Geografia de proximitat és la que practica i exerceix el geògraf de proximitat, si se’m permet la tautologia. S’exercita, perquè l’exercici és una acció que comporta l’ensinistrament d’una aptitud –o una virtud que despunta–. El geògraf de proximitat apaga els aparells de telefonia mòbil (el telèfon ‘portàtil’, corregeix amb raó Jordi Llovet) i surt al camp, al lloc de les seves preocupacions i les seves preguntes sobre el que veu en l’espai. Apaga l’ordinador, apaga el televisor, els artefactes que contaminen la seva percepció de la realitat. També rebutja els fenòmens que, com el turisme, han usurpat la geografia o la imaginació (Antonio Tabucchi. El País, 16/03/2002). Oblida per un moment la geografia copyleft (blogs, Apps, Facebook, Twitter, els tablet PC, la traducció automàtica, el retoc fotogràfic, Instagram, Pinterest, Apple, Linus Torvalds i l’invent del Linux, Web 2.0, PowerPoint, QGIS, uDig, GRASS, ILWIS, Saga, Kosmo, les xinxetes del Google Earth i la Google generation de l’OMS). Pensa segons el mecanisme de selecció adversa: els millors alumnes solen deixar la carrera, el millor geògraf pot esser el conductor de l’autobús que et duu a la Facultat. Comprova com la geografia ha sortit de les aules i campa al seu aire, lliure, alliberada dels llibres de text, dels noms dels rius i de les capitals de província. No tem la incorrecció política, i va somriure quan, l’any 2010, l’erupció volcànica de l’Eyjafjallajökull paralitzà l’espai aeri del continent europeu. Amb l’aviació detinguda, per uns dies, la gent va haver de quedar-se a casa. No tem tampoc les sospites d’heretgia ecològica si es mostra comprensiu, fins i tot d’acord, amb la idea que la naturalesa ha esdevingut un mite immaterial (Fernando Gómez. El País, 06/08/2005). Es planteja la possibilitat d’anteposar el benestar de l’home a la mort de totes les mosques del món (una de les poques espècies, per cert, cosmopolites), desoint les veus pamfletàries o monolítiques de l’ecologisme polític. Té clar que la catastrofe climàtica del límit k-t fou dolenta per als dinosauris i bona per als humans. Així que el geògraf necessita donar-se moral quan s’enfronta a una nova aproximació i comprensió de l’espai geogràfic.
Al geògraf de proximitat li agraden els llapissos i les gomes d'esborrar. També constata sobre el terreny les geografies audibles, el paisatge sonor. Potser duu una càmera de fotos, però no es conforma amb fotografiar el fenomen (més normal és veure'l dibuixar-lo). S’hi acosta i en pren la dada. Aplica intuïtivament els conceptes de magnitud i intensitat. Si veu un moviment de terres, en cerca l’origen i la direcció. Si veu una estació meteorològica, n’enumera els instruments, i pensa en les xifres que indica cadadascún. Davant d’un arbre, tracta d’identificar-ne l’espècie. Sovint hi puja. Si és un pi, es taca gustós de resina. Segueix el rastre del caragol, la direcció que adopta una filera de formigues (comprova si la pista de feromones segueix una simetria axial orientada al nord). Quan fa vent, tracta de trobar les senyals indirectes de la seva direcció i intensitat (les banderes al vent, la forma de la ploma de fum que surt d’una xemeneia, la direcció cap a la qual apunten les proes dels vaixells, la direcció cap a la qual s’enlairen i aterren els avions).
El geògraf de proximitat s'interessa per la dimensió espacial dels fenòmens i de les infrastructures humanes, i duu aquest interès a la seva màxima expressió. Per això està al lloc en el que s’hi han construït aquestes infrastructures (agràries, urbanes, industrials) o s'hi manifesten aquells fenòmens. També es coloca al costat de les persones que saben d’ells o els han vist. No perd mai de vista la informació oral, però no confia a cegues en tot el que li conten. S’interessa pel vocabulari de les coses del camp, els artefactes de l’home (de vegades, també per les seves eines de feina i la seva funció). Normalment, també per la seva tipologia. També pels noms del lloc, el topos, i pels llinatges de les persones que l’habiten, la seva procedència. El geògraf se sent atret pels extrems geogràfics. Alguna cosa l’impulsa cap a ells: Si està a Londres, agafarà el metro que li conduïrà a la població de Greenwich, on jugarà amb el meridià a estar ara a l’est, ara a l’oest. Si està a Noruega, voldrà viatjar fins a la xifra mítica dels 66º 33’ de latitud Nord, la que marca la frontera del Cercle Polar Àrtic. El geògraf de proximitat, en fi, és un romàntic. Atén, faltaria més, les seves emocions, els seus sentits i la seva intuició. Al capdavall, ell és un home. Home o dona, però no un robot que no és ni un home, ni una dona.
Al geògraf de proximitat li agraden els llapissos i les gomes d'esborrar. També constata sobre el terreny les geografies audibles, el paisatge sonor. Potser duu una càmera de fotos, però no es conforma amb fotografiar el fenomen (més normal és veure'l dibuixar-lo). S’hi acosta i en pren la dada. Aplica intuïtivament els conceptes de magnitud i intensitat. Si veu un moviment de terres, en cerca l’origen i la direcció. Si veu una estació meteorològica, n’enumera els instruments, i pensa en les xifres que indica cadadascún. Davant d’un arbre, tracta d’identificar-ne l’espècie. Sovint hi puja. Si és un pi, es taca gustós de resina. Segueix el rastre del caragol, la direcció que adopta una filera de formigues (comprova si la pista de feromones segueix una simetria axial orientada al nord). Quan fa vent, tracta de trobar les senyals indirectes de la seva direcció i intensitat (les banderes al vent, la forma de la ploma de fum que surt d’una xemeneia, la direcció cap a la qual apunten les proes dels vaixells, la direcció cap a la qual s’enlairen i aterren els avions).
El geògraf de proximitat s'interessa per la dimensió espacial dels fenòmens i de les infrastructures humanes, i duu aquest interès a la seva màxima expressió. Per això està al lloc en el que s’hi han construït aquestes infrastructures (agràries, urbanes, industrials) o s'hi manifesten aquells fenòmens. També es coloca al costat de les persones que saben d’ells o els han vist. No perd mai de vista la informació oral, però no confia a cegues en tot el que li conten. S’interessa pel vocabulari de les coses del camp, els artefactes de l’home (de vegades, també per les seves eines de feina i la seva funció). Normalment, també per la seva tipologia. També pels noms del lloc, el topos, i pels llinatges de les persones que l’habiten, la seva procedència. El geògraf se sent atret pels extrems geogràfics. Alguna cosa l’impulsa cap a ells: Si està a Londres, agafarà el metro que li conduïrà a la població de Greenwich, on jugarà amb el meridià a estar ara a l’est, ara a l’oest. Si està a Noruega, voldrà viatjar fins a la xifra mítica dels 66º 33’ de latitud Nord, la que marca la frontera del Cercle Polar Àrtic. El geògraf de proximitat, en fi, és un romàntic. Atén, faltaria més, les seves emocions, els seus sentits i la seva intuició. Al capdavall, ell és un home. Home o dona, però no un robot que no és ni un home, ni una dona.
 |
| G. Coubert. Proudhon i els seus fills (1865) |