La transformació històrica i les dinàmiques del paisatge són indiscutiblement fruit de les noves relacions entre l’home i la naturalesa establertes a partir del Neolític, és a dir des del moment en què apareix la ‘domesticació’ dels vegetals, i per tant l’agricultura. La historiografia clàssica parla del Neolític –‘pedra nova’, en referència a les troballes de destrals fetes amb pedres tallades– com el període en el que té lloc la més gran revolució social, econòmica i tecnològica de la Prehistòria. Però aquí no interessa tant parlar del Neolític com a revolució identificada per primera vegada al Pròxim Orient, poc temps després que comencés l’Holocè –fa 10.000 anys–, com parlar de la concepció històrica de la influència del medi ambient sobre la societat, i la de l’home com a agent modificador de la naturalesa. Aquesta concepció inclou un viatge que va de la idea del naixement i la transformació de la Terra seguint un pla o designi ‘diví’ –és a dir la de la Terra creada per Déu–, a la crítica d’aquesta concepció per part dels epicuris i els estoics, i després a la que es reprèn als segles XVII i XVIII, en els que es comença a manifestar la inquietud sobre les nefastes interferències de l’home en el presumpte equilibri i l’harmonia de la naturalesa.
Fou des del nínxol institucional del Departament de Geografia de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, des d’on Clarence J. GLACKEN va fer una extensa exploració del recorregut històric d’aquella concepció, que va concloure en una obra magna que duu per títol Traces on the Rodian Shore, que seria publicada l’any 1967 (Huellas en la playa de Rodas, en la seva edició en castellà). ‘Empremtes’ en una platja grega? De què es tracta? El títol Huellas en la playa de Rodas recorda aquell remot episodi, narrat per Vitruvi, segons el qual Aristip (segles V-IV aC), un deixeble de Sòcrates, arribà a una platja de Rodes després d’un naufragi i, descobrint en l’arena el dibuix d’unes figures geomètriques, es felicità perquè les identificà com a empremtes humanes. És la idea primitiva de l’home i la cultura humana com a dispensador de seguretat, enfront de la naturalesa inquietant i temible. ‘Bene speremus. Hominum enim vestigia video’, digué Aristip (segons la llatinització del grec feta per Vitruvi. "Amics, podem esperar bones coses. Veig empremptes d'homes").
La cita completa és la següent: Aristipus philosophus Socraticus, naufragio cum eiectus ad Rhodiensium litus animadvertisset geométrica schemata descripta, exclamavisse ad comités ita dicitur: ‘bene speremus! hominum enim vestigia video’.
La cita completa és la següent: Aristipus philosophus Socraticus, naufragio cum eiectus ad Rhodiensium litus animadvertisset geométrica schemata descripta, exclamavisse ad comités ita dicitur: ‘bene speremus! hominum enim vestigia video’.
