Juliol de paisatge

El paisatge es té com la imatge d’una cosa en l’espai, però és una magnitud alhora espacial i temporal. El paisatge també és temps, i tenim clara la idea de la seva comesa com a receptacle del passat en el present, és a dir la idea de la seva inevitable i radical historicitat. A aquesta elemental constatació hem d’unir, ara, la del temps que transcorre entre dos passos successius del Sol per un punt de referència, és a dir el temps d’un any solar, i el de les estacions astronòmiques: cada un dels quatre períodes en els quals es divideix l’any solar. Cada tres mesos, aproximadament, despunta una nova estació, definida pel pas del Sol pels equinoccis i els solsticis. L’estiu boreal comença el dia 21 de juny, un solstici, i la seva principal característica climàtica –o geogràfica– és la insolació. Al voltant del 23 de setembre, un equinocci, la duració del dia i de la nit és la mateixa, i a partir d’aquí comença la tardor. Trec a col·lació aquestes consideracions perquè el paisatge té una compostura diferent en cada estació. Una persona aïllada de la resta del món, sense rellotges, calendaris, ni sensacions de fred o de calor (sense indicis tèrmics), només amb la mirada a la terra podria dir en quina estació es troba observant el ‘material’ paisatgístic del seu voltant. Una sensació ambarina (o daurada) el faria intuir que es troba en l’estiu. Una sensació rogenca, en la tardor. Grisenca a l’hivern. Més acolorida en primavera.

Ocorre que el reconeixement del paisatge estacional, a través de la mirada, ha esdevingut en alguns llocs de cada vegada més insegur, dubtós, cosa que té a veure amb la dràstica eliminació física d’aquest ‘material’ paisatgístic que ens permet constatar el temps en el que estam, i satisfer la seguretat que ens dóna saber que cada cosa natural es troba en el lloc en el que naturalment hi ha d’estar. De quines eliminacions es tracta? Per exemple, la de les catifes vegetals que es formen en primavera quan les jacarandes (caducifòlies en aquesta estació, com d’altres espècies tropicals) amollen de l’arbre les seves flors de color violat (blau-vermellós o morat-blavós). Jardins, places, parcs i racons es transformen en el decorat que ha inspirat els embolcalls de xocolata europeus (el color de Milka. I Nestlé guanyà a Cadbury el dret a usar embolcalls violats). Es veu que el Pantone 2685C púrpura és un color molt dolç. La mateixa eliminació ocorre amb les predilectes fulles de les tipuanes, o les dels plataners abans de poder veure-les durant uns dies de resistència vegetal a s’Hort del Rei de Palma, el Born o a les Rambles i boulevards de tantes ciutats. O l’eliminació motoritzada, a principis de juny, de la posidònia de la vorera de les platges, cosa que inclou el penós esborrat de la fauna malacològica (les petxines i conquilles de mol·luscs). Aquesta fauna, sense distincions, hauria d’assolir la categoria d’inviolable patrimoni paleontològic. Juny, juliol, agost, són mesos que, per raons com aquestes, afavoreixen la reflexió sobre el ‘material’ per causa del qual el paisatge és el que és any rere any, dins cada estació. Sense ell no hi ha efecte estètic, psicotáctil ni auditiu, i el paisatge esdevé avorridament i mortalment neutre.