El paisatge és l’escenari de l’activitat humana. És, doncs, un producte històric d’aquesta activitat. Carl Sauer ho expressa amb una afirmació clarificadora, referida als paisatges culturals: Aquests paisatges són "el resultat de l’acció d’un grup social sobre el paisatge natural. La cultura és l’agent; l’àrea natural, el medi; el paisatge cultural, el resultat" (1925). És a partir d’aquest punt on entra en acció la idea dels paisatges com una manifestació o plasmació de la relació entre l’home i la naturalesa, que és una relació encaminada a adaptar la naturalesa, el medi, a les necessitats humanes. A més d’això, la relació dels grups humans amb l’ambient natural no és una relació passiva, sinó reactiva, de manera que l’home no pot ni ha de ser contemplat com un subjecte simplement receptiu, sinó com un agent creador i organitzador del medi. En definitiva, un Homo agens, o sigui l’home com a subjecte agent. Dit d’una altra manera, l’home com a ‘domesticador del medi’.
Aquesta idea no és en absolut nova, però encara sorprèn –i és normal que ho faci– trobar una conciència de la magnitud d’aquesta acció adaptativa, modeladora o domesticadora del medi, en la figura de Ciceró, que escriu, al segle I aC: “Amb les nostres mans hem creat gairebé una ‘segona naturalesa’ dins del món de la naturalesa”: Nostris denique manibus in rerum natura quasi alteram naturam efficere conamur (Ciceró, De natura deorum, II, 152). Això vol dir que els contemporanis de l'insigne romà tenien ja plena consciència que l’obra de l’home se superposa i es col·loca gairebé al mateix nivell que l’obra de la naturalesa.
Doncs bé, un tipus de paisatge en el qual això és plenament vàlid és dels paisatges de la pedra en sec (els paisatges xerolítics, com ens agrada dir). I ho és perquè els espais en els quals s’ha construït ‘en sec’ són espais de producció humana, i per aquesta raó han esdevingut una ‘naturalesa produïda’, una ‘segona naturalesa’ o un ‘segon món’, d’acord amb el perspicaç enunciat de Ciceró. No debades, això és així fins al punt que una de les més importants característiques de la geografia mediterrània és la intensitat i extensió espacial de la modificació del medi a causa de l’acció de l’home. Ha estat la mateixa cultura desenvolupada dins l’àmbit de la Mediterrània, amb una enorme densitat de treball humà, la que ha propiciat una transformació tan estesa i eficaç. Aquesta s’ha perpetrat de la mà d’homes esforçats en trobar la diversitat en el treball, ja que l’agricultor mediterrani “conjuntament és arboricultor, viticultor, regador i constructor del seu camp” (Deffontaines, 1972). En definitiva, l’afany transformador i l’adaptació deliberada del medi a la causa humana arriba dins l’àmbit mediterrani fins a uns límits inesperats, i qualsevol monticle insignificant de pedra amb una aparença natural o espontània pot esser sovint –i cal que ho sigui– interpretat en clau antròpica. El geògraf, des del moment en què aborda aquesta interpretació, ha de fer-se arqueòleg o antropòleg.
Aquesta idea no és en absolut nova, però encara sorprèn –i és normal que ho faci– trobar una conciència de la magnitud d’aquesta acció adaptativa, modeladora o domesticadora del medi, en la figura de Ciceró, que escriu, al segle I aC: “Amb les nostres mans hem creat gairebé una ‘segona naturalesa’ dins del món de la naturalesa”: Nostris denique manibus in rerum natura quasi alteram naturam efficere conamur (Ciceró, De natura deorum, II, 152). Això vol dir que els contemporanis de l'insigne romà tenien ja plena consciència que l’obra de l’home se superposa i es col·loca gairebé al mateix nivell que l’obra de la naturalesa.
Doncs bé, un tipus de paisatge en el qual això és plenament vàlid és dels paisatges de la pedra en sec (els paisatges xerolítics, com ens agrada dir). I ho és perquè els espais en els quals s’ha construït ‘en sec’ són espais de producció humana, i per aquesta raó han esdevingut una ‘naturalesa produïda’, una ‘segona naturalesa’ o un ‘segon món’, d’acord amb el perspicaç enunciat de Ciceró. No debades, això és així fins al punt que una de les més importants característiques de la geografia mediterrània és la intensitat i extensió espacial de la modificació del medi a causa de l’acció de l’home. Ha estat la mateixa cultura desenvolupada dins l’àmbit de la Mediterrània, amb una enorme densitat de treball humà, la que ha propiciat una transformació tan estesa i eficaç. Aquesta s’ha perpetrat de la mà d’homes esforçats en trobar la diversitat en el treball, ja que l’agricultor mediterrani “conjuntament és arboricultor, viticultor, regador i constructor del seu camp” (Deffontaines, 1972). En definitiva, l’afany transformador i l’adaptació deliberada del medi a la causa humana arriba dins l’àmbit mediterrani fins a uns límits inesperats, i qualsevol monticle insignificant de pedra amb una aparença natural o espontània pot esser sovint –i cal que ho sigui– interpretat en clau antròpica. El geògraf, des del moment en què aborda aquesta interpretació, ha de fer-se arqueòleg o antropòleg.