Hegel (cap al 1800) és, si fa no fa, la següent cosa. Hi
va haver un temps en què l’art no es tenia únicament com quelcom per a embellir (per exemple, per decorar la paret de dalt del sofà, val a dir per decorar
la vida, i els anuncis publicitaris s’encarreguen de dir-nos que redecorem el nostre armari cada primavera). Aquell temps era el dels grecs. De la mateixa
manera que les rondalles mallorquines satisfeien i omplien totes necessitats espirituals dels mallorquins del segle XIX (si algú moria, a l’infant se li contava una rondalla
explicativa relacionada amb la mort), l’art en temps dels grecs satisfeia totes les respostes sobre la vida. Per Hegel, si l’art és un producte dels homes, és en l'art
on trobarem allò humà. En concret, en l'art trobarem l’esperit humà de cada època. O almenys, és una de les poques maneres en què a vegades és possible trobar-lo. No debades, els
romàntics varen discutir si l’art era la forma d’expressió d’allò que no es podia expressar d’altra forma. Tot plegat, en la vida humana l'art no és quelcom accessori,
insubstancial. És més que pintar alguna cosa. O quelcom merament informatiu. Molt més que això, l'art és una de les formes en què es materialitza l’esperit humà –això
tan intangible–, que pot ser tant l’esperit de l’artista com l’esperit d’un poble, ja que els costums, els modes de viure, el nivell cultural, són
coses que es reflecteixen en les obres artístiques que produeix aquest artista o aquest poble. Quan miram un quadre no miram tan sols els colors, sinó
l’esperit del pintor que ho ha pintat. Un grafitti no només és una paret tudada per un ignorant, sinó l’aparició fenomènica de l’esperit de qui ho ha fet. Dit d’una altra manera, l’esperit intangible es fa
tangible a través d’una aparició fenomènica. Això, dut al paisatge, vol dir que malgrat que el paisatge no és cap obra artística –llevat, potser, del jardins, que Rosario Assunto denomina paisatges
absoluts–, els paisatges entesos com a ‘segones naturaleses’, naturaleses domesticades, no són formes de materialitzar
l’esperit de la gent, dels pobles –maneres de passar de l’esperit a la forma concreta–, però sí són formes en què aquest esperit es manifesta. Repetesc: no 'de',
sinó 'en què'. En aquest sentit, si fem una arriscada lectura hegeliana del paisatge, els paisatges mostren la forma canviant, històrica, com pensa o viu gent.
Horts, barriades, ciutats, edificis, autopistes, vinyes, marges i parets de pedra seca, el formigó ..., demostren que el nostre esperit va canviant amb el temps.
Quant a la bellesa en general, i la representació artística de la naturalesa en particular, diu Hegel que el bell artístic és superior al bell natural, i afegeix que el bell natural és bell en tant que hi ha bell artístic. No és que el bell artístic sigui una còpia derivada del bell natural, sinó que és a l’inrevés: el bell natural és una còpia del bell artístic. La intenció artística de pintar un paisatge amb una posta de Sol perquè la posta ens sembla bella, significa que si hi ha una bellesa en la posta, aquesta bellesa no és més que un reflex de la bellesa de l’esperit. Som nosaltres que embellim la naturalesa, com som nosaltres que embellim la mar, la mar horrorosa. Un exemple clàssic i proper: Si es viatja per les carreteres de la Serra de Tramuntana mallorquina o el Cinque Terre de la Ligúria italiana, algunes senyals amb una càmera de fotos dibuixada ens indiquen que oficialment es tracta d’un lloc d’interès paisatgístic, és a dir un lloc des del qual es pot contemplar un paratge especialment bell. Però ¿què és allò que fa que es consideri bell aquest lloc en concret? ¿Per què diem que aquest lloc és el lloc bell?. La resposta és: perquè nosaltres l’hem fet bell. Perquè aquell és el nostre model de bellesa. És una projecció en el paisatge de la nostra concepció de bellesa. Això significa que nosaltres reconeixem en la naturalesa el nostre propi concepte de bellesa. En sentit contrari, vol dir que no extraiem de la naturalesa el nostre concepte de bellesa, i, de fet, la naturalesa no té bellesa ni lletjor, és estèticament neutra. L’esperit és nostre, la naturalesa no té esperit. Es veu, tot plegat, que amb Hegel l’estètica s’allunya de la naturalesa i del bell natural. La publicitat de la marca Desigual ens diu que allò és moda, la moda. De la mateixa manera, nosaltres admiram com a bell o interessant allò que ens han dit que és bell o que té interès, però no perquè allò sigui per si mateix bell o interessant, sinó perquè les coses belles són les que duen l’etiqueta o dibuix d'una màquina fotogràfica estampada en una senyal de carretera.
Quant a la bellesa en general, i la representació artística de la naturalesa en particular, diu Hegel que el bell artístic és superior al bell natural, i afegeix que el bell natural és bell en tant que hi ha bell artístic. No és que el bell artístic sigui una còpia derivada del bell natural, sinó que és a l’inrevés: el bell natural és una còpia del bell artístic. La intenció artística de pintar un paisatge amb una posta de Sol perquè la posta ens sembla bella, significa que si hi ha una bellesa en la posta, aquesta bellesa no és més que un reflex de la bellesa de l’esperit. Som nosaltres que embellim la naturalesa, com som nosaltres que embellim la mar, la mar horrorosa. Un exemple clàssic i proper: Si es viatja per les carreteres de la Serra de Tramuntana mallorquina o el Cinque Terre de la Ligúria italiana, algunes senyals amb una càmera de fotos dibuixada ens indiquen que oficialment es tracta d’un lloc d’interès paisatgístic, és a dir un lloc des del qual es pot contemplar un paratge especialment bell. Però ¿què és allò que fa que es consideri bell aquest lloc en concret? ¿Per què diem que aquest lloc és el lloc bell?. La resposta és: perquè nosaltres l’hem fet bell. Perquè aquell és el nostre model de bellesa. És una projecció en el paisatge de la nostra concepció de bellesa. Això significa que nosaltres reconeixem en la naturalesa el nostre propi concepte de bellesa. En sentit contrari, vol dir que no extraiem de la naturalesa el nostre concepte de bellesa, i, de fet, la naturalesa no té bellesa ni lletjor, és estèticament neutra. L’esperit és nostre, la naturalesa no té esperit. Es veu, tot plegat, que amb Hegel l’estètica s’allunya de la naturalesa i del bell natural. La publicitat de la marca Desigual ens diu que allò és moda, la moda. De la mateixa manera, nosaltres admiram com a bell o interessant allò que ens han dit que és bell o que té interès, però no perquè allò sigui per si mateix bell o interessant, sinó perquè les coses belles són les que duen l’etiqueta o dibuix d'una màquina fotogràfica estampada en una senyal de carretera.