a més, es posen a disposició dels turistes, i no tant a disposició dels mateixos habitants. L'important és el decorat de la ciutat, el seu embolcall, i no allò que ocorre dins de la pròpia ciutat. Quan en l'espai històric d'una antiga ciutat europea s'instal•la un McDonals, aquest espai es resignifica, les façanes dels edificis es resignifiquen, però es tracta d'una resignificació perversa.
¿Cal reivindicar la identitat? Un liberal abstracte racionalista ens dirà que això no té sentit. El romàntic ens dirà que sí. Si més no perquè un té el desig –potser el dret– que els seus descendents directes segueixin parlant el mateix llenguatge en el qual van néixer els seus avanpassats (i no l'anglès, aquest nou imperatiu), o segueixin passejant pels mateixos carrers.
La identitat és allò que un és. Un –tots nosaltres– s'ha format en un lloc i té el dret de continuar sent com el que és ell. "Dret", sí, com hi ha un "dret a la ciutat" o un "dret al paisatge", que és, per cert, quelcom recollit al Conveni Europeu del Paisatge: és un dret legítim conservar la identitat de cada propi paisatge, ja que al capdavall els paisatges identitaris tradueixen allò que un és, la seva manera pròpia de ser, de viure. Les seves formes culturals d'existència. Tot i això, al territori reconeixem unes dinàmiques d'identitat, perquè la historiografia ha anat creant noves identitats, uns nous relats sobre el que s'és en cada època, que se superposen a les identitats que ja hi va haver. Així que el paisatge s'ha de veure com un palimpsest que el geògraf i l'arquitecte del paisatge poden estudiar en tant que una font històrica que ens serveix per detectar amb quines coses s'identificaven els nostres avantpassats, i amb quines coses ens identifiquem nosaltres ara.
Apunt sobre allò patrimonial: La destrucció dels paisatges identitaris és una destrucció que en no pocs llocs apareix lligada al turisme de masses. Si anem a Florència veiem un paisatge urbà diferent al d'una altra ciutat, perquè allà s'ha objectivat tot un conjunt d'interaccions socials. En aquesta i en moltes altres ciutats aquesta identitat ha quedat relegada a unes peces de museu intocables que, a més, es posen a disposició dels turistes, i no tant a disposició dels mateixos habitants. L'important és el decorat de la ciutat, el seu embolcall, i no allò que ocorre dins de la pròpia ciutat. Quan en l'espai històric d'una antiga ciutat europea s'instal•la un McDonals, aquest espai es resignifica, les façanes dels edificis es resignifiquen, però es tracta d'una resignificació perversa.
¿Cal reivindicar la identitat? Un liberal abstracte racionalista ens dirà que això no té sentit. El romàntic ens dirà que sí. Si més no perquè un té el desig –potser el dret– que els seus descendents directes segueixin parlant el mateix llenguatge en el qual van néixer els seus avanpassats (i no l'anglès, aquest nou imperatiu), o segueixin passejant pels mateixos carrers.