L’home modern,
cultivat, necessita donar-se plaers visuals que l’espai urbà –nínxol ecològic
dels humans– no sempre sembla capaç de proporcionar. Certament, la ciutat és un
contenidor de veïns, però és, fonamentalment, un sistema espacial de relacions
entre ells, “el lloc en el que s’expressa, en el que es materialitza, la
voluntat dels individus de viure junts” (Manuel Cruz. Barcelona: de modelo a
marca. EL PAÍS, 25/11/2013). De relacionar-se, en definitiva. Però l’home es
relaciona amb l’home mitjançant l’espai, de manera que la compacitat de la
ciutat afavoreix, en teoria, aquesta relació, com l’afavoreix –o la rebutja– el disseny específic d’una plaça, la distribució
i disposició espacial del mobiliari urbà, o fins i tot la distribució i disposició
del verd urbà, sovint terriblement erroni pel que fa a les espècies arbòries
que es trien, o quan se segueixen modes i estils mal importats. No són poques les
ciutats mediterrànies en les que s’hi adverteix una ‘palmerització’ excessiva,
les ganes d’assemblar-se a un país tropical, o a una ciutat de clima
atlàntic, gesposa i espaciosa. O la ridícula tropicalització dels passeigs
litorals i platges mediterrànies, permesa i acceptada per tots. Per tots, potser, menys pels que fan
crits en el desert elogiant la dignitat identitària del petit garballó, el garrover solitari al costat de la paret seca, els
pinars o el so de les cigales els migdies d’estiu. És una reivindicació orgullosa
i ple d’amargura. Les reivindicacions d’Heràclit també ho eren, quan promulgava un aristocratisme
centrat en el coneixement, en la saviessa (és a dir, no en la sang) –com després també en Plató,
com és sabut–.
La ciutat neutra, la mateixa neutralització de l’urbanisme i l’arquitectura identitària, o la que dialoga amb l’entorn preexistent, la seva substitució per una arquitectura de supermercat, la banalització del patrimoni historico-artístic, la tria equivocada de l’espècie vegetal, la tria errònia del mobiliari urbà (en fi, el tipus de paisatgisme urbà promogut per aquest tipus de lectors –és un dir– de Paulo Coelho), són fets poderosos contra els que a penes queden esperançes, que aquí es poden traduïr en llocs en els que fugir del malson pormodern, com del turisme de masses. Quines esperances? Quins llocs?: els dels escassos ‘pleasaunces’ urbans, els parcs, jardins o les parts d’un jardí dissenyats, i això és important, amb l’únic propòsit de donar plaer als sentits (Cf. The pleasances of old Elizabethan houses, de Ruskin). Són llocs, racons (de vegades, inclús ‘tercers paisatges’) en els que s’evidencia un ‘aristocratisme’ espacial (la ment del seu ‘jardiner’ també era una ment aristòcrata, una ment “dels millors”). Són llocs, en definitiva, de reserva dels sentits i de l’esperit humà. Llocs en els que l’escala de treball no és altra que la humana (tot ha d’acabar en l’home, començant per la Ciència). Són també, naturalment, els genius loci.
Hi ha ciutats, malgrat tot, en les que els pleasaunces no es redueixen al racó urbà, sinó que ocupen amplíssimes àrees de la ciutat. El jardin des Tuileries, a París, no es pot oblidar que originalment formava part exclusiva del Palau des Tuileries, antiga residència reial. A Londres es conserven centenars de jardins, voltes, àrees de reserva per al plaer del sentits (Wilton House Gardens, l’estany de Victoria Park). En tots ells hi ha un aristocratisme, original o més modern, però en tot cas necessari, en el sentit que la seva distinció, el seu genius, s’ha de protegir d’una de les més greus amenaces: la de les visites de masses, per les quals la qualitat de la percepció es perd amb la capacitat de càrrega. Per a evitar mals més grans, arriba el que denomino Freemium paisatgístic (tenim dret a disfrutar d’una part del paisatge, però veure’n la part més interessant o bella té un cost econòmic adicional).
La ciutat neutra, la mateixa neutralització de l’urbanisme i l’arquitectura identitària, o la que dialoga amb l’entorn preexistent, la seva substitució per una arquitectura de supermercat, la banalització del patrimoni historico-artístic, la tria equivocada de l’espècie vegetal, la tria errònia del mobiliari urbà (en fi, el tipus de paisatgisme urbà promogut per aquest tipus de lectors –és un dir– de Paulo Coelho), són fets poderosos contra els que a penes queden esperançes, que aquí es poden traduïr en llocs en els que fugir del malson pormodern, com del turisme de masses. Quines esperances? Quins llocs?: els dels escassos ‘pleasaunces’ urbans, els parcs, jardins o les parts d’un jardí dissenyats, i això és important, amb l’únic propòsit de donar plaer als sentits (Cf. The pleasances of old Elizabethan houses, de Ruskin). Són llocs, racons (de vegades, inclús ‘tercers paisatges’) en els que s’evidencia un ‘aristocratisme’ espacial (la ment del seu ‘jardiner’ també era una ment aristòcrata, una ment “dels millors”). Són llocs, en definitiva, de reserva dels sentits i de l’esperit humà. Llocs en els que l’escala de treball no és altra que la humana (tot ha d’acabar en l’home, començant per la Ciència). Són també, naturalment, els genius loci.
Hi ha ciutats, malgrat tot, en les que els pleasaunces no es redueixen al racó urbà, sinó que ocupen amplíssimes àrees de la ciutat. El jardin des Tuileries, a París, no es pot oblidar que originalment formava part exclusiva del Palau des Tuileries, antiga residència reial. A Londres es conserven centenars de jardins, voltes, àrees de reserva per al plaer del sentits (Wilton House Gardens, l’estany de Victoria Park). En tots ells hi ha un aristocratisme, original o més modern, però en tot cas necessari, en el sentit que la seva distinció, el seu genius, s’ha de protegir d’una de les més greus amenaces: la de les visites de masses, per les quals la qualitat de la percepció es perd amb la capacitat de càrrega. Per a evitar mals més grans, arriba el que denomino Freemium paisatgístic (tenim dret a disfrutar d’una part del paisatge, però veure’n la part més interessant o bella té un cost econòmic adicional).
 |
| A. Gelabert. Vista privilegiada Dalt Murada, Palma, 1903. |