A propòsit dels jardins –i, en concret, de l'ontologia i la teleolologia del jardí tal com ho retrata críticament i magníficament Rosario Assunto–, no podem deixar passar l'ocasió de fer una apologia del jardí en tant que 'paisatge absolut', i del paisatge en tant que 'jardí absolut', precisament en la línia de Rosario Assunto. Aquest filòsof escriu a favor del jardins (Ontología y teleología del jardín, 1991), la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra els espais verds (que són només utilitaris, i la seva funció pràctica exclou el valor d'una bellesa per contemplar. L'espai verd és tan sols funció, mentre que el jardí és representació. L'espai verd és serialitzable, mentre que cada jardí és individual i irrepetible). Aquest filòsof escriu a favor del jardins, la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra el consum (i el jardí no és cap recurs per a explotar, sinó expressió per a disfrutar). Aquest filòsof escriu a favor del jardins, la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra l'home-massa (orteguià). Aquest filòsof escriu a favor del jardins, la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra el consum social dels jardins (perquè consum s'oposa a contemplació). Aquest filòsof escriu a favor del jardins perquè és en el jardí on cristalitza la transformació de la naturalesa en objecte estètic (cosa que en el paisatge és més difusa). Concebre la qualitat estètica del paisatge, és en el jardí que es fa explícit.
Si, des d'un punt de vista de teleologia aristototèl•lica, l'home tendeix per naturalesa a buscar en la vida un lloc feliç, bell, agradable, útil i saludable, aquest lloc és el jardí. D'aquesta manera, finalísticament, el jardí és un lloc destinat a viure la contemplació i a contemplar la vida en l'acte mateix de viure-la. Res més que això. Ni cap servei social ni cap exercici d'higiene pública. Perquè el jardí no és objecte de consum, ni d'ús. De fet, resulta que els jardins han esdevingut espais per allotjar tota mena de manifestacions de masses lúdiques, teatrals, mercantils, que generen, totes elles, 'renou', renou incompatible amb allò que s'espera d'un jardí (obtenir una experiència vital unida a la contemplació i al plaer estètic dels sentits). És clar que Rosario Assunto pregona una mena d'elitisme, de conservadurisme cultural aplicat a la salvació (si és que això encara és possible) dels autèntics jardins. Per això pregona i defensa els jardins privats, els petits jardins de les cases de la ciutat, els jardins dels patis de les cases de veïns, grans o petits, antics o moderns. Tots ells "haurien d'estar garantits i cuidats com a font de delectació pública, facilitant als seus propietaris el seu manteniment, fins i tot amb avantatges fiscals, que anirien en benefici de tots, per tal com tots, com a passejants o veïns, podem disfrutar d'aquests jardins". Molts jardins han estat sacrificats en les últimes dècades per incorporar-hi alguna construcció útil o funcional. De manera que "tots, fins i tot els forasters que estan de pas, han perdut l'indescriptible plaer que produïa en els carrers de Roma [per a nosaltres, també de Palma], de quan en quan, un portal que alegrava la vista per la fulminant aparició de vegetació, i l'olor del perfum de les plantes i de les flors, com un suau bàlsam que canviava segons les estacions." En definitiva, d'allò que Schiller anomenà "educació estètica", el jardí n'és un mitjà i una finalitat, "el lloc on cadascú dels individus ha de ser ensenyat per la bellesa del lloc a comportar-se com un príncep".
Si, des d'un punt de vista de teleologia aristototèl•lica, l'home tendeix per naturalesa a buscar en la vida un lloc feliç, bell, agradable, útil i saludable, aquest lloc és el jardí. D'aquesta manera, finalísticament, el jardí és un lloc destinat a viure la contemplació i a contemplar la vida en l'acte mateix de viure-la. Res més que això. Ni cap servei social ni cap exercici d'higiene pública. Perquè el jardí no és objecte de consum, ni d'ús. De fet, resulta que els jardins han esdevingut espais per allotjar tota mena de manifestacions de masses lúdiques, teatrals, mercantils, que generen, totes elles, 'renou', renou incompatible amb allò que s'espera d'un jardí (obtenir una experiència vital unida a la contemplació i al plaer estètic dels sentits). És clar que Rosario Assunto pregona una mena d'elitisme, de conservadurisme cultural aplicat a la salvació (si és que això encara és possible) dels autèntics jardins. Per això pregona i defensa els jardins privats, els petits jardins de les cases de la ciutat, els jardins dels patis de les cases de veïns, grans o petits, antics o moderns. Tots ells "haurien d'estar garantits i cuidats com a font de delectació pública, facilitant als seus propietaris el seu manteniment, fins i tot amb avantatges fiscals, que anirien en benefici de tots, per tal com tots, com a passejants o veïns, podem disfrutar d'aquests jardins". Molts jardins han estat sacrificats en les últimes dècades per incorporar-hi alguna construcció útil o funcional. De manera que "tots, fins i tot els forasters que estan de pas, han perdut l'indescriptible plaer que produïa en els carrers de Roma [per a nosaltres, també de Palma], de quan en quan, un portal que alegrava la vista per la fulminant aparició de vegetació, i l'olor del perfum de les plantes i de les flors, com un suau bàlsam que canviava segons les estacions." En definitiva, d'allò que Schiller anomenà "educació estètica", el jardí n'és un mitjà i una finalitat, "el lloc on cadascú dels individus ha de ser ensenyat per la bellesa del lloc a comportar-se com un príncep".