El sueño de la razón romántica, un reportatge de premsa publicat a EL PAÍS (15/10/2012), dóna peu a examinar, una vegada més, la predilecció dels artites romàntics pel paisatge, i més en concret, pels paisatges abatuts pel vent o enfosquits i mullats per tempestes violentes, però també els paisatges sublims (J.M.W. Turner, 1775-1851) afectats per tenebres o les boires (Stratus tocant a terra, dirà el geògraf refinat). El desengany i la desil•lusió per les promeses de la Revolució Francesa (1789), unit als dubtes per l’ús descontrolat de la raó de la Il•lustració, sumergiren als seus hereus en una depressió que els feu explorar el costat obscur de les coses, i els feu representar els escenaris recreats en un matís fosc i una inflexió decadent, com una forma d’expressar un futur que es pressentia negre. Els “cementiris nebulosos” de Caspar David Friedrich (1774-1840) en són un exemple, així com també els paisatges en els que un home solitari ens dóna l'esquena contemplant l'acció de la naturalesa (Gebirgslandschaft mit Regenbogen –'Arcoiris' en un paisatge de muntanyes– o Der Wanderer über dem Nebelmeer –El viatger sobre un mar de núvols–).
La força del Romanticisme, com l’alè de la reivindicació del subjecte, s’ha manifestat en multitud d’ocasions i a moviments artístics molts posteriors a aquell, com si l’home del present, modernista primer, vanguardista després i, per últim, postmodern, no s’hagués recuperat encara de la ràbia i dels malsons que li produí la mort definitiva de l’esperança. De la mà d’alguns bons i preclars pensadors que actuen com a intel•lectuals proactius (tenen columnes als diaris, surten per la televisió), avui es reclamen coses com la recuperació dels temps il•lustrats. Però no és tant això. Més aviat, hi ha el desig de recuperar l’esperança que proporcionen les utopies, l’ideal de l’home lliure i d’una civilització millor. Per això, el romanticisme recorr encara habitacions en les que, en la penombra, un nin o una nina, un home o una dona es dibuixen a si mateixos plorant, o escriuen cartes nostàlgiques en les que imaginen un món distint, sense angoixes, lluminós per fi.
