Anticipació paisatgista

Diu Pascal Aubry (Mouvance II, soixante-dix mots pour le paysage, 2006) que és metodològicament important que el paisatgista, abans de participar en el reconeixement sensible d’un camp físic, estigui lliure d’expectatives en relació amb ell. Els paisatges es poden definir com “invents de la percepció en del temps d’una emoció” –temps tan breu com fugaç–. No obstant, “tot és anticipació dins la percepció de les coses”. Per tant, mai dirigim la nostra mirada a uns llocs sense tenir-ne una idea prèvia, a causa de les representacions pictòriques, fotogràfiques o literàries preexistents relacionades amb aquest lloc. L’espai concret precedeix les nostres ‘invencions’ del paisatge, i les seves representacions les anticipen. De manera que el paisatgista, quan tracta de descobrir o avaluar el potencial paisatgístic d’una determinada part física del territori, ha de procurar fer-ne un reconeixement sensible abans d’haver-ne fet una recerca bibliogràfica (i, sobretot, fotogràfica). Si no ho fa així, ràpidament es mobilitzaran –s’anticiparan– els coneixements que anava a trobar en el territori. En definitiva, el fenomen de l’anticipació paisatgística ens recorda que el valor dels paisatges, descoberts o inventats polisensorialment, està en gran part en funció de la seva confrontació amb els paisatges culturalment anticipats. Per això, en primera instància, el paisatgista no hauria de saber el que veurà.

El fenomen de l’anticipació es pot assimilar al ready-made artístic, objet trouvé, l’art trobat o objecte trobat. L’art trobat és aquell que es realitza per mitjà de l’ús d’objectes, sovint modificats, que normalment no es consideren artístics, sense ocultar el seu origen. El seu creador modern és Marcel Duchamp. Cada cop que ‘inventam’ un paisatge, breu i fugaçment, “dins del temps d’una emoció”, quan hem girat una corba d’una carretera, o mirant al terra a través de la finestra d’un avió, són invents realitzats a partir o per mediació dels nostres gustos, els nostres desitjos i de certes motivacions culturals. En cert sentit, doncs, el paisatge és una creació artística ben personal. 

Lèxic (I)

Paisatges emergents, paisatges de la posmodernitat, paisatges de la supervivència, paisatges en vaga, paisatges de la por, paisatges de la fam, paisatges banals (banalscapes), paisatges energètics, paisatges urbans, paisatges rurals, paisatges agrícoles, paisatges vegetals, paisatges forestals, paisatges dunars, paisatges volcànics, paisatges alpins, paisatges tel·lúrics, paisatges del fred, paisatges de la calor, paisatges de l'oli, paisatges de la sal, paisatges de la mel, paisatge cerealístic, paisatge faunístic, paisatge marítim, xeropaisatges, dendropaisatges, paisatges fluvials, paisatge gastronòmic, paisatge musical, paisatge visual, paisatge lingüístic, paisatge sonor, paisatge literari, paisatge semiòtic, paisatge cognitiu, paisatge toponímic, paisatge hoteler, paisatge astronòmic, paisatge nesològic, paisatge nefològic, paisatge futurista, paisatges del futur, paisatges tendencials, paisatges referencials, paisatges de l’emoció, paisatges afectius, paisatges sentimentals, paisatges in vitro, paisatges de la mobilitat, paisatges Pantone, paisatges multiplex, paisatges insectogènics, paisatges transformats, paisatges industrials, paisatge nuclear, paisatge miner, paisatges de la contaminació, paisatge lunar, paisatges del Sol –paisatges solars–, paisatges litorals, paisatges de l’oci, paisatges de la perifèria, paisatges dialèctics, paisatges rururbans, paisatges periurbans, paisatges de les franges, paisatge portuari, paisatge aeroportuari, paisatge ferroviari, paisatges riberencs, paisatges interromputs, paisatges de l'amor, paisatges de la Ciència, paisatges del Quaternari, metapaisatge, hiperpaisatge, ciberpaisatge, antipaisatge, no-paisatge, paisatges-residu, tercers paisatges, paisatges en espera, paisatges fòssils, paisatges zaping, paisatges de l’aigua, paisatges del vent –paisatges eòlics–, paisatges de la nit, paisatges terapèutics, paisatges kitsch, paisatges suburbials, paisatges del subsòl, paisatges bèl·lics, paisatges de la crisi, paisatges del crash, paisatges de la desil·lusió, paisatges harmònics, paisatges de l’espiritualitat, paisatges distòpics, paisatges ferits, paisatge cultural, paisatge natural, paisatge antròpic, paisatge orgànic, paisatge virtual, paisatge històric, paisatge talaiòtic, paisanaje, paisatges del romanticisme, paisatges neoclàssics, paisatges barrocs, paisatges sublims, paisatge toscanitzat, paisatge tropical, paisatges tropicalitzats, paisatges de la gespa, paisatges de la sequera, paisatges de l’abundància, paisatges virtuals, paisatges incògnits, paisatges de l'aglomeració, paisatges rescatats, paisatges impostats, paisatges heretats, paisatges identitaris, cartografies del paisatge, filosofia del paisatge, estètica del paisatge, emergència del paisatge, recuperació del paisatge, restauració del paisatge, domesticació del paisatge, apropiació del paisatge, arqueologia del paisatge, fotografia del paisatge, història del paisatge, atles de paisatge, maquetes de paisatge, mètriques del paisatge, geografia del paisatge, psicogeografia, webscapes.

Paisatge, cultura i excepcionalitat en la Serra de Tramuntana

Article publicat al Diario de Mallorca (21/07/2009)
Gabriel  Alomar Garau

El ministeri de Cultura ha escollit la serra de Tramuntana com a candidata del Govern d'Espanya perquè sigui declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, en la categoria de paisatge cultural. El repte és tan interessant com important. Interessant, perquè els espais adscrits a l'exclusiva llista de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura –l'Acròpoli d´Atenes, Petra a Jordània, les medines d'Essaouira i Fes a Marroc, el Gran Canyó als Estats Units, Memphis i els camps de piràmides des de Giza a Dahshur, i així fins a 890 béns arreu del món– veuen reforçada la preservació dels seus valors paisatgístics, ecològics, etnològics o immaterials. Important, perquè sobre aquests espais pesa la responsabilitat de presentar-se davant el món com a llocs representatius de les cultures i societats que els han conformat. En el cas de la serra de Tramuntana, és representativa d'una cultura antiga i complexa com la mediterrània, i dels seus paisatges més abruptes en els que la mar, les muntanyes, els pinars, els oliverars i els camps marjats es combinen harmònicament per formar una unitat geogràfica distintiva. Ara bé, l'aspiració a obtenir una distinció com a bé patrimonial d'importància i interès mundial, requerirà demostrar a la UNESCO uns valors de singularitat i excepcionalitat. Quines coses, doncs, fan singular i excepcional –és a dir única– la serra de Tramuntana? La pregunta és especialment temptadora per als geògrafs, educats i ensinistrats com estam en la interpretació i explicació de la superfície terrestre i de la transformació i adaptació del medi físic a la causa humana. Així, allò que els geògrafs sabem és que l'afany transformador i l'adaptació deliberada del medi natural arriba a les nostres illes fins a uns límits inesperats, i qualsevol monticle insignificant de pedres amb una aparença natural o espontània, ha d'esser interpretat en clau antròpica. "És l'home, estúpid", hauríem de dir per explicar la causa determinant de la conformació dels paisatges illencs actuals, tot fent un símil amb la cèlebre frase de James Carville –It's the economy, stupid–, assessor del demòcrata Bill Clinton en la seva exitosa campanya electoral de l'any 1992.

La idea del paisatge com a sistema físic, biòtic i antròpic alhora, confereix a l'espai la categoria de paisatge humà o, si es vol, paisatge cultural. Cultural, perquè en l'espai geogràfic sempre es distingeix l'empremta del treball humà al llarg de la història, i de cada època amb les seves solucions tècniques als problemes i els reptes de la supervivència. En el cas de la serra de Tramuntana –un espai despoblat però no menys humanitzat–, l'empremta antròpica és tan intensa com equilibrada ha estat l'adaptació humana al seu medi hostil, de manera que aquesta és la seva virtut i la seva singularitat. Amb l'ús prolífic de la pedra en sec, i per tant amb la matèria primera i residual que hi ha en l'entorn immediat, la construcció massiva de marjades per habilitar camps de cultiu, més uns extraordinaris sistemes d'aprofitament i de regulació dels excessos hídrics, fan d'aquesta comarca un exemple avançat de control humà dels riscos naturals d'inundació i d'erosió del sòl, i, al capdavall, de l'amenaça de desertificació.

I l'excepcionalitat? Certament, altres indrets de la Mediterrània comparteixen amb la serra de Tramuntana els seus elements paisatgístics distintius: pedra en sec, la presència de la mar i una alternança particularment bella de muntanyes i valls, espais sobre els que encara avui opera la trilogia blat-oli-vinya. Són casos propers els de Portovenere, Cinque Terre i les illes de Palmaria, Tino i Tinetto, així com la costa Amalfitana, a Itàlia. La "domesticació" equilibrada del medi és important en tots ells, però és difícil trobar en el món una àrea relativament gran –els 800 km² de la Serra– en la que la "naturalesa produïda" o paisatge construït resulti ser tan extens, viu i ben conservat. Per altra part, els paisatges agrícoles de la muntanya mallorquina constitueixen una obra humana perfectament dissenyada, i com a tals configuren sistemes que només poden esser entesos i valorats si s'atén la suma complexa de les seves parts i no els seus elements individuals. L'excepció, per tant, no es troba en la presència aïllada d'un camp de marjades particularment ben conservat, sinó en la mixtura o suma combinada dels seus elements integrants: la font, el torrent, el marge, la paret, la canal, la síquia, la resclosa, el molí, el safareig, l'albelló, el parat i la casa de possessió, tot formant una unitat funcional indissociable. Tot plegat, el paisatge cultural de la serra de Tramuntana tendrà una oportunitat de reconeixement mundial a mesura que s'avanci, per part de la UNESCO i altres organismes i agents de decisió, no només en la didàctica del paisatge i la seva consideració com a bé patrimonial per se, sinó també en la necessitat de protegir els paisatges i les cultures entesos com un binomi indestriable.

Juliol de paisatge

El paisatge es té com la imatge d’una cosa en l’espai, però és una magnitud alhora espacial i temporal. El paisatge també és temps, i tenim clara la idea de la seva comesa com a receptacle del passat en el present, és a dir la idea de la seva inevitable i radical historicitat. A aquesta elemental constatació hem d’unir, ara, la del temps que transcorre entre dos passos successius del Sol per un punt de referència, és a dir el temps d’un any solar, i el de les estacions astronòmiques: cada un dels quatre períodes en els quals es divideix l’any solar. Cada tres mesos, aproximadament, despunta una nova estació, definida pel pas del Sol pels equinoccis i els solsticis. L’estiu boreal comença el dia 21 de juny, un solstici, i la seva principal característica climàtica –o geogràfica– és la insolació. Al voltant del 23 de setembre, un equinocci, la duració del dia i de la nit és la mateixa, i a partir d’aquí comença la tardor. Trec a col·lació aquestes consideracions perquè el paisatge té una compostura diferent en cada estació. Una persona aïllada de la resta del món, sense rellotges, calendaris, ni sensacions de fred o de calor (sense indicis tèrmics), només amb la mirada a la terra podria dir en quina estació es troba observant el ‘material’ paisatgístic del seu voltant. Una sensació ambarina (o daurada) el faria intuir que es troba en l’estiu. Una sensació rogenca, en la tardor. Grisenca a l’hivern. Més acolorida en primavera.

Ocorre que el reconeixement del paisatge estacional, a través de la mirada, ha esdevingut en alguns llocs de cada vegada més insegur, dubtós, cosa que té a veure amb la dràstica eliminació física d’aquest ‘material’ paisatgístic que ens permet constatar el temps en el que estam, i satisfer la seguretat que ens dóna saber que cada cosa natural es troba en el lloc en el que naturalment hi ha d’estar. De quines eliminacions es tracta? Per exemple, la de les catifes vegetals que es formen en primavera quan les jacarandes (caducifòlies en aquesta estació, com d’altres espècies tropicals) amollen de l’arbre les seves flors de color violat (blau-vermellós o morat-blavós). Jardins, places, parcs i racons es transformen en el decorat que ha inspirat els embolcalls de xocolata europeus (el color de Milka. I Nestlé guanyà a Cadbury el dret a usar embolcalls violats). Es veu que el Pantone 2685C púrpura és un color molt dolç. La mateixa eliminació ocorre amb les predilectes fulles de les tipuanes, o les dels plataners abans de poder veure-les durant uns dies de resistència vegetal a s’Hort del Rei de Palma, el Born o a les Rambles i boulevards de tantes ciutats. O l’eliminació motoritzada, a principis de juny, de la posidònia de la vorera de les platges, cosa que inclou el penós esborrat de la fauna malacològica (les petxines i conquilles de mol·luscs). Aquesta fauna, sense distincions, hauria d’assolir la categoria d’inviolable patrimoni paleontològic. Juny, juliol, agost, són mesos que, per raons com aquestes, afavoreixen la reflexió sobre el ‘material’ per causa del qual el paisatge és el que és any rere any, dins cada estació. Sense ell no hi ha efecte estètic, psicotáctil ni auditiu, i el paisatge esdevé avorridament i mortalment neutre.

El paisatge com a metàfora

El paisatge és un innegable estimulant d’idees, com de reflexions filosòfiques, tant les ben elaborades com les que es poden fer utilitzant un llenguatge ordinari, quotidià (com a prova d’això tenim l’aportació cinematogràfica de El cielo gira, de Mercedes Álvarez). Ocorre, de fet, que el paisatge adquireix valors transcendents, i una bona manera de veure-ho és acudint a l’obra filosòfica de Miguel de Unamuno. Unamuno es mostra com un consumat i genuí ‘paisatgista’, tot i que no de manera exclusiva en relació amb la resta dels autors de la Generació del 98. No obstant, Unamuno no és tan sols un descriptor de paisatges, sinó un teòric del tema. Tant és així, que el tractament paisatgístic d’Unamuno no es pot desvincular del context de la seva filosofia. Per començar, Unamuno afirma que “el paisaje —a pesar de toda su dimensión de espectacularidad— es originariamente tiempo”. No es tracta aquí d’un temps en un sentit estrictament físic, o físico-cronològic, sinó de temps històric i, sobretot, temps existencial. ¿Per què, existencial? En primer lloc, perquè la font del paisatge solament es pot buscar en el si del subjecte. Sense subjecte, sense una mirada humana, només pot parlar-se, en termes restrictius i en paraules d’aquest autor, de “casi-paisaje”. Des d’aquest punt de vista, Unamuno considera el paisatge un estat de consciència.

La idea, per tant, és que la visió del paisatge en Unamuno ultrapassa el que hi ha de ‘geogràfic’, per a entreveure el que hi ha de simbòlic, és a dir, allò que els paisatges, metafòricament, representen de la realitat. Com és sabut, Unamuno, en la seva crítica al cientificisme, fa una aposta per una ‘ciència de la cultura’ per la qual el coneixement ha de ser vist com un instrument al servei de la vida. Des d’aquesta perspectiva, Unamuno s’interessà pel paisatge no tant com a expressió visual dels trets físics de l’espai viscut i la seva descripció, sinó com a factor determinant de la vida i del destí de l’home.

Per altra part, el coneixement, en Unamuno, és un resultat de la història, per tal com es tracta d’un coneixement que utilitza uns conceptes que, en realitat, no són sinó un producte del desenvolupament de la història. En aquest sentit, són conceptes que ens vénen donats, ens han estat transmesos. El mateix pot dir-se que ocorre amb el paisatge, perquè el paisatge, com a construcció històrica, s’ha d’entendre com un receptacle del passat en el present. Això equival a dir que el paisatge és un palimpsest, constituït per vàries capes superposades que deixen veure les successives empremtes territorials de les diverses societats i les cultures que s’hi han succeït. A més d’això, com ocorre, des d’un punt de vista unamunià, amb el llenguatge, en el paisatge no tan sols es manifesta el curs de la història, sinó també la tradició, d’aquí la necessitat de ‘llegir’ –d’interpretar– els paisatges com a mètode o mitjà d’arribar al fons històric i humà d’un país, una regió, un lloc.

Redundant en la idea del paisatge existencial, hi ha també la consideració a propòsit del paisatge com a ‘ànima’. Amb aquesta noció, Unamuno no es refereix al fet que el paisatge ho és en tant que elaboració subjectiva, sinó al fet que en el paisatge s’expressa la personalitat de l’individu, com també els seus drames íntims. D’aquí que el paisatge es pugui concebre com a metàfora de la vida de les persones, així com també de la vida d’un país. Aquesta mateixa idea la expressa Julián Marías (1986) de la següent manera: “Ante un paisaje, Unamuno no se comporta como un pintor, no intenta reproducir los elementos o ingredientes del paisaje, en color y forma; ... ni tampoco intenta reproducir la ‘impresión’ plástica que el paisaje provoca ... Unamuno tiene un modo realísimo y eficaz de referirse a los paisajes: habla de sí mismo, sí, pero... en ellos”. 

Tot això vol dir que, quan aborda el paisatge, Unamuno ho fa tant en termes de cos físic i estètics, com de cerca del jo. La qüestió de la percepció de l’entorn no és, ni molt menys, una qüestió nova, però duta al camp de la reflexió filosòfica, podria dir-se que hi ha un sentiment de reciprocitat entre el paisatge contemplat i la persona que el contempla. El paisatge, doncs, ens parla, ja que d’alguna manera ha adquirit atributs humans, “es personalitza” (Martínez de Pisón, 2008). Per això, l’interior de la persona pot sovint assimilar-se a un paisatge, cosa que Antonio Machado ho expressarà parlant d’una ‘geografia emotiva’, dirigida per les sensacions, i Ortega i Gasset d’una ‘geografia sentimental’.

Sistema Compartido de Información sobre el Paisaje de Andalucía

Ressenya del llibre Bases para la realización del Sistema Compartido de Información sobre el Paisaje de Andalucía (SCIPA)

Per Gabriel Alomar Garau
Publicada al Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 67 (2015)

La publicación del libro Bases para la realización del Sistema Compartido de Información sobre el Paisaje de Andalucía (SCIPA). Aplicación a Sierra Morena, destaca, en primer lugar, por la oportunidad que brinda de conocer los resultados de un proyecto de inventario de recursos paisajísticos de Andalucía. Más allá de las cifras y mapas que resultan de la identificación de los paisajes del ámbito territorial de la Sierra Morena andaluza, el libro tiene, al menos, un doble interés general. Por un lado, cristalizan en esta obra conceptos primordiales –escala, tipo, área, variable, SIG, caracterización, cualificación– que conciernen a todo estudio de paisaje, cuando este estudio se realiza en términos científicos, por lo que la obra permite verificar la utilidad y la aplicación práctica de esas ‘palabras clave’. Por otro lado, presenta y define un método de trabajo unitario conducente a la caracterización de esos paisajes. Entre las bondades de este método hay que señalar su aplicabilidad a ámbitos territoriales andaluces distintos del de Sierra Morena, por lo que la publicación puede considerarse un referente para estudios posteriores de caracterización paisajística. No en vano, uno de los principales propósitos del proyecto es garantizar su fácil replicabilidad, lo que indica de antemano el esfuerzo realizado en establecer un consenso sobre el uso de una terminología y una metodología que sean reconocidas como válidas por aquellas administraciones o investigadores que, en el futuro, se decidan a abordar estudios de paisaje de estas características. Esto es importante, ya que uno de los principales problemas de la elaboración de cartografías de caracterización del paisaje es el de la dispersión metodológica.

Tanto es así que el mismo nombre que encabeza el proyecto –‘Sistema Compartido’– alude a la necesidad de compartir los criterios que se invocan a la hora de acometer este tipo de cartografías, tanto en lo que se refiere al mismo método de trabajo, como al tipo de datos empleados o las leyendas de los mapas. Bajo la dirección científica de Florencio Zoido Naranjo, del Centro de Estudios Paisaje y Territorio, el equipo redactor lo conforma un grupo de profesionales y académicos de diferentes disciplinas, entre las que se encuentran la ingeniería, la arquitectura, la arqueología o la biología, aunque el peso recaiga en la geografía y los geógrafos. En su presentación, el libro recurre nada más empezar al Convenio Europeo del Paisaje firmado en Florencia en el año 2000, y a las Orientaciones para su aplicación, del año 2008. No se trata de una referencia retórica, sino, bien al contrario, de la apelación a un Convenio y a unas Orientaciones según las cuales las políticas de paisaje de los Estados que lo suscriben se sustentan en el conocimiento detallado de los paisajes propios, para lo cual cabe activar proyectos regionales de identificación, caracterización y cualificación de sus paisajes. Este esquema metodológico ‘tricolor’ expresa un principio elemental de los estudios modernos de paisaje, según el cual no basta con delimitar –identificar– y describir –caracterizar– los paisajes, sino que hace falta determinar los valores que la sociedad les atribuye –cualificación–.

Para todo ello se apuesta por el método LCA (Landscape Character Assesment) y el análisis estadístico multivariante para la clasificación del territorio. Ambas cosas permiten distinguir para el dominio territorial de Sierra Morena y los Pedroches unos tipos y unas áreas paisajísticas, a dos escalas de trabajo, subregional y comarcal. Para la identificación de los tipos paisajísticos se parte de un conjunto de variables de referencia, cuya elección y número varía si se trata de una escala subregional (altitud, litología, morfología, tipos climáticos, gradación antrópica de usos e intervisibilidad) o comarcal (altitud, pendiente, intervisibilidad, proyección visual, altura complementaria, litología, fisiografía, tamaño de parcela, asentamientos humanos y unidades fisionómicas). Para la identificación de las áreas a escala subregional, las variables se agrupan en tres bloques temáticos (clasificaciones previas de paisaje, demarcaciones históricas y límites administrativos), mientras que a escala comarcal las variables elegidas son seis (permanencias históricas, cuencas hidrográficas, estructura visual, términos municipales, montes públicos y unidades de paisaje). Como muestra de la exigencia que se espera de todo trabajo científico, a cada una de estas variables se dedica un apartado de justificación. El mismo cuidado ponen los autores en explicar el procedimiento metodológico –con su formulación matemática, si es preciso– por el cual se ha elaborado cada uno de los mapas de las variables seleccionadas.

Hay que decir que la integración de los datos de cada conjunto de variables para su examen y mapificación, se ha realizado mediante el uso eficaz de un Sistema de Información Geográfica. Esto demuestra, una vez más, la idoneidad de este conjunto de tecnología y técnicas informáticas a la hora de abordar la clasificación paisajística de un territorio y su necesaria representación cartográfica. Ahora bien, una de las claves del crédito de todo proyecto de inventario territorial con un afán de rigurosidad está en la confianza de los datos que componen las variables, cosa que en las Bases para la realización del SCIPA se resuelve trabajando con unos datos para los que se han seleccionado cuidadosamente sus fuentes. Es el caso, por ejemplo, de la variable de la clasificación previa del paisaje, para la que se han consultado cuatro fuentes bibliográficas, entre las que se encuentra el imprescindible Atlas de los Paisajes de España (2003). En otros casos se acude al Sistema de Ocupación del Suelo en España (SIOSE), de escala 1:10.000, o a la información territorial en formato digital que suministra la Junta de Andalucía, a través del Instituto de Estadística y Cartografía, cuyo esfuerzo de creación, recopilación y libre distribución de conjuntos de datos geográficos del territorio andaluz es reconocido en todos los ámbitos profesionales y académicos que se dedican en España al análisis territorial.

Siendo como es un trabajo que busca la objetividad a través del manejo experto de los datos geográficos, esto no impide que las Bases para la realización del SCIPA dediquen un capítulo a la consideración de lo que denominan ‘variables potenciales’, es decir las que se refieren al conjunto de información que refleja aspectos culturales de un territorio (toponimia, etnografía, patrimonio inmaterial), pero también a la cartografía histórica, las fuentes documentales, la estructura de los asentamientos humanos o la información cinegética. Esta información no siempre puede constituir por sí sola una variable, pero puede utilizarse como generadora de variables que revelan ciertos aspectos identitarios de un paisaje, permitiendo su diferenciación. Si bien no se contemplan en el proyecto actual, y pese a la dificultad que conlleva su materialización espacial y la creación de coberturas, los autores reconocen el gran valor informativo de tales fuentes, justificando su necesidad y poniendo las bases para su futura aplicación.

Finalmente, como muestra de su utilidad en relación con las políticas de paisaje entabladas por la Administración pública, la obra propone una estrategia general y unas medidas de intervención paisajística para cada una de las áreas de paisaje a escala comarcal, orientadas a preservar su calidad o a restituirla, según el caso. Como colofón, el último capítulo está consagrado a la propuesta de una metodología para la incorporación de las percepciones sociales en el inventario de paisaje. Con ello se pretende que tanto el Sistema Compartido de Información sobre el Paisaje de Andalucía como los proyectos de Sistemas Compartidos que puedan emprenderse en el futuro, puedan dar cabida a la participación ciudadana, lo que significa un reconocimiento explícito del hombre como un agente paisajístico de primer orden, y, por esto mismo, un reconocimiento de la necesidad de incorporarlo en la toma de decisiones territoriales.

'Web-mapping' per a l'anàlisi visual del paisatge

Les eines informàtiques de cartografia automàtica poden orientar-se a l’anàlisi visual del paisatge, i fer d'Internet el lloc públic des del qual poder fer i compartir aquesta anàlisi. Aquí i avui, entra en lloc el web-mapping i les llibreries de mapes open source que utilitzen JavaScript per a crear mapes web interactius. Una d'aquestes llibreries és Leaflet, i amb ella he desenvolupat aquest mapa web, accessible amb qualsevol navegador d'Internet. El mapa permet la comparació visual directa entre dues imatges aèries dels anys 1956 i 2012. El punt central inicial del mapa correspon a un punt situat al centre de la ciutat de Palma, però l'abast territorial de les imatges cobreix la totalitat de l'illa de Mallorca. Naturalment, és possible crear mapes web de comparació d'imatges de diferents anys i de diferents territoris, amb l'única condició que hi hagi un servei web de mapes (WMS) disponible de les imatges aèries. Si teniu algun encàrrec o suggerència al respecte, contactau en la meva direcció correu electrònic. El mapa web que he preparat es pot obrir i descarregar en el següent enllaç (en cas de visualització parcial o incorrecta del mapa, cal desbloquejar la pàgina al navegador, desactivant la seva protecció):

Mapa web de comparativa visual (1956 i 2012)