Els ‘pintors paisatgistes’ no tenen, sembla, el seu equivalent literari en forma d’‘escriptors paisatgistes’. Els que a primera vista i de vegades ho poden semblar, són més aviat assagistes –o ho són de totes totes–, o bé es tracta d’escriptors que aprofiten el recurs paisatgista per a fer, a llibres de viatges, novel·les, contes o poemes, retrats subsidiaris del paisatge. Tanmateix, no hi ha dubte que el paisatge ha esdevingut, des de Virgili o des de Petrarca, un abundant i profitós recurs literari, però es fa difícil pensar en narradors dels que es pugui afirmar que en són ‘especialitzats’. Des d’aquest punt de vista, qui és el Turner de la literatura? Qui el Zhan Ziqian, el Giotto, el Patinir, el Constable, el Ruisdael, el Brueghel, el Koppelaar, el Poussin, el Friedrich, el Fattori, el Cézanne?
Al meu parer, en el cas de l’estilisme de paisatges d’escriptors moderns com ara Paddy Leight Fermor, no es pot prendre la part pel tot. Quan descriu els pedregosos paisatges de Mani o les terres de Roumeli, Fermor es revela com un ‘paisatgista’ sublim, però l’escriptor, l’últim d’una estirp de viatgers anglesos, també demostra la seva competència como a antropòleg, historiador, historiador de l’art, geògraf o sociolingüista. Alguna cosa semblant podem dir dels quadres paisatgistes i el lirisme literari de Julien Gracq. Geògraf de formació, Julien Gracq es dedicà a la literatura i, dins ella, també al paisatge. Escriu sobre les terres castellanes: “ ... la tierra desnuda como una piel sarnosa, como si a la tierra, al rascarla, acabasen de arrancarle una postilla” (Capitulares. Traducció de María Teresa Gallego. Días Contados. Barcelona, 2012).
“Tant de mains pour transformer ce monde, et si peu de regards pour le contempler”, va escriure el mateix Gracq amb tot encert (“Tantes mans per a transformar aquest món, i tan poques mirades per a contemplar-lo”). Els homes han perdut el gust per la mirada contemplativa, cosa que té a veure, en realitat, amb el fet que el que han perdut és la paciència necessària per a la contemplació ociosa o peresosa de l’espectacle del món, de la superfície de la Terra com a decorat de l’acció humana. Ara, el temps s’utilitza per a activitats més utilitàries, sobretot quan apunten al benefici econòmic i, en definitiva, al lucre. Els itineraris turístics o culturals es conceben com un recorregut de reconeixement visual i històric de carrers, places i façanes, però el mateix caràcter pràctic de l’itinerari allunya els espectadors del paisatge urbà. “CONOZCA Praga en una hora”: un cas magnífic de la dictadura del temps, o de la falta de temps. Els guies farciran de xifres la visita, però no sabran respondre quan es pregunta què és el sionisme. Una manifestació més de la ‘modernitat líquida’ de Zygmunt Bauman. Això, lligat a l’absurda pretensió perquè es presti atenció a la descripció monogràfica, a l’explicació plana, la que nega al món la seva forma fonamentalment corba. Al paisatge, com a l’art o a la literatura, no s’hi arriba, de cap de les maneres, ni des de l’utilitarisme ni des del pragmatisme, sinó pel reconeixement de les corbes mundanes, la recuperació de la contemplació peresosa, pel dubte, i, sobretot, per la possibilitat de tornar enrere.
 |
| Primera pàgina del manuscrit autògraf de Au château d'Argol, de Julien Gracq |