A propòsit de l’atractiu o seductor que ens resulta un paisatge, és l’ocasió de parar atenció en la noció de bellesa i en algunes distincions al respecte, i l’oportunitat de recuperar un bocí de la memòria de l’escriptor britànic Sir Uvedale Price (1747-1829), autor de Essay on the Picturesque, As Compared
With The Sublime and The Beautiful (1794). Pensava aquest autor, membre de la Società dei Dilettanti, que no és el mateix
bell que pintoresc, ni pintoresc que sublim, ni bell que sublim. De fet, cal
considerar pintoresc –picturesque– una
categoria que se situa entre allò bell i allò sublim. Aplicat al paisatge, ‘pintoresc’
és aquell escenari capaç de seduir els sentits a través d’alguna d’aquestes dues
qualitats: la seva varietat –variety–
i la seva complexitat –intricacy– (Uvedale
Price defineix la complexitat com aquella “disposició dels objectes, que, per
una ocultació parcial i incerta, excita i alimenta la curiositat”). Per tant
–escriu–, “la complexitat en la disposició i la varietat en les formes, els
tints i les llums i les ombres dels objectes, són les grans característiques d’un
paisatge pintoresc, de manera que la monotonia i la nuesa són els grans
defectes dels millors llocs”.
Per contra, diu Price, una de les qualitats essencials de la bellesa és la suavitat, que es concreta en la igualtat i la uniformitat d’una superfície. I posa el següent exemple: “Un temple o un palau de l’arquitectura grega, en el seu sencer estat perfecte i en la seva superfície i el seu color suaus i uniformes, ja sigui en una pintura o en la realitat, són bells; com a ruïna, són pintorescs”. ‘Bella’ és també la variació gradual, “a on les línies no varien de forma sobtada, i a on no hi ha cap sobtada protuberància".
Tot plegat, aquestes consideracions ens recorden la necessitat de ser precisos i ponderats amb la noció de bellesa, si no es vol caure en la desgraciada i ignorant impostura de considerar bella, per exemple, l’arquitectura hotelera espanyola de les últimes dècades, pretenciosa i plagiària (hortera, en definitiva). Per altra part, hem de convenir que el sentit del bon gust, el sentit de la bellesa, són sentits que s’eduquen, que es formen i creixen dins noltros no per accident, sinó per efecte d’un procés d’aprenentatge recolzat i influït per determinades lectures, determinades visions de determinades expressions artístiques, determinats models estètics. Així s’explica que l’exquisida educació que va rebre Gaspar Hauser després de ser rescatat de la seva soledat salvatge, el convertís en un home civilitzat. La bellesa, com el paisatge, és un constructe que es forma en el si d’una cultura. Si aquesta cultura és la de la Grècia clàssica, produïrà una societat amb el sentit de la proporció suficient i necessari com per dissenyar edificis bells com el Partenó. Si aquesta cultura és aquella com la que promouen milionaris amb poder suficient de reconduir paisatges, com S. Adelson, produïrà ciutats infames, paisatges a la mida de l’interès econòmic, i no de l’interès dels homes.
Què mereix la nostra aprovació i què no, en qüestions de bellesa? A on està el límit? Potser en el bon gust, com deia, o en el sentit de l’harmonia, de la proporció i, també, de la justícia cultural. Perquè la bellesa, al meu parer, és en el fons allò que ha de presidir tota decisió referida al paisatge. Què és bell i què no ho és? “χαλεπά τα καλά" diu Plató en boca de Sòcrates (República, 4, 435c): “Les coses belles són difícils”. La bellesa no es regala fàcilment ni gratuïtament. La bellesa –les coses bones, diria el grec– es fa pregar.
Per contra, diu Price, una de les qualitats essencials de la bellesa és la suavitat, que es concreta en la igualtat i la uniformitat d’una superfície. I posa el següent exemple: “Un temple o un palau de l’arquitectura grega, en el seu sencer estat perfecte i en la seva superfície i el seu color suaus i uniformes, ja sigui en una pintura o en la realitat, són bells; com a ruïna, són pintorescs”. ‘Bella’ és també la variació gradual, “a on les línies no varien de forma sobtada, i a on no hi ha cap sobtada protuberància".
Tot plegat, aquestes consideracions ens recorden la necessitat de ser precisos i ponderats amb la noció de bellesa, si no es vol caure en la desgraciada i ignorant impostura de considerar bella, per exemple, l’arquitectura hotelera espanyola de les últimes dècades, pretenciosa i plagiària (hortera, en definitiva). Per altra part, hem de convenir que el sentit del bon gust, el sentit de la bellesa, són sentits que s’eduquen, que es formen i creixen dins noltros no per accident, sinó per efecte d’un procés d’aprenentatge recolzat i influït per determinades lectures, determinades visions de determinades expressions artístiques, determinats models estètics. Així s’explica que l’exquisida educació que va rebre Gaspar Hauser després de ser rescatat de la seva soledat salvatge, el convertís en un home civilitzat. La bellesa, com el paisatge, és un constructe que es forma en el si d’una cultura. Si aquesta cultura és la de la Grècia clàssica, produïrà una societat amb el sentit de la proporció suficient i necessari com per dissenyar edificis bells com el Partenó. Si aquesta cultura és aquella com la que promouen milionaris amb poder suficient de reconduir paisatges, com S. Adelson, produïrà ciutats infames, paisatges a la mida de l’interès econòmic, i no de l’interès dels homes.
Què mereix la nostra aprovació i què no, en qüestions de bellesa? A on està el límit? Potser en el bon gust, com deia, o en el sentit de l’harmonia, de la proporció i, també, de la justícia cultural. Perquè la bellesa, al meu parer, és en el fons allò que ha de presidir tota decisió referida al paisatge. Què és bell i què no ho és? “χαλεπά τα καλά" diu Plató en boca de Sòcrates (República, 4, 435c): “Les coses belles són difícils”. La bellesa no es regala fàcilment ni gratuïtament. La bellesa –les coses bones, diria el grec– es fa pregar.
Reunió de la Società dei Dilettanti, a la que pertanyia Sir Uvedale Price.