El paisatge és calidoscòpic i muta ràpidament segons on es mira. Si a aquesta mirada unim el record o la memòria del temps passat –i la infància té un poder evocador insuperable–, el resultat sol ser una observació nostàlgica i mitificadora dels escenaris del passat. Per a les més joves generacions, els nostres nins i adolescents, el paisatge sembla que no té cap interès, cosa que té a veure amb el fet que el paisatge està dotat d’una història –un passat– que aquests al•lots encara no tenen. “Nins, no mireu mai cap enrera”, escriu Milan Kundera per dir que no s’ha de permetre que el futur s’enfonsi sota el pes de la memòria. “Els nins no tenen passat, i aquest és el secret de l’encisadora inocència del seu somriure”. En definitiva, al paisatge, si s’hi arriba, s’arriba tard i per l’edat.
Una altra forma d’evocar els paisatges del passat és la que dóna la lectura dels llibres de viatges, ja que, segons la impressió de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss (Tristes Tropiques, 1955), aquests llibres creen la il•lusió d’alguna cosa que ja no existeix, però que voldríem que encara existís. Sota la influència d’aquest desig, és fàcil caure en la trampa de la mitificació del passat. També disfressa o desfigura el passat llegir sobre ell des de la comoditat i la suavitat que donen, respectivament, els sofàs i les flassades del present. Sigui com sigui, per al geògraf del paisatge l’evocació del passat és un exercici necessari i fins i tot obligatori. La reconstrucció cronològica de les formes de la superfície terrestre i la mateixa interpretació dels mosaïcs paisatgístics resultants, no seria possible sense una mirada a la seva història geològica, climàtica, biogeogràfica o humana. Per això, el viatge, és a dir la visita ‘de camp’ i la verificació o el decobriment ‘sobre el terreny’, és consubstancial a l’exercici professional o investigador de la geografia i del paisatgisme. En termes d’evocació del passat –i per tant, tant del gust del geògraf romàntic–, a on viatjar?:
" Oggidì i viaggi più curiosi e più interessanti che si possono fare in Europa cioè nel paese incivilito, sono quelli de’ paesi meno inciviliti, cioè la Svizzera, la Spagna e simili, che tuttavia conservano qualche natura e proprietà. "
El text és de Giacomo Leopardi, i l’obra, Zibaldone di pensieri. Per al poeta italià, el millor viatge dins del món civilitzat (que és Europa) és el que es fa als països menys civilitzats, i que són, a banda de “la Svizzera” (Suïssa), “la Spagna e simili”. Carregat de raó, Leopardi apuntava la idea de la Mediterània com a destí d’una generació de viatgers a la recerca dels reductes o els àmbits de permanència d’allò que és antic o arcaic. Així, una àmplia generació d’homes com l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i filohel·lens com Lord Byron, Lawrence Durrell, Robert Byron, Freya Stark, Robert Graves o Paddy Leight Fermor, no només viatjaren a l’Europa més ‘incivilitzada’, sinó que s’hi instal•laren perquè els servís de base d’operacions per a la seva activitat intel•lectual, envoltats d’un paisatge que els feia l’efecte que tenia molt poc de civilitzat, i molt de mític.
