Temps ençà, els cartògrafs rebien el nom de
‘pintors de mapes’. Ve això a compte perquè el cartògraf –l’agrimensor, el delineant,
el geòmetra i tantes altres denominacions d’altre temps– no pot eludir el fet
que el mapa té una component artística inexcusable. Tot mapa comprèn una composició i una distribució dels elements gràfics i els textos, cenyida
als límits físics que comporta el marc de dibuix (el ‘marc de les dades’ o dataframe,
per utilitzar la terminologia d’ESRI). Tot mapa, en definitiva, comporta un exercici de disseny. La
composició pot esser complexa i variada, o una aposta per un mapa ‘de mínims’,
cercant la síntesi o la concisió (“menys és més”, segons la celebrada fórmula de
l'arquitecte Mies Van der Rohe, que va dirigir la Staatliches Bauhaus fundada per Walter Gropius). Conscient que el mapa ha estat proclamat el llenguatge de
la geografia, el geògraf esdevé un dibuixant d’idees i fets relatius a l’espai.
No és en absolut per tecnofòbia o per nostalgia dels dies anteriors a Google, però temps ençà els mapes combinaven adorablement el seu caràcter pràctic amb un propòsit artístic, cosa que incloïa una temptativa de mostrar certs aspectes paisatgístics de les localizacions que s’hi representaven. De vegades, aquest designi esdevenia la finalitat del mapa: dibuixar en ell escenaris rurals o urbans (imago urbis) com un mitjà eficaç per a mostrar els aspectes ‘geogràfics’ (o de paisatge) més destacats del lloc o de cada lloc. Els moderns mapes topogràfics contenen referències implícites o indirectes del paisatge, que es manifesten, per exemple, en etiquetes com Ull. (ullastres) o Ho. (horta o hortalisses). En canvi, als mapes anteriors a la tecnificació de la cartografia, les referències al paisatge eren si de cas molt més explícites.
El primer mapa que es coneix de la totalitat de l’illa de Mallorca és el del matemàtic i cronista Vicenç Mut, de l’any 1683, i que ara unim cronològicament a altres mapes parcials de l’illa, com el que retrata la part central de la serra de Tramuntana, de ca. 1594, o el plànol de Palma dibuixat per Antoni Garau, l’any 1644. El pictorisme o pictoricisme és, en tots ells, evident, com també ho és en els mapes de les illes de Cabrera i Formentera de Tomás López de Vargas (1782), o els plans ichonographicos dels diferents pobles de Mallorca, de Gerónimo de Berard (Viaje a las villas de Mallorca, 1789). De l’any 1785 és la grabació, per Josep Muntaner, del mapa de Mallorca del Cardenal Antoni Despuig Dameto (Palma, 1745–Luca, Italia, 1813). Aquest mapa, d’escala ca. 1:72.000, es té com l’obra cartogràfica referida a Mallorca més important del segle XVIII, i en ell, la referència al paisatge es posa de manifiest en les 36 vinyetes que envolten el mapa, i que representen vistes de pobles i ciutats que inclouen una descripció escrita sobre aspectes sociodemogràfics i econòmics. La vista de Palma representa el fons de la badia, amb vaixells i l’estampa de la Catedral, a més de molins de vent fariners a l’est i l’oest de la ciutat. Al pla oriental de Palma es representa la zona humida del Prat de Sant Jordi, la dessecació del qual s’abordaria un segle més tard, i a on, en conseqüencia, no s’hi representen els actuals molins de vent d’extracció d’aigua (tanmateix, avui en ruïna). Aquesta i altres cartografies són inspiradores, i traslladades a un context de laboratori, permeten contar i reconstruir part de la història del paisatge de l’espai insular, a partir d’una anàlisi de precisió de la part més gràfica dels mapes, dels seus textos i dels seus dibuixos. Una inspiració com la que trobava J.G. Ballard, que escriu: “Creo en los mapas, diagramas, códigos, juegos de ajedrez, rompecabezas, horarios de aviones, tableros de aeropuertos”.
No és en absolut per tecnofòbia o per nostalgia dels dies anteriors a Google, però temps ençà els mapes combinaven adorablement el seu caràcter pràctic amb un propòsit artístic, cosa que incloïa una temptativa de mostrar certs aspectes paisatgístics de les localizacions que s’hi representaven. De vegades, aquest designi esdevenia la finalitat del mapa: dibuixar en ell escenaris rurals o urbans (imago urbis) com un mitjà eficaç per a mostrar els aspectes ‘geogràfics’ (o de paisatge) més destacats del lloc o de cada lloc. Els moderns mapes topogràfics contenen referències implícites o indirectes del paisatge, que es manifesten, per exemple, en etiquetes com Ull. (ullastres) o Ho. (horta o hortalisses). En canvi, als mapes anteriors a la tecnificació de la cartografia, les referències al paisatge eren si de cas molt més explícites.
El primer mapa que es coneix de la totalitat de l’illa de Mallorca és el del matemàtic i cronista Vicenç Mut, de l’any 1683, i que ara unim cronològicament a altres mapes parcials de l’illa, com el que retrata la part central de la serra de Tramuntana, de ca. 1594, o el plànol de Palma dibuixat per Antoni Garau, l’any 1644. El pictorisme o pictoricisme és, en tots ells, evident, com també ho és en els mapes de les illes de Cabrera i Formentera de Tomás López de Vargas (1782), o els plans ichonographicos dels diferents pobles de Mallorca, de Gerónimo de Berard (Viaje a las villas de Mallorca, 1789). De l’any 1785 és la grabació, per Josep Muntaner, del mapa de Mallorca del Cardenal Antoni Despuig Dameto (Palma, 1745–Luca, Italia, 1813). Aquest mapa, d’escala ca. 1:72.000, es té com l’obra cartogràfica referida a Mallorca més important del segle XVIII, i en ell, la referència al paisatge es posa de manifiest en les 36 vinyetes que envolten el mapa, i que representen vistes de pobles i ciutats que inclouen una descripció escrita sobre aspectes sociodemogràfics i econòmics. La vista de Palma representa el fons de la badia, amb vaixells i l’estampa de la Catedral, a més de molins de vent fariners a l’est i l’oest de la ciutat. Al pla oriental de Palma es representa la zona humida del Prat de Sant Jordi, la dessecació del qual s’abordaria un segle més tard, i a on, en conseqüencia, no s’hi representen els actuals molins de vent d’extracció d’aigua (tanmateix, avui en ruïna). Aquesta i altres cartografies són inspiradores, i traslladades a un context de laboratori, permeten contar i reconstruir part de la història del paisatge de l’espai insular, a partir d’una anàlisi de precisió de la part més gràfica dels mapes, dels seus textos i dels seus dibuixos. Una inspiració com la que trobava J.G. Ballard, que escriu: “Creo en los mapas, diagramas, códigos, juegos de ajedrez, rompecabezas, horarios de aviones, tableros de aeropuertos”.
