Paisatge rera el paisatge

A poc d'extingir-se l’incendi d’Andratx, el d’aquest final de juliol i que ha afectat a una comarca a la que ja molts pocs donen nom (el ‘Pariatge’, segons la denominació que emprà el geògraf Pere Salvà en la seva Tesi de llicenciatura sobre la regió ‘terminal’ més meridional i occidental de la Serra de Tramutana mallorquina, l’any 1973), l’enorme foganya ha exhumat les runes del paisatge predecessor, el paisatge avantposat. La desaparició del bosc, la seva crema massiva, permet veure ara el substrat antròpic sobre el que ha prosperat l’associació Cneoro-Ceratonietum, sovint amagada per l’oportunista pinar de Pinus halepensis, o l'associació a la que la Biogeografia dóna el nom de Clematido cirrhosae-Quercetum rotundifoliae. Aquell substrat no és altre que el dels espais aterrassats amb marges i marjades –és a dir el mur i la terrassa completa, respectivament–. Així, per a l’arqueòleg del paisatge, el bosc és molt sovint un element molest i enotjós, ja que impedeix i frustra l’exploració i l’examen del paisatge històric, el d’abans del bosc. El foc del bosc és aire per al fòssil, dóna ales a les velles marjades, al criptopaisatge. El foc buida els terrenys de florestes com el Sol evapora l’aigua dels oceans. Totes dues coses permeten descobrir restes històriques silenciades durant anys o segles. Poster un bosc imaginari atresora, intactes, les fustes del cavall de Troia, i qui sap quants murs de quantes barraques, cases i fortificacions, o de quantes ceràmiques de quantes èpoques. L’oceà amaga l’Atlàntida (una il·lusió) i qui sap quantes tombes i estàtues de bronze, de quants herois.

Les estructures constructives dels paisatges xerolítics, els que estan bastits amb pedra en sec, han demostrat una resistència al bosc que ara sembla tenir el seu premi. Les més recents imatges televisives dels envoltants d’Estellencs, sa Coma Calenta, s'Arracó, Son Llarg i altres indrets de la comarca incendiada, permeten admirar, amb distingida mirada geogràfica, les runes d’aquestes estructures, en certs casos tretes a la llum després de decenes d’anys d’obscurantisme. Topografiar-les i cartografiar-les pot resultar ara un poc més fàcil, com més fàcil serà redescobrir sistemes hidràulics d’escala territorial, antics albellons, parats, canals i potser ralles de drenatge abandonades temps ençà. El mateix serveix per a l’antiga xarxa de camins. Seguint el fil d’aquest punt de vista, l’incendi forestal que afecta la comarca del Pariatge (Andratx, Calviá, Puigpunyent i Estellencs) s’explica, des de la perspectiva de dóna la investigació sobre els espais aterrassats i el seus paisatges (Société scientifique internationale pour l'étude pluridisciplinaire de la Pierre Sèche. International Alliance for Terraced Landscapes), per l’augment de l’ús residencial de l’espai rural i per l’abandonament de l’agricultura en marjades, que ha produït la invasió massiva de la garriga d’ullastre i el pinar, que no esdevenen sinó combustibles d’una elevada inflamabilitat. A partir d'aquestes idees, el foc no només restitueix les runes i la idea del paisatge abans del bosc, sinó que serveix per a ressaltar l’absoluta desafecció per les estructures agràries del passat (i reflexionar-ne). 

 
Photo Courtesy of Thomas Reiner - Thomasreiner.pro