En la imatge mental que ens construïm de l’entorn hi ha un paper decisiu reservat a la percepció humana, de manera que la ment –el ‘lloc’ en el que té lloc la percepció del medi–, esdevé necessàriament una nova dimensió en Geografia. Sobre això, començar per llegir David Lowenthal és una excel·lent manera d’introduïr-se i profunditzar en la Geografia de la Percepció, i comprovar que la imatge que es té de l’entorn –del paisatge, val a dir aquí– té una càrrega de subjectivitat que inclou fins i tot els sentiments. L'idealisme extrem del bisbe George Berkeley interessa a l'estudiós del paisatge quan comprovam que la màxima Esse est percipi (ésser és ser percebut) adquireix ple sentit quan la referim a la noció de paisatge: el paisatge no existeix fins que rep una mirada humana que el compon ("sin ojos contemplativos no hay paisaje", diu Laín Entralgo, 1947). Pel que fa a nosaltres els humans, és cert que les creences filosòfiques del bisbe Berkeley han estat superades pel materialisme ("la matèria és anterior a l'esperit de la idea"), però, en el fons, alguna cosa hi ha: no sempre som el que pensam que som, perquè som percebuts de manera parcialment diferent pels altres.
David Lowenthal (El pasado es un país extraño, 1998) ha explorat la percepció humana del passat, i la manera com el passat opera i modifica la nostra imatge de la realitat del present. En Geografia del Paisatge, la idea del passat serveix per a preguntar, per exemple, per quina raó recorrem mentalment a ell per a rememorar i enyorar paisatges ja desapareguts. Potser no ens satisfan els escenaris visuals del present? En quina mesura i en quins casos preferim els paisatges del passat, o els rebutjam? La interpretació del passat no és, ni molt menys, idéntica en totes les persones i a totes les èpoques. Si ho fos, el ciutadà romà del segle I rememoraria amb melanconia els camps silvestres sobre els que aleshores s’edificà el magnífic Coliseum, o Pericles haguès considerat l’impacte visual del Partenó sobre el turó de l’acròpolis d’Atenes. En canvi, l’home contemporani dóna alegrement per bo que el paisatge de la Mallorca pre-turística de la primera meitat del segle XX, es pot asimilar al paradís –les platges prístines, sense a penes humans–. Segons aquesta lógica, als ulls del ciutadà futur de l’any 2212, l’illa de Mallorca de l’any 2012 –dos-cents anys enrera– serà recordada per la seva pulcritud ambiental i un paisatge hoteler perfectament integrat en l’entorn circumdant. Són dobles postures davant el passat, i el corrent cultural del moment és el que decideix no només el sentiment d’atracció o rebuig dels elements del passat, sinó què mereix conservar-se i què destruir-se. La mateixa cultura –però també les modes– ha determinat la formació del gust popular pel paisatge, que fou ‘descobert’ pels pintors del Renaixement, i que no està exempt de prejudicis i biaixos visuals. Prejudicis paisatgístics com els que fan que a les Balears s’hi adverteixi un rebuig local dels pinars i les garrigues històriques, i s’opti pels paisatges exportats en els que la ‘palmerització’, la febre tropicalitzadora i el verd-fosfi ho impregnen tot. D’aquesta manera, als paisatges mediterranis s’experimenta un procés de “reducció semàntica” (en expressió de Françoise Choay, Semiologie et Urbanisme, 1967) que impedeix la correcta lectura del document històric reutilitzat –el palimsest– que denominam paisatge.
David Lowenthal (El pasado es un país extraño, 1998) ha explorat la percepció humana del passat, i la manera com el passat opera i modifica la nostra imatge de la realitat del present. En Geografia del Paisatge, la idea del passat serveix per a preguntar, per exemple, per quina raó recorrem mentalment a ell per a rememorar i enyorar paisatges ja desapareguts. Potser no ens satisfan els escenaris visuals del present? En quina mesura i en quins casos preferim els paisatges del passat, o els rebutjam? La interpretació del passat no és, ni molt menys, idéntica en totes les persones i a totes les èpoques. Si ho fos, el ciutadà romà del segle I rememoraria amb melanconia els camps silvestres sobre els que aleshores s’edificà el magnífic Coliseum, o Pericles haguès considerat l’impacte visual del Partenó sobre el turó de l’acròpolis d’Atenes. En canvi, l’home contemporani dóna alegrement per bo que el paisatge de la Mallorca pre-turística de la primera meitat del segle XX, es pot asimilar al paradís –les platges prístines, sense a penes humans–. Segons aquesta lógica, als ulls del ciutadà futur de l’any 2212, l’illa de Mallorca de l’any 2012 –dos-cents anys enrera– serà recordada per la seva pulcritud ambiental i un paisatge hoteler perfectament integrat en l’entorn circumdant. Són dobles postures davant el passat, i el corrent cultural del moment és el que decideix no només el sentiment d’atracció o rebuig dels elements del passat, sinó què mereix conservar-se i què destruir-se. La mateixa cultura –però també les modes– ha determinat la formació del gust popular pel paisatge, que fou ‘descobert’ pels pintors del Renaixement, i que no està exempt de prejudicis i biaixos visuals. Prejudicis paisatgístics com els que fan que a les Balears s’hi adverteixi un rebuig local dels pinars i les garrigues històriques, i s’opti pels paisatges exportats en els que la ‘palmerització’, la febre tropicalitzadora i el verd-fosfi ho impregnen tot. D’aquesta manera, als paisatges mediterranis s’experimenta un procés de “reducció semàntica” (en expressió de Françoise Choay, Semiologie et Urbanisme, 1967) que impedeix la correcta lectura del document històric reutilitzat –el palimsest– que denominam paisatge.
