Una habitació amb vistes (amb una menció revisionista a J.G. Ballard)

A les perifèries urbanes són freqüents els conflictes NIMBY (Not In My Back Yard), ja que són en elles en les que solen posar l’ull els promotors urbanístics, turístics o industrials, davant la falta relativa de sòl vacant a l’interior de les ciutats, i, sobretot, a la impossibilitat d’emplaçar aquí determinades activitats o instal·lacions eventualment perilloses. Poques vegades aquests conflictes tenen a veure no tant amb la perillositat de les activitats previstes, com amb l’impacte visual –és a dir paisatgístic– que presumiblement provocaran. Poques vegades, en fi, un grup de ciutadans s’organitza per a enfrontar-se al risc d’impacte paisatgístic que suposa la instal·lació de certes infrastructures territorials.

Així, hi ha infrastructures que enverinen la mirada, que contaminen les vistes. Però el verí és eficaç només en determinades persones, de la mateixa manera que les lletres o l’art, la literatura o la pintura, són cosa d’uns pocs lectors i de pacients i atents observadors. La desproporció, l’enlletgiment, només afecta els qui estan cultivats en la bellesa de les coses, els que la cerquen a correcuita en l’entorn natural, en l’organització i la disposició espacial de les distintes peces territorials, o fins i tot en els objectes quotidians. Persones, en definitiva, suficientment ‘artialitzades’ (en els termes en els que ho expressàvem en un altre post: artialisation), i, per tant, persones ensinistrades en el reconeixement de l’estat estètic del paisatge. Hi ha, en fi, una mena de Banda 4 del Landsat que, aplicada a la part visible de l’espectre electromagnètic, permet no tant identificar l’estat en què es troba la vegetació, sinó discernir entre allò que és bell, agradable a la vista, i allò que no ho és. Cal, perquè aquest discerniment tengui èxit, cultivar l’ull, no la tècnica.

Per a quants de nosaltres disposar d’un paisatge bell darrera la finestra constitueix un criteri determinant quan es tria la compra o el lloguer d’una casa, un apartament, un estudi, una oficina? Certament, és el criteri economicista, fred i objectiu, el que se situa al capdamunt de l’escala de factors que condicionen la tria del lloc per viure-hi, però, resolt aquest, quina cosa es demana, a una casa? Es demana, en quantitats suficients i variables, llum natural, de manera que les finestres tenen la funció utilitària de permetre incorporar llum visible a l’espai habitat –i amb ella, també calor–: Una forma intuïtiva de resoldre el problema de l’obscuritat i de l’opacicitat relativa a l’exterior. De manera que a la funció utilitària de les finestres s’hi afegeix la necessitat humana de les vistes, de la contemplació ociosa de l’exterior. Per tant, les finestres són útils no només com a elements funcionals destinats estrictament a il·luminar els interiors, sinó perquè l’home necessita la companyia del paisatge, i, si és possible, un paisatge amable, bell i natural. No en va, l'habitació d'hotel que reclamen i comparteixen Lucy Honeychurch i George Emerson és una habitació amb vistes, i les vistes són, pel demés, les del paisatge urbà de Florència, la ciutat de la síndrome de Stendhal, la que es pateix davant l'exposició a una sobredosi de bellesa.

És per això que la protecció del paisatge no és només una reivindicació que ateny al paisatge com a expressió de la identitat cultural del lloc, sinó una reivindicació del paisatge com a eventual proveïdor de bellesa. Al capdavall, tal com ho expressà Ray Bradbury en boca de Jeff Spender (Les cròniques marcianes, 1945), [els marcians] “no permeteren que la ciència esclafés la bellesa”. Tot plegat, sense una crítica del conformisme general relatiu a l’estat estètic del paisatge, la lletjor s’estendria indefinidament i sense solució de continuïtat any rera any, segle rera segle. Tot i això, la idea de bellesa no és immutable, i assistim, en una societat enamorada del progrés, a una ‘nova bellesa’, una 'bellesa moderna' segons la qual admiram i sublimam les benzineres il·luminades a mitjanit, o els solemnes niguls de vapor blanc alçant-se sobre les majestuoses xemeneies corbades de les centrals nuclears: Tots aquests fenòmens secundaris de la vida contemporània, tots aquests nous elements de bellesa, "més bells que el Taj Mahal", com escrivia J. G. Ballard (1930-2009), el gran 'paisatgista' del malson de la posmodernitat i de la distopia: 

"Creo en mis propias obsesiones, en la belleza de los choques de autos, en la paz de los bosques sumergidos, en la excitación de las playas de vacaciones cuando están desiertas, en la elegancia de los cementerios de automóviles, en el misterio de los estacionamientos de muchos pisos, en la poesía de los hoteles abandonados. (...) Creo en los diseñadores de las pirámides, del Empire State, del bunker de Hitler en Berlín, de las pistas de aterrizaje en las islas Wake. (...) Creo en Tokio, Benidorm, la isla Wake, Eniwetok, Dealey Plaza."

Paisatge i identitat

El paisatge és una peça fonamental –si més no la peça fonamental– en la creació d'identitats. “Creació”, sí, perquè la identitat és quelcom fabricat, construït socialment i en certes èpoques i circumstàncies. En el cas de les Balears, però també en d’altres llocs de la geografia de la Mediterrània europea, bona part de la imatge identitària del lloc –és a dir allò per la qual cosa diem que aquest lloc és el que és– prové d'una construcció realitzada en el segle XIX i per la via d'un moviment literari i artístic molt concret: el romanticisme. El romanticisme no només va fer coses com aquestes, sinó que també creà la defensa de la identitat, és a dir la defensa del que és propi, del que jo sóc i que em diferencia del que és l'altre; del que és aquest paisatge i que el diferencia d'un altre paisatge. Si el romanticisme crea aquesta defensa del que és original i del dret a allò propi, això es fa com una reacció a la Il•lustració i al subjecte modern racional, cosa sobre la que aquí no ens podem estendre. A la identitat, a més –com també al patrimoni–, se li ha donat un ús polític, perquè la reivindicació de la pròpia identitat s'ha fet amb la intenció de reforçar la unitat d'un poble o d'un país enfront d'un 'enemic' comú (l'enemic no té perquè ser una persona. Un resort també és enemic del camp agrari ancestral), o simplement davant del que és diferent i que es creu que no pertany a això que som nosaltres.

La identitat és allò que un és. Un –tots nosaltres– s'ha format en un lloc i té el dret de continuar sent com el que és ell. "Dret", sí, com hi ha un "dret a la ciutat" o un "dret al paisatge", que és, per cert, quelcom recollit al Conveni Europeu del Paisatge: és un dret legítim conservar la identitat de cada propi paisatge, ja que al capdavall els paisatges identitaris tradueixen allò que un és, la seva manera pròpia de ser, de viure. Les seves formes culturals d'existència. Tot i això, al territori reconeixem unes dinàmiques d'identitat, perquè la historiografia ha anat creant noves identitats, uns nous relats sobre el que s'és en cada època, que se superposen a les identitats que ja hi va haver. Així que el paisatge s'ha de veure com un palimpsest que el geògraf i l'arquitecte del paisatge poden estudiar en tant que una font històrica que ens serveix per detectar amb quines coses s'identificaven els nostres avantpassats, i amb quines coses ens identifiquem nosaltres ara.

Apunt sobre allò patrimonial: La destrucció dels paisatges identitaris és una destrucció que en no pocs llocs apareix lligada al turisme de masses. Si anem a Florència veiem un paisatge urbà diferent al d'una altra ciutat, perquè allà s'ha objectivat tot un conjunt d'interaccions socials. En aquesta i en moltes altres ciutats aquesta identitat ha quedat relegada a unes peces de museu intocables que, a més, es posen a disposició dels turistes, i no tant a disposició dels mateixos habitants. L'important és el decorat de la ciutat, el seu embolcall, i no allò que ocorre dins de la pròpia ciutat. Quan en l'espai històric d'una antiga ciutat europea s'instal•la un McDonals, aquest espai es resignifica, les façanes dels edificis es resignifiquen, però es tracta d'una resignificació perversa.

¿Cal reivindicar la identitat? Un liberal abstracte racionalista ens dirà que això no té sentit. El romàntic ens dirà que sí. Si més no perquè un té el desig –potser el dret– que els seus descendents directes segueixin parlant el mateix llenguatge en el qual van néixer els seus avanpassats (i no l'anglès, aquest nou imperatiu), o segueixin passejant pels mateixos carrers.

Heterotopologia

Sobre la ciència dels espais i dels altres espais, ciència geogràfica al capdavall, vénen plenament al cas les paraules de Michel Foucault (Michel Foucault par lui-même), que reproduïm a continuació, traduïdes del francès al català:

"No vivim en un espai neutre i blanc. No vivim, no morim, no estimem dins del rectangle d'un full de paper. Vivim, morim i estimem en un espai quadriculat, retallat, bigarrat, amb zones clares i zones fosques, amb diferències de nivell, amb esglaons, buits, relleus; regions dures i altres engrunadisses, penetrables, poroses. Hi ha regions de pas: els carrers, els trens, el metro; hi ha regions obertes, de detenció provisòria (transitòria): cafès, cines, platges, hotels; i, a més a més, hi ha regions tancandes, de repòs i d'intimitat. Ara bé, jo somio una ciència –i dic bé, una ciència– que tendria per objecte aquests espais diferents, aquells altres llocs, aquelles impugnacions (contestacions) mítiques i reals de l'espai on vivim. Aquesta ciència no estudiarà les utopies, ja que cal que reservem aquest nom per a allò que no té, realment, un lloc, sinó que estudiaria les heterotopies, els espais absolutament altres; i, necessàriament, la ciència en qüestió es diria, es dirà, ja es diu, l'heterotopologia".

Apunt per a una (necessària) crítica de la naturalesa

En l’època en què més es parla de la categoria estètica de moda –el sublim–, els qui ho fan es troben en la necessitat de dotar-se de paraules per saber de què s’està parlant exactament. Kant, és clar, és un dels grans inventors de paraules filosòfiques (o de donar-lis nous significats), perquè s’ha après a distingir. En aquest aspecte és com Aristòtil, que també té una gran necessitat de paraules: ¿a què li dic jo una cosa que canvia, però que segueix essent la mateixa cosa? (una taronja, per exemple, que canvia d’estat però segueix essent la mateixa cosa. ¿De quina manera dir que la taronja ha canviat en uns aspectes i en d’altres no?). Per això Aristòtil distingeix entre substància i accident (i allò que va canviant són accidents). Quina avantatge, avui, disposar de paraules aristotèliques com substància, accident, causa, matèria, forma, ànima. També el segle XVIII és un segle impressionant: tot el que la Humanitat ni tan sols havia somiat que pogués existir, ara ho té a la mà i se’n pot parlar, com ocorre amb la importància que de cop pren allò del "m’agrada" i "no m’agrada". Això, a banda dels coneixements científics, perquè Kant és contemporani de Newton. De Newton, per cert, William Blake en va fer un retrat representant-lo com un heroi grec (musculós, i amb un compàs amb el que fa el dibuix de l’Univers). Perquè Newton havia descobert la manera com Déu havia dissenyat el món, i havia aconseguit, a través de la seva Llei de la Gravitació Universal, explicar com funcionava realment l'Univers.

El cas és que l’obra perfecta de Déu ara era embellible, millorable, fins al punt que nosaltres, deixant Déu de banda, també podíem "fer" naturalesa, construir, sí, una "segona naturalesa", cosa de la qual la Revolució Industrial en deixarà una clara constància. L’època moderna és aquest canvi de mentalitat: es passa de ser profundament platònics (l’important és allò que no canvia, la idea) a una mentalitat segons la qual nosaltres podem fer coses: no hem d’estar simplement esperant que la naturalesa (les pluges de primavera, per exemple) ens ajudi perquè puguem cultivar i obtenir aliment, sinó que podem fer coses per ajudar a la naturalesa, i així produir més aliment, coses, artificis, construccions, modificacions del terreny que facin que les nostres vides millorin. No es tracta de no tocar la naturalesa com si es tractés d’un producte diví, i només contemplar-la (tenir una bíos teoretikós: la vida teòrica, la vida de l’home que només observa).

Tot plegat, a partir de la Modernitat guanya pes la idea que nosaltres podem millorar el món. Per aquesta via, la natura que hi havia abans i la natura que hi havia després de la Revolució Industrial no s’assemblen en res. De tal forma que els paisatges ‘naturals’ deixaran d’existir com a tals. Ja no hi haurà, en sentit estricte, natura. Anar a fer una paella a la Comuna de Bunyola no és estar a la natura, és estar a la Comuna de Bunyola. Allà, la naturalesa ha desaparegut. I quan, en tot cas, es viatja a un lloc de naturalesa intacta, prístina, el que es troba no és precisament allò que en diem un “paisatge natural”, sinó un estat d’horror en el qual la supervivència és prou complicada, si més no impossible. La natura només es converteix en un paisatge quan es domina. Quan no es domina, és l'horror.

S'Estaca (Valldemossa, Mallorca). La muntanya, dominada i 'paisatgitzada'