El paisatge és un innegable estimulant d’idees, com de reflexions filosòfiques, tant les ben elaborades com les que es poden fer utilitzant un llenguatge ordinari, quotidià
(com a prova d’això tenim l’aportació cinematogràfica de El cielo gira, de
Mercedes Álvarez). Ocorre, de fet, que el paisatge adquireix valors transcendents,
i una bona manera de veure-ho és acudint a l’obra filosòfica de Miguel de
Unamuno. Unamuno es mostra com un consumat i genuí ‘paisatgista’, tot i que no
de manera exclusiva en relació amb la resta dels autors de la Generació del 98. No
obstant, Unamuno no és tan sols un descriptor de paisatges, sinó un teòric del
tema. Tant és així, que el tractament paisatgístic d’Unamuno no es pot
desvincular del context de la seva filosofia. Per començar, Unamuno afirma que
“el paisaje —a pesar de toda su dimensión de espectacularidad— es originariamente tiempo”. No es tracta aquí d’un
temps en un sentit estrictament físic, o físico-cronològic, sinó de temps històric
i, sobretot, temps existencial. ¿Per què, existencial? En primer lloc, perquè la
font del paisatge solament es pot buscar en el si del subjecte. Sense subjecte,
sense una mirada humana, només pot parlar-se, en termes restrictius i en paraules
d’aquest autor, de “casi-paisaje”. Des d’aquest punt de vista, Unamuno
considera el paisatge un estat de consciència.
La idea, per tant, és que la visió del paisatge en Unamuno ultrapassa el que hi ha de ‘geogràfic’, per a entreveure el que hi ha de simbòlic, és a dir, allò que els paisatges, metafòricament, representen de la realitat. Com és sabut, Unamuno, en la seva crítica al cientificisme, fa una aposta per una ‘ciència de la cultura’ per la qual el coneixement ha de ser vist com un instrument al servei de la vida. Des d’aquesta perspectiva, Unamuno s’interessà pel paisatge no tant com a expressió visual dels trets físics de l’espai viscut i la seva descripció, sinó com a factor determinant de la vida i del destí de l’home.
Per altra part, el coneixement, en Unamuno, és un resultat de la història, per tal com es tracta d’un coneixement que utilitza uns conceptes que, en realitat, no són sinó un producte del desenvolupament de la història. En aquest sentit, són conceptes que ens vénen donats, ens han estat transmesos. El mateix pot dir-se que ocorre amb el paisatge, perquè el paisatge, com a construcció històrica, s’ha d’entendre com un receptacle del passat en el present. Això equival a dir que el paisatge és un palimpsest, constituït per vàries capes superposades que deixen veure les successives empremtes territorials de les diverses societats i les cultures que s’hi han succeït. A més d’això, com ocorre, des d’un punt de vista unamunià, amb el llenguatge, en el paisatge no tan sols es manifesta el curs de la història, sinó també la tradició, d’aquí la necessitat de ‘llegir’ –d’interpretar– els paisatges com a mètode o mitjà d’arribar al fons històric i humà d’un país, una regió, un lloc.
Redundant en la idea del paisatge existencial, hi ha també la consideració a propòsit del paisatge com a ‘ànima’. Amb aquesta noció, Unamuno no es refereix al fet que el paisatge ho és en tant que elaboració subjectiva, sinó al fet que en el paisatge s’expressa la personalitat de l’individu, com també els seus drames íntims. D’aquí que el paisatge es pugui concebre com a metàfora de la vida de les persones, així com també de la vida d’un país. Aquesta mateixa idea la expressa Julián Marías (1986) de la següent manera: “Ante un paisaje, Unamuno no se comporta como un pintor, no intenta reproducir los elementos o ingredientes del paisaje, en color y forma; ... ni tampoco intenta reproducir la ‘impresión’ plástica que el paisaje provoca ... Unamuno tiene un modo realísimo y eficaz de referirse a los paisajes: habla de sí mismo, sí, pero... en ellos”.
Tot això vol dir que, quan aborda el paisatge, Unamuno ho fa tant en termes de cos físic i estètics, com de cerca del jo. La qüestió de la percepció de l’entorn no és, ni molt menys, una qüestió nova, però duta al camp de la reflexió filosòfica, podria dir-se que hi ha un sentiment de reciprocitat entre el paisatge contemplat i la persona que el contempla. El paisatge, doncs, ens parla, ja que d’alguna manera ha adquirit atributs humans, “es personalitza” (Martínez de Pisón, 2008). Per això, l’interior de la persona pot sovint assimilar-se a un paisatge, cosa que Antonio Machado ho expressarà parlant d’una ‘geografia emotiva’, dirigida per les sensacions, i Ortega i Gasset d’una ‘geografia sentimental’.
La idea, per tant, és que la visió del paisatge en Unamuno ultrapassa el que hi ha de ‘geogràfic’, per a entreveure el que hi ha de simbòlic, és a dir, allò que els paisatges, metafòricament, representen de la realitat. Com és sabut, Unamuno, en la seva crítica al cientificisme, fa una aposta per una ‘ciència de la cultura’ per la qual el coneixement ha de ser vist com un instrument al servei de la vida. Des d’aquesta perspectiva, Unamuno s’interessà pel paisatge no tant com a expressió visual dels trets físics de l’espai viscut i la seva descripció, sinó com a factor determinant de la vida i del destí de l’home.
Per altra part, el coneixement, en Unamuno, és un resultat de la història, per tal com es tracta d’un coneixement que utilitza uns conceptes que, en realitat, no són sinó un producte del desenvolupament de la història. En aquest sentit, són conceptes que ens vénen donats, ens han estat transmesos. El mateix pot dir-se que ocorre amb el paisatge, perquè el paisatge, com a construcció històrica, s’ha d’entendre com un receptacle del passat en el present. Això equival a dir que el paisatge és un palimpsest, constituït per vàries capes superposades que deixen veure les successives empremtes territorials de les diverses societats i les cultures que s’hi han succeït. A més d’això, com ocorre, des d’un punt de vista unamunià, amb el llenguatge, en el paisatge no tan sols es manifesta el curs de la història, sinó també la tradició, d’aquí la necessitat de ‘llegir’ –d’interpretar– els paisatges com a mètode o mitjà d’arribar al fons històric i humà d’un país, una regió, un lloc.
Redundant en la idea del paisatge existencial, hi ha també la consideració a propòsit del paisatge com a ‘ànima’. Amb aquesta noció, Unamuno no es refereix al fet que el paisatge ho és en tant que elaboració subjectiva, sinó al fet que en el paisatge s’expressa la personalitat de l’individu, com també els seus drames íntims. D’aquí que el paisatge es pugui concebre com a metàfora de la vida de les persones, així com també de la vida d’un país. Aquesta mateixa idea la expressa Julián Marías (1986) de la següent manera: “Ante un paisaje, Unamuno no se comporta como un pintor, no intenta reproducir los elementos o ingredientes del paisaje, en color y forma; ... ni tampoco intenta reproducir la ‘impresión’ plástica que el paisaje provoca ... Unamuno tiene un modo realísimo y eficaz de referirse a los paisajes: habla de sí mismo, sí, pero... en ellos”.
Tot això vol dir que, quan aborda el paisatge, Unamuno ho fa tant en termes de cos físic i estètics, com de cerca del jo. La qüestió de la percepció de l’entorn no és, ni molt menys, una qüestió nova, però duta al camp de la reflexió filosòfica, podria dir-se que hi ha un sentiment de reciprocitat entre el paisatge contemplat i la persona que el contempla. El paisatge, doncs, ens parla, ja que d’alguna manera ha adquirit atributs humans, “es personalitza” (Martínez de Pisón, 2008). Per això, l’interior de la persona pot sovint assimilar-se a un paisatge, cosa que Antonio Machado ho expressarà parlant d’una ‘geografia emotiva’, dirigida per les sensacions, i Ortega i Gasset d’una ‘geografia sentimental’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada