D’acord amb un càlcul que no requereix més que una divisió simple, a cada humà li corresponen 14.892,3 m2 de terra habitable. Això significa, si fa no fa, una hectàrea i mitja, o un quadrat de 122 m de costat. Segons l’última i immediata visita al Rellotge del Món (Worldclock: http://www.poodwaddle.com/clocks/worldclockes), la Terra té avui una població de 7.075.684.900 persones, que viuen, naturalment, sobre terra ferma, únic espai versemblant per a l’assentament humà.
En aquest supòsit de ficció, segons el qual la superfície habitable fos repartida d’una manera radicalment equitativa, cada habitant disposaria d’una parcel•la en propietat que podria dedicar a uns usos lliurement escollits. No caldria més que uns minuts perquè donar-se compte de la terrible diferència entre una parcel•la dotada d’aigua potable i aliment –o terra de cultiu–, i una parcel•la sense aquests elements bàsics per a la vida. Una enorme majoria d’habitants hauria de posar-se d’acord amb els seus veïnats immediats, i aquests amb els altres, per tal d’organitzar-se territorialment amb la finalitat de compartir els diferents recursos naturals, i poder disposar-ne d’aquells que un no té i necessita, i l’altre sí té i l’interessa compartir.
Sigui com sigui, la compartimentació de l’espai habitat i de l’espai de treball té una llarga trajectòria històrica. El seu origen comença amb l’apropiació individual o col•lectiva dels mitjans de producció i de l'espai de producció, segons la coneguda interpretació marxista de la història. Avui, res que sigui salvable, absolutament res, queda d'aquella època remota en la qual l’home primitiu es trobava només sotmès als condicionants de la naturalesa. Llavors, l'home, en grup o de manera solitària, creuava lliurement camps, boscos, valls i muntanyes, allà on li duia la necessitat, l’interès o la intuició. Amb el temps, l’espai agrari col•lectiu, qui sap si assimilable a una mena de latifundi gegantí, es va anar compartimentant. Segurament, més per una reclamació egoïsta del dret a la propietat, exercit per la força, que per una necessitat d’acotar aquest espai amb parets, per protegir-lo i controlar-hi la pèrdua de sòl. A partir d’aqui, el procés de minifundització de l’espai de producció i d’habitació ha estat del tot imparable, fins al punt que s’imposa parlar ja de microfundis.
En una terrasseta urbana, en un balcó o en un cossiol, hi cap un hort. La unitat mínima de producció d’aliment ha disminuït radicalment de tamany. En termes de cartografia informatizada, la resolució espacial de l’espai de producció agrària és cada cop més petita, s'ha minimitzat. El paisatge resultant és, en definitiva, un paisatge compartimentat, ben acotat per parets, murs, fileres d’elements vegetals variats, o bé escriptures de propietat. Ben segur que un romà, un otomà, un grec, un xinès, un persa, un saxó, un germànic, un català, un àrab o un berèber d’altre segle, transferit al nostre món present, quedaria sorprès per la quantitat d’obstacles, pantalles, barreres, tancaments que l’home modern hi té construïts. És un misteri quin interpretació faria un troglodita de la forma actual d'organització social i espacial. No és rar que la llibertat es tingui avui dia, per a alguns, com aquella sensació que dóna recòrrer una certa distància sense trobar cap home, cap tanca, cap veu o senyal humà, en el sentit en el que he escoltat parlar sobre la llibertat a Ramiro Pinilla (Verdes valles, colinas rojas). El món modern, en fi, ha produït paisatges hiperbòlics en els que l’amant de les planures solitàries, de l’aire, de l’extensió, dels horitzons, difícilment pot ser, com voldria, un home lliure.
En aquest supòsit de ficció, segons el qual la superfície habitable fos repartida d’una manera radicalment equitativa, cada habitant disposaria d’una parcel•la en propietat que podria dedicar a uns usos lliurement escollits. No caldria més que uns minuts perquè donar-se compte de la terrible diferència entre una parcel•la dotada d’aigua potable i aliment –o terra de cultiu–, i una parcel•la sense aquests elements bàsics per a la vida. Una enorme majoria d’habitants hauria de posar-se d’acord amb els seus veïnats immediats, i aquests amb els altres, per tal d’organitzar-se territorialment amb la finalitat de compartir els diferents recursos naturals, i poder disposar-ne d’aquells que un no té i necessita, i l’altre sí té i l’interessa compartir.
Sigui com sigui, la compartimentació de l’espai habitat i de l’espai de treball té una llarga trajectòria històrica. El seu origen comença amb l’apropiació individual o col•lectiva dels mitjans de producció i de l'espai de producció, segons la coneguda interpretació marxista de la història. Avui, res que sigui salvable, absolutament res, queda d'aquella època remota en la qual l’home primitiu es trobava només sotmès als condicionants de la naturalesa. Llavors, l'home, en grup o de manera solitària, creuava lliurement camps, boscos, valls i muntanyes, allà on li duia la necessitat, l’interès o la intuició. Amb el temps, l’espai agrari col•lectiu, qui sap si assimilable a una mena de latifundi gegantí, es va anar compartimentant. Segurament, més per una reclamació egoïsta del dret a la propietat, exercit per la força, que per una necessitat d’acotar aquest espai amb parets, per protegir-lo i controlar-hi la pèrdua de sòl. A partir d’aqui, el procés de minifundització de l’espai de producció i d’habitació ha estat del tot imparable, fins al punt que s’imposa parlar ja de microfundis.
En una terrasseta urbana, en un balcó o en un cossiol, hi cap un hort. La unitat mínima de producció d’aliment ha disminuït radicalment de tamany. En termes de cartografia informatizada, la resolució espacial de l’espai de producció agrària és cada cop més petita, s'ha minimitzat. El paisatge resultant és, en definitiva, un paisatge compartimentat, ben acotat per parets, murs, fileres d’elements vegetals variats, o bé escriptures de propietat. Ben segur que un romà, un otomà, un grec, un xinès, un persa, un saxó, un germànic, un català, un àrab o un berèber d’altre segle, transferit al nostre món present, quedaria sorprès per la quantitat d’obstacles, pantalles, barreres, tancaments que l’home modern hi té construïts. És un misteri quin interpretació faria un troglodita de la forma actual d'organització social i espacial. No és rar que la llibertat es tingui avui dia, per a alguns, com aquella sensació que dóna recòrrer una certa distància sense trobar cap home, cap tanca, cap veu o senyal humà, en el sentit en el que he escoltat parlar sobre la llibertat a Ramiro Pinilla (Verdes valles, colinas rojas). El món modern, en fi, ha produït paisatges hiperbòlics en els que l’amant de les planures solitàries, de l’aire, de l’extensió, dels horitzons, difícilment pot ser, com voldria, un home lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada