18/7/20
Rigenerare le aree militari dismesse. Prospettive, dibattiti e riconversioni
En el marc de la Conferència internacional dedicada a la "Regeneración de instalaciones militares en desuso. Perspectivas, debates y reconversiones en Italia, España y contextos internacionales" (Rigenerare le aree militari dismesse. Prospettive, dibattiti e riconversioni in Italia, Spagna e in contesti internazionali), organitzat per la Università IUAV di Venezia (Italia), presentarem, els dies 23 i 24 de setembre, una nova aportació científica sobre el cas de la necessària regeneració urbanística de l'antic quarter militar de Son Busquets (construït l'any 1949 i abandonat l'any 2000), situat en la barriada palmesana del Camp Redó, que consideram un excel·lent laboratori d'experimentació en què posar en pràctica estratègies d'urbanisme tàctic, pop-up urbanism i do-it-yourself urbanism. Aquests aspectes els tractàrem amb l'arquitecte Lluís Gené en un article precedent (Son Busquets. Un caso de urbanismo participativo para un nuevo modelo de ciudad): http://hdl.handle.net/2117/328613. L'article el presentàrem en el IV Congreso ISUF-H: Metrópolis en recomposición: prospectivas proyectuales en el Siglo XXI (Barcelona), amb la idea de mostrar les possibilitats d'unes intervencions urbanes, arquitectòniques i paisatgístiques sensibles amb les preexistències (tant edificatòries i patrimonials com vegetals), allunyades de la fórmula urbanística de la tabula rasa. La idea és també que Son Busquets quedi integrat dins del camp d'acció del futur eix cívic previst al carrer Cotlliure, com a prolongació de l'exitós eix cívic de Blanquerna. L'eix de Cotlliure és urbà, però tè vocació d'esdevenir, un cop travessada la Vía de Cintura, un eix rururbà, amb els canvis d'escala que això significa: de l'escala pròpiament urbana es transita fins a una escala que podem considerar pròpiament paisatgística. La proposta és cosir els distints trams axials –Blanquerna, plaça París i Cotlliure– de tal manera que el centre urbà de Palma quedi finalment connectat amb la perifèria rururbana del futur Parc Agrari Nord de Palma.
13/12/19
Una habitació amb vistes (amb una menció revisionista a J.G. Ballard)
A les perifèries urbanes són freqüents els conflictes NIMBY (Not In My Back Yard), ja que són en elles en les que solen posar l’ull
els promotors urbanístics, turístics o industrials, davant la falta relativa de
sòl vacant a l’interior de les ciutats, i, sobretot, a la impossibilitat d’emplaçar aquí determinades
activitats o instal·lacions eventualment perilloses. Poques vegades aquests
conflictes tenen a veure no tant amb la perillositat de les activitats
previstes, com amb l’impacte visual –és a dir paisatgístic– que presumiblement
provocaran. Poques vegades, en fi, un grup de ciutadans s’organitza per a
enfrontar-se al risc d’impacte paisatgístic que suposa la instal·lació de
certes infrastructures territorials.
Així, hi ha infrastructures que enverinen la mirada, que contaminen les vistes. Però el verí és eficaç només en determinades persones, de la mateixa manera que les lletres o l’art, la literatura o la pintura, són cosa d’uns pocs lectors i de pacients i atents observadors. La desproporció, l’enlletgiment, només afecta els qui estan cultivats en la bellesa de les coses, els que la cerquen a correcuita en l’entorn natural, en l’organització i la disposició espacial de les distintes peces territorials, o fins i tot en els objectes quotidians. Persones, en definitiva, suficientment ‘artialitzades’ (en els termes en els que ho expressàvem en un altre post: artialisation), i, per tant, persones ensinistrades en el reconeixement de l’estat estètic del paisatge. Hi ha, en fi, una mena de Banda 4 del Landsat que, aplicada a la part visible de l’espectre electromagnètic, permet no tant identificar l’estat en què es troba la vegetació, sinó discernir entre allò que és bell, agradable a la vista, i allò que no ho és. Cal, perquè aquest discerniment tengui èxit, cultivar l’ull, no la tècnica.
Per a quants de nosaltres disposar d’un paisatge bell darrera la finestra constitueix un criteri determinant quan es tria la compra o el lloguer d’una casa, un apartament, un estudi, una oficina? Certament, és el criteri economicista, fred i objectiu, el que se situa al capdamunt de l’escala de factors que condicionen la tria del lloc per viure-hi, però, resolt aquest, quina cosa es demana, a una casa? Es demana, en quantitats suficients i variables, llum natural, de manera que les finestres tenen la funció utilitària de permetre incorporar llum visible a l’espai habitat –i amb ella, també calor–: Una forma intuïtiva de resoldre el problema de l’obscuritat i de l’opacicitat relativa a l’exterior. De manera que a la funció utilitària de les finestres s’hi afegeix la necessitat humana de les vistes, de la contemplació ociosa de l’exterior. Per tant, les finestres són útils no només com a elements funcionals destinats estrictament a il·luminar els interiors, sinó perquè l’home necessita la companyia del paisatge, i, si és possible, un paisatge amable, bell i natural. No en va, l'habitació d'hotel que reclamen i comparteixen Lucy Honeychurch i George Emerson és una habitació amb vistes, i les vistes són, pel demés, les del paisatge urbà de Florència, la ciutat de la síndrome de Stendhal, la que es pateix davant l'exposició a una sobredosi de bellesa.
És per això que la protecció del paisatge no és només una reivindicació que ateny al paisatge com a expressió de la identitat cultural del lloc, sinó una reivindicació del paisatge com a eventual proveïdor de bellesa. Al capdavall, tal com ho expressà Ray Bradbury en boca de Jeff Spender (Les cròniques marcianes, 1945), [els marcians] “no permeteren que la ciència esclafés la bellesa”. Tot plegat, sense una crítica del conformisme general relatiu a l’estat estètic del paisatge, la lletjor s’estendria indefinidament i sense solució de continuïtat any rera any, segle rera segle. Tot i això, la idea de bellesa no és immutable, i assistim, en una societat enamorada del progrés, a una ‘nova bellesa’, una 'bellesa moderna' segons la qual admiram i sublimam les benzineres il·luminades a mitjanit, o els solemnes niguls de vapor blanc alçant-se sobre les majestuoses xemeneies corbades de les centrals nuclears: Tots aquests fenòmens secundaris de la vida contemporània, tots aquests nous elements de bellesa, "més bells que el Taj Mahal", com escrivia J. G. Ballard (1930-2009), el gran 'paisatgista' del malson de la posmodernitat i de la distopia:
"Creo en mis propias obsesiones, en la belleza de los choques de autos, en la paz de los bosques sumergidos, en la excitación de las playas de vacaciones cuando están desiertas, en la elegancia de los cementerios de automóviles, en el misterio de los estacionamientos de muchos pisos, en la poesía de los hoteles abandonados. (...) Creo en los diseñadores de las pirámides, del Empire State, del bunker de Hitler en Berlín, de las pistas de aterrizaje en las islas Wake. (...) Creo en Tokio, Benidorm, la isla Wake, Eniwetok, Dealey Plaza."
Així, hi ha infrastructures que enverinen la mirada, que contaminen les vistes. Però el verí és eficaç només en determinades persones, de la mateixa manera que les lletres o l’art, la literatura o la pintura, són cosa d’uns pocs lectors i de pacients i atents observadors. La desproporció, l’enlletgiment, només afecta els qui estan cultivats en la bellesa de les coses, els que la cerquen a correcuita en l’entorn natural, en l’organització i la disposició espacial de les distintes peces territorials, o fins i tot en els objectes quotidians. Persones, en definitiva, suficientment ‘artialitzades’ (en els termes en els que ho expressàvem en un altre post: artialisation), i, per tant, persones ensinistrades en el reconeixement de l’estat estètic del paisatge. Hi ha, en fi, una mena de Banda 4 del Landsat que, aplicada a la part visible de l’espectre electromagnètic, permet no tant identificar l’estat en què es troba la vegetació, sinó discernir entre allò que és bell, agradable a la vista, i allò que no ho és. Cal, perquè aquest discerniment tengui èxit, cultivar l’ull, no la tècnica.
Per a quants de nosaltres disposar d’un paisatge bell darrera la finestra constitueix un criteri determinant quan es tria la compra o el lloguer d’una casa, un apartament, un estudi, una oficina? Certament, és el criteri economicista, fred i objectiu, el que se situa al capdamunt de l’escala de factors que condicionen la tria del lloc per viure-hi, però, resolt aquest, quina cosa es demana, a una casa? Es demana, en quantitats suficients i variables, llum natural, de manera que les finestres tenen la funció utilitària de permetre incorporar llum visible a l’espai habitat –i amb ella, també calor–: Una forma intuïtiva de resoldre el problema de l’obscuritat i de l’opacicitat relativa a l’exterior. De manera que a la funció utilitària de les finestres s’hi afegeix la necessitat humana de les vistes, de la contemplació ociosa de l’exterior. Per tant, les finestres són útils no només com a elements funcionals destinats estrictament a il·luminar els interiors, sinó perquè l’home necessita la companyia del paisatge, i, si és possible, un paisatge amable, bell i natural. No en va, l'habitació d'hotel que reclamen i comparteixen Lucy Honeychurch i George Emerson és una habitació amb vistes, i les vistes són, pel demés, les del paisatge urbà de Florència, la ciutat de la síndrome de Stendhal, la que es pateix davant l'exposició a una sobredosi de bellesa.
És per això que la protecció del paisatge no és només una reivindicació que ateny al paisatge com a expressió de la identitat cultural del lloc, sinó una reivindicació del paisatge com a eventual proveïdor de bellesa. Al capdavall, tal com ho expressà Ray Bradbury en boca de Jeff Spender (Les cròniques marcianes, 1945), [els marcians] “no permeteren que la ciència esclafés la bellesa”. Tot plegat, sense una crítica del conformisme general relatiu a l’estat estètic del paisatge, la lletjor s’estendria indefinidament i sense solució de continuïtat any rera any, segle rera segle. Tot i això, la idea de bellesa no és immutable, i assistim, en una societat enamorada del progrés, a una ‘nova bellesa’, una 'bellesa moderna' segons la qual admiram i sublimam les benzineres il·luminades a mitjanit, o els solemnes niguls de vapor blanc alçant-se sobre les majestuoses xemeneies corbades de les centrals nuclears: Tots aquests fenòmens secundaris de la vida contemporània, tots aquests nous elements de bellesa, "més bells que el Taj Mahal", com escrivia J. G. Ballard (1930-2009), el gran 'paisatgista' del malson de la posmodernitat i de la distopia:
"Creo en mis propias obsesiones, en la belleza de los choques de autos, en la paz de los bosques sumergidos, en la excitación de las playas de vacaciones cuando están desiertas, en la elegancia de los cementerios de automóviles, en el misterio de los estacionamientos de muchos pisos, en la poesía de los hoteles abandonados. (...) Creo en los diseñadores de las pirámides, del Empire State, del bunker de Hitler en Berlín, de las pistas de aterrizaje en las islas Wake. (...) Creo en Tokio, Benidorm, la isla Wake, Eniwetok, Dealey Plaza."
14/6/19
Paisatge i identitat
El paisatge és una peça fonamental –si més no la peça fonamental– en la creació d'identitats. “Creació”, sí, perquè la identitat és quelcom fabricat, construït socialment i en certes èpoques i circumstàncies. En el cas de les Balears, però també en d’altres llocs de la geografia de la Mediterrània europea, bona part de la imatge identitària del lloc –és a dir allò per la qual cosa diem que aquest lloc és el que és– prové d'una construcció realitzada en el segle XIX i per la via d'un moviment literari i artístic molt concret: el romanticisme. El romanticisme no només va fer coses com aquestes, sinó que també creà la defensa de la identitat, és a dir la defensa del que és propi, del que jo sóc i que em diferencia del que és l'altre; del que és aquest paisatge i que el diferencia d'un altre paisatge. Si el romanticisme crea aquesta defensa del que és original i del dret a allò propi, això es fa com una reacció a la Il•lustració i al subjecte modern racional, cosa sobre la que aquí no ens podem estendre. A la identitat, a més –com també al patrimoni–, se li ha donat un ús polític, perquè la reivindicació de la pròpia identitat s'ha fet amb la intenció de reforçar la unitat d'un poble o d'un país enfront d'un 'enemic' comú (l'enemic no té perquè ser una persona. Un resort també és enemic del camp agrari ancestral), o simplement davant del que és diferent i que es creu que no pertany a això que som nosaltres.
La identitat és allò que un és. Un –tots nosaltres– s'ha format en un lloc i té el dret de continuar sent com el que és ell. "Dret", sí, com hi ha un "dret a la ciutat" o un "dret al paisatge", que és, per cert, quelcom recollit al Conveni Europeu del Paisatge: és un dret legítim conservar la identitat de cada propi paisatge, ja que al capdavall els paisatges identitaris tradueixen allò que un és, la seva manera pròpia de ser, de viure. Les seves formes culturals d'existència. Tot i això, al territori reconeixem unes dinàmiques d'identitat, perquè la historiografia ha anat creant noves identitats, uns nous relats sobre el que s'és en cada època, que se superposen a les identitats que ja hi va haver. Així que el paisatge s'ha de veure com un palimpsest que el geògraf i l'arquitecte del paisatge poden estudiar en tant que una font històrica que ens serveix per detectar amb quines coses s'identificaven els nostres avantpassats, i amb quines coses ens identifiquem nosaltres ara.
Apunt sobre allò patrimonial: La destrucció dels paisatges identitaris és una destrucció que en no pocs llocs apareix lligada al turisme de masses. Si anem a Florència veiem un paisatge urbà diferent al d'una altra ciutat, perquè allà s'ha objectivat tot un conjunt d'interaccions socials. En aquesta i en moltes altres ciutats aquesta identitat ha quedat relegada a unes peces de museu intocables que, a més, es posen a disposició dels turistes, i no tant a disposició dels mateixos habitants. L'important és el decorat de la ciutat, el seu embolcall, i no allò que ocorre dins de la pròpia ciutat. Quan en l'espai històric d'una antiga ciutat europea s'instal•la un McDonals, aquest espai es resignifica, les façanes dels edificis es resignifiquen, però es tracta d'una resignificació perversa.
¿Cal reivindicar la identitat? Un liberal abstracte racionalista ens dirà que això no té sentit. El romàntic ens dirà que sí. Si més no perquè un té el desig –potser el dret– que els seus descendents directes segueixin parlant el mateix llenguatge en el qual van néixer els seus avanpassats (i no l'anglès, aquest nou imperatiu), o segueixin passejant pels mateixos carrers.
La identitat és allò que un és. Un –tots nosaltres– s'ha format en un lloc i té el dret de continuar sent com el que és ell. "Dret", sí, com hi ha un "dret a la ciutat" o un "dret al paisatge", que és, per cert, quelcom recollit al Conveni Europeu del Paisatge: és un dret legítim conservar la identitat de cada propi paisatge, ja que al capdavall els paisatges identitaris tradueixen allò que un és, la seva manera pròpia de ser, de viure. Les seves formes culturals d'existència. Tot i això, al territori reconeixem unes dinàmiques d'identitat, perquè la historiografia ha anat creant noves identitats, uns nous relats sobre el que s'és en cada època, que se superposen a les identitats que ja hi va haver. Així que el paisatge s'ha de veure com un palimpsest que el geògraf i l'arquitecte del paisatge poden estudiar en tant que una font històrica que ens serveix per detectar amb quines coses s'identificaven els nostres avantpassats, i amb quines coses ens identifiquem nosaltres ara.
Apunt sobre allò patrimonial: La destrucció dels paisatges identitaris és una destrucció que en no pocs llocs apareix lligada al turisme de masses. Si anem a Florència veiem un paisatge urbà diferent al d'una altra ciutat, perquè allà s'ha objectivat tot un conjunt d'interaccions socials. En aquesta i en moltes altres ciutats aquesta identitat ha quedat relegada a unes peces de museu intocables que, a més, es posen a disposició dels turistes, i no tant a disposició dels mateixos habitants. L'important és el decorat de la ciutat, el seu embolcall, i no allò que ocorre dins de la pròpia ciutat. Quan en l'espai històric d'una antiga ciutat europea s'instal•la un McDonals, aquest espai es resignifica, les façanes dels edificis es resignifiquen, però es tracta d'una resignificació perversa.
¿Cal reivindicar la identitat? Un liberal abstracte racionalista ens dirà que això no té sentit. El romàntic ens dirà que sí. Si més no perquè un té el desig –potser el dret– que els seus descendents directes segueixin parlant el mateix llenguatge en el qual van néixer els seus avanpassats (i no l'anglès, aquest nou imperatiu), o segueixin passejant pels mateixos carrers.
24/5/19
Heterotopologia
Sobre la ciència dels espais i dels altres espais, ciència geogràfica al capdavall, vénen plenament al cas les paraules de Michel Foucault (Michel Foucault par lui-même), que reproduïm a continuació, traduïdes del francès al català:
"No vivim en un espai neutre i blanc. No vivim, no morim, no estimem dins del rectangle d'un full de paper. Vivim, morim i estimem en un espai quadriculat, retallat, bigarrat, amb zones clares i zones fosques, amb diferències de nivell, amb esglaons, buits, relleus; regions dures i altres engrunadisses, penetrables, poroses. Hi ha regions de pas: els carrers, els trens, el metro; hi ha regions obertes, de detenció provisòria (transitòria): cafès, cines, platges, hotels; i, a més a més, hi ha regions tancandes, de repòs i d'intimitat. Ara bé, jo somio una ciència –i dic bé, una ciència– que tendria per objecte aquests espais diferents, aquells altres llocs, aquelles impugnacions (contestacions) mítiques i reals de l'espai on vivim. Aquesta ciència no estudiarà les utopies, ja que cal que reservem aquest nom per a allò que no té, realment, un lloc, sinó que estudiaria les heterotopies, els espais absolutament altres; i, necessàriament, la ciència en qüestió es diria, es dirà, ja es diu, l'heterotopologia".
"No vivim en un espai neutre i blanc. No vivim, no morim, no estimem dins del rectangle d'un full de paper. Vivim, morim i estimem en un espai quadriculat, retallat, bigarrat, amb zones clares i zones fosques, amb diferències de nivell, amb esglaons, buits, relleus; regions dures i altres engrunadisses, penetrables, poroses. Hi ha regions de pas: els carrers, els trens, el metro; hi ha regions obertes, de detenció provisòria (transitòria): cafès, cines, platges, hotels; i, a més a més, hi ha regions tancandes, de repòs i d'intimitat. Ara bé, jo somio una ciència –i dic bé, una ciència– que tendria per objecte aquests espais diferents, aquells altres llocs, aquelles impugnacions (contestacions) mítiques i reals de l'espai on vivim. Aquesta ciència no estudiarà les utopies, ja que cal que reservem aquest nom per a allò que no té, realment, un lloc, sinó que estudiaria les heterotopies, els espais absolutament altres; i, necessàriament, la ciència en qüestió es diria, es dirà, ja es diu, l'heterotopologia".
12/5/19
Apunt per a una (necessària) crítica de la naturalesa
En l’època en què més es parla de la categoria estètica de moda –el sublim–, els qui ho fan es troben en la necessitat de dotar-se de paraules per saber de què s’està parlant exactament. Kant, és clar, és un dels grans inventors de paraules filosòfiques (o de donar-lis nous significats), perquè s’ha après a distingir. En aquest aspecte és com Aristòtil, que també té una gran necessitat de paraules: ¿a què li dic jo una cosa que canvia, però que segueix essent la mateixa cosa? (una taronja, per exemple, que canvia d’estat però segueix essent la mateixa cosa. ¿De quina manera dir que la taronja ha canviat en uns aspectes i en d’altres no?). Per això Aristòtil distingeix entre substància i accident (i allò que va canviant són accidents). Quina avantatge, avui, disposar de paraules aristotèliques com substància, accident, causa, matèria, forma, ànima. També el segle XVIII és un segle impressionant: tot el que la Humanitat ni tan sols havia somiat que pogués existir, ara ho té a la mà i se’n pot parlar, com ocorre amb la importància que de cop pren allò del "m’agrada" i "no m’agrada". Això, a banda dels coneixements científics, perquè Kant és contemporani de Newton. De Newton, per cert, William Blake en va fer un retrat representant-lo com un heroi grec (musculós, i amb un compàs amb el que fa el dibuix de l’Univers). Perquè Newton havia descobert la manera com Déu havia dissenyat el món, i havia aconseguit, a través de la seva Llei de la Gravitació Universal, explicar com funcionava realment l'Univers.
El cas és que l’obra perfecta de Déu ara era embellible, millorable, fins al punt que nosaltres, deixant Déu de banda, també podíem "fer" naturalesa, construir, sí, una "segona naturalesa", cosa de la qual la Revolució Industrial en deixarà una clara constància. L’època moderna és aquest canvi de mentalitat: es passa de ser profundament platònics (l’important és allò que no canvia, la idea) a una mentalitat segons la qual nosaltres podem fer coses: no hem d’estar simplement esperant que la naturalesa (les pluges de primavera, per exemple) ens ajudi perquè puguem cultivar i obtenir aliment, sinó que podem fer coses per ajudar a la naturalesa, i així produir més aliment, coses, artificis, construccions, modificacions del terreny que facin que les nostres vides millorin. No es tracta de no tocar la naturalesa com si es tractés d’un producte diví, i només contemplar-la (tenir una bíos teoretikós: la vida teòrica, la vida de l’home que només observa).
Tot plegat, a partir de la Modernitat guanya pes la idea que nosaltres podem millorar el món. Per aquesta via, la natura que hi havia abans i la natura que hi havia després de la Revolució Industrial no s’assemblen en res. De tal forma que els paisatges ‘naturals’ deixaran d’existir com a tals. Ja no hi haurà, en sentit estricte, natura. Anar a fer una paella a la Comuna de Bunyola no és estar a la natura, és estar a la Comuna de Bunyola. Allà, la naturalesa ha desaparegut. I quan, en tot cas, es viatja a un lloc de naturalesa intacta, prístina, el que es troba no és precisament allò que en diem un “paisatge natural”, sinó un estat d’horror en el qual la supervivència és prou complicada, si més no impossible. La natura només es converteix en un paisatge quan es domina. Quan no es domina, és l'horror.
El cas és que l’obra perfecta de Déu ara era embellible, millorable, fins al punt que nosaltres, deixant Déu de banda, també podíem "fer" naturalesa, construir, sí, una "segona naturalesa", cosa de la qual la Revolució Industrial en deixarà una clara constància. L’època moderna és aquest canvi de mentalitat: es passa de ser profundament platònics (l’important és allò que no canvia, la idea) a una mentalitat segons la qual nosaltres podem fer coses: no hem d’estar simplement esperant que la naturalesa (les pluges de primavera, per exemple) ens ajudi perquè puguem cultivar i obtenir aliment, sinó que podem fer coses per ajudar a la naturalesa, i així produir més aliment, coses, artificis, construccions, modificacions del terreny que facin que les nostres vides millorin. No es tracta de no tocar la naturalesa com si es tractés d’un producte diví, i només contemplar-la (tenir una bíos teoretikós: la vida teòrica, la vida de l’home que només observa).
Tot plegat, a partir de la Modernitat guanya pes la idea que nosaltres podem millorar el món. Per aquesta via, la natura que hi havia abans i la natura que hi havia després de la Revolució Industrial no s’assemblen en res. De tal forma que els paisatges ‘naturals’ deixaran d’existir com a tals. Ja no hi haurà, en sentit estricte, natura. Anar a fer una paella a la Comuna de Bunyola no és estar a la natura, és estar a la Comuna de Bunyola. Allà, la naturalesa ha desaparegut. I quan, en tot cas, es viatja a un lloc de naturalesa intacta, prístina, el que es troba no és precisament allò que en diem un “paisatge natural”, sinó un estat d’horror en el qual la supervivència és prou complicada, si més no impossible. La natura només es converteix en un paisatge quan es domina. Quan no es domina, és l'horror.
 |
| S'Estaca (Valldemossa, Mallorca). La muntanya, dominada i 'paisatgitzada' |
1/10/18
Emergència del paisatge
'Emergència del paisatge' pot voler dir vàries coses. En concret, almanco, dues coses. En primer lloc, podem entendre irrupció efectiva i visible del paisatge, i és en aquest sentit que, efectivament, d’un temps ençà el paisatge –la categoria paisatge– ha arrelat i s’ha elevat de tal manera que podem dir que està substituint totes i cadascuna d’aquelles altres categories geogràfiques que s’utilitzaven per a estudiar o per a intervenir en el territori. Dit d’una altra manera, allò que abans era 'territori', ara en diem 'paisatge'. Allò que abans era 'entorn', ara en diem 'paisatge'. Allò que abans era 'naturalesa', ara en diem 'paisatge'. Allò que abans era 'ciutat', ara en diem 'paisatge urbà'. Allò que abans era 'espai geogràfic' –cosa tautològica, per cert– ara en diem 'paisatge geogràfic' –igualment tautològic–. Si duim a l’extrem aquest implacable procés de substitució, allò que abans era Geografia, ara és Paisatge. Sembla que el paisatge, el mot paisatge, serveix per a dir-ho tot: per a dir territori, naturalesa, ciutat, entorn, espai, etc.
Tot això ens fa veure que la nostra època és clarament i plenament una època paisatgística, i que la lent que utilitzam per mirar el món duu un filtre que fa d'aquest món pura representació (cf. Schopenhauer), representació en clau paisatgística. El paisatge està present als llibres, als articles de premsa i als articles de revistes especialitzades. També està present en exposicions, en reunions, en assajos, en l’ensenyament, en projectes i en els equips que redacten aquests projectes. Fins i tot en la política, perquè, de fet, la categoria paisatge ha estat incorporada en tots aquells àmbits de decisió que tenen a veure amb el territori, l'urbanisme, l'arquitectura o el medi ambient. Ara veiem, per exemple, com no poques Administracions i no pocs Governs legislen sobre paisatge, cosa que significa que desenvolupen unes determinades polítiques de paisatge. Tot plegat, el paisatge s'ha popularitzat. El paisatge és norma, forma normalitzada de parlar i de sentir. El repte, ara, és dotar-nos de 'bons' paisatges, malgrat que les categories ètiques i antitètiques bo/dolent són una qüestió discutible. Però, de fet, es tracta d’això: de discutir i de debatre sobre la forma d’evitar certes actuacions quan intervenim en el territori, que al capdavall és intervenir en el paisatge. En aquest punt, 'emergència del paisatge' esdevé 'emergència del paisatgisme', que podem traduir com la necessitat urgent de formar paisatgistes. Necessitam lectors de Le Nôtre, Alberti, Serres, Mollet, Dezallier, Walpole, Kent, Bridgeman, Capability Brown, Vanbrugh, Rubió Tudurí. El paisatgista cultivat és aquell capaç de comprendre que els 'bons' paisatges són aquells que ens satisfan emocionalment, malgrat que, com sabem, les idees estètiques tenen historicitat, i que el sentit del gust no és el mateix en tothom (però es pot educar).
Pel que fa al seu segon sentit, per 'emergència' entenem 'urgència' del paisatge, entesa com la necessitat (emergent i urgent) de protegir el paisatge. En relació amb aquest aspecte, sorgeix el primer problema: Quan diem que cal "protegir el paisatge" o que "aquest paisatge ha quedat protegit en virtut de l'article y de la llei x", això ens col•loca en la tesitura d’haver de decidir els límits territorials (cartogràfics) dels paisatges "protegits", cosa que descarta i elimina de la llista els altres paisatges, que normalment són la majoria. La més interessant qüestió, per tant, es troba en el problema: Què fer amb els altres paisatges. De quina manera intervenir-hi. En el fons, tot és susceptible d’esdevenir paisatge i, de fet, tesel•les de paisatge com els polígons industrials són paisatge per dret propi. Alguns d'ells són tan dignes que se'n promou la seva patrimonització. Coses com aquestes ens condueixen a una idea encara poc explorada, però que pren força, que és la idea del 'dret al paisatge'. Hi ha un 'dret' al paisatge com hi ha un 'dret' a la ciutat o un 'dret' a la mar, però aquest dret no es pot donar universalment, perquè fer-ho suposaria legitimar les reclamacions dels habitants de Moscou demanant tenir mar.
Sigui com sigui, hi ha una urgència per preservar certs paisatges i una certa bona arquitectura, que bàsicament és aquella que respecta el seu context geogràfic i el seu context històric. En aquest punt podem recordar la paradoxa assenyalada pel geògraf i orientalista francès Augustin Berque: Jamás se ha hablado tanto de paisaje como en nuestra época, nunca ha habido tantos paisajistas (aquí en el sentido de profesionales de la ordenación de paisajes), nunca se han publicado tantos libros de reflexión sobre paisaje ... y jamás hemos asolado tantos paisajes. Somos unos charlatanes, grandes habladores del paisaje en total contradicción con nuestros discursos; pues nuestros actos van en sentido opuesto. Cuanto más pensamos el paisaje, más lo masacramos. (El pensamiento paisajero, Biblioteca Nueva, 2009, pàg. 21)
Tot això ens fa veure que la nostra època és clarament i plenament una època paisatgística, i que la lent que utilitzam per mirar el món duu un filtre que fa d'aquest món pura representació (cf. Schopenhauer), representació en clau paisatgística. El paisatge està present als llibres, als articles de premsa i als articles de revistes especialitzades. També està present en exposicions, en reunions, en assajos, en l’ensenyament, en projectes i en els equips que redacten aquests projectes. Fins i tot en la política, perquè, de fet, la categoria paisatge ha estat incorporada en tots aquells àmbits de decisió que tenen a veure amb el territori, l'urbanisme, l'arquitectura o el medi ambient. Ara veiem, per exemple, com no poques Administracions i no pocs Governs legislen sobre paisatge, cosa que significa que desenvolupen unes determinades polítiques de paisatge. Tot plegat, el paisatge s'ha popularitzat. El paisatge és norma, forma normalitzada de parlar i de sentir. El repte, ara, és dotar-nos de 'bons' paisatges, malgrat que les categories ètiques i antitètiques bo/dolent són una qüestió discutible. Però, de fet, es tracta d’això: de discutir i de debatre sobre la forma d’evitar certes actuacions quan intervenim en el territori, que al capdavall és intervenir en el paisatge. En aquest punt, 'emergència del paisatge' esdevé 'emergència del paisatgisme', que podem traduir com la necessitat urgent de formar paisatgistes. Necessitam lectors de Le Nôtre, Alberti, Serres, Mollet, Dezallier, Walpole, Kent, Bridgeman, Capability Brown, Vanbrugh, Rubió Tudurí. El paisatgista cultivat és aquell capaç de comprendre que els 'bons' paisatges són aquells que ens satisfan emocionalment, malgrat que, com sabem, les idees estètiques tenen historicitat, i que el sentit del gust no és el mateix en tothom (però es pot educar).
Pel que fa al seu segon sentit, per 'emergència' entenem 'urgència' del paisatge, entesa com la necessitat (emergent i urgent) de protegir el paisatge. En relació amb aquest aspecte, sorgeix el primer problema: Quan diem que cal "protegir el paisatge" o que "aquest paisatge ha quedat protegit en virtut de l'article y de la llei x", això ens col•loca en la tesitura d’haver de decidir els límits territorials (cartogràfics) dels paisatges "protegits", cosa que descarta i elimina de la llista els altres paisatges, que normalment són la majoria. La més interessant qüestió, per tant, es troba en el problema: Què fer amb els altres paisatges. De quina manera intervenir-hi. En el fons, tot és susceptible d’esdevenir paisatge i, de fet, tesel•les de paisatge com els polígons industrials són paisatge per dret propi. Alguns d'ells són tan dignes que se'n promou la seva patrimonització. Coses com aquestes ens condueixen a una idea encara poc explorada, però que pren força, que és la idea del 'dret al paisatge'. Hi ha un 'dret' al paisatge com hi ha un 'dret' a la ciutat o un 'dret' a la mar, però aquest dret no es pot donar universalment, perquè fer-ho suposaria legitimar les reclamacions dels habitants de Moscou demanant tenir mar.
Sigui com sigui, hi ha una urgència per preservar certs paisatges i una certa bona arquitectura, que bàsicament és aquella que respecta el seu context geogràfic i el seu context històric. En aquest punt podem recordar la paradoxa assenyalada pel geògraf i orientalista francès Augustin Berque: Jamás se ha hablado tanto de paisaje como en nuestra época, nunca ha habido tantos paisajistas (aquí en el sentido de profesionales de la ordenación de paisajes), nunca se han publicado tantos libros de reflexión sobre paisaje ... y jamás hemos asolado tantos paisajes. Somos unos charlatanes, grandes habladores del paisaje en total contradicción con nuestros discursos; pues nuestros actos van en sentido opuesto. Cuanto más pensamos el paisaje, más lo masacramos. (El pensamiento paisajero, Biblioteca Nueva, 2009, pàg. 21)
21/9/18
Presentació del Màster en Paisatge i Restauració (UIB)
Acte de presentació i sessió informativa del Màster en Paisatge i Restauració, que imparteix la Universitat de les Illes Balears el curs 2018-2019. L'acte es farà el dijous 27 de setembre a les 18.00 h., a la seu del Col·legi Oficial d'Arquitectes a Palma (Carrer de la Portella, 14). Després de la intervenció dels ponents convidats, que debatran al voltant de l'emergència del paisatge i el paisatgisme, s'obrirà el debat entre el públic assistent.
24/8/18
Geoestadística i paisatge
El territori brinda una experiència estètica a la que aquí, en aquestes pàgines, donam el nom de paisatge. Per això, en contra del que alguns creuen, precisament perquè no són cap mesura de l’experiència que és tot paisatge, les xifres no mesuren ni medeixen res que pugui ser tingut com a paisatge. L’índex de diversitat de Shannon, que dóna una mesura numèrica del grau de biodiversitat específica dins la parcel•la d’estudi, serveix de mesura de la diversitat d’espècies, però un índex alt (el 5 de les àrees tropicals) no indica una qualitat major del paisatge. Tampoc un índex baix (el 0,5 d’un desert de sorra) indica pobresa paisatgística. Si fos així, seria fàcil caure en la creença segons la qual el Gran Erg Occidental és un desert gegantí que com a tal està necessitat de quelcom que posi remei al seu infortuni, alguna cosa que impedeixi que sigui el desert que és. Sembla, de fet, que els deserts no ens resulten 'ambientalment' satisfactoris, que són dolents i simbolitzen, de fet, la penúria i les dificultats per a la vida. Malgrat això, la penúria ecològica no es tradueix en penúria paisatgística. Ben al contrari: quin goig, quina impressió contemplar el paisatge del desert del Gran Erg des de les dunes de Taghit, a Algèria –escric això amb coneixement de causa–. Allò que al desert no ens satisfà ecològicament, ens satisfà paisatgísticament. És llavors quan podem començar a entendre que hi ha d’haver una diferència entre paisatge i lloc, entre paisatge i espai geogràfic, entre paisatge i territori. En resum, l’índex de diversitat de Shannon i en general tots els índexos de connectivitat, veinatge o distància, tots ells tan útils en Ecologia, no ho són gens en Paisatge. Llevat que usem la denominació de paisatge com a sinònim de territori. Però fer això és entrar en una lògica equivocada per la base. Una lògica de la qual molts no saben o no volen sortir. A l’Acadèmia i a les revistes de Geografia advertim la conquesta d’aquesta visió territorial o ecològica del paisatge, en detriment d’una visió humanística, cultural –l’única legítimada per parlar, amb propietat, de paisatge–. Hem vist geògrafs –i persones en procés de ser-ho– per als quals el fenomen geogràfic queda perfectament descrit en una imatge en la pantalla d’un d’ordinador, obtinguda després de combinar i processar en un SIG un conjunt de grids o capes d’informació geogràfica. Guy Debord, de la Internacional Situacionista, advertia: “Tot allò que un temps va ser viscut directament, s’ha convertit en una mera representació.”
És cert, els SIGs identifiquen patrons en la superficie terrestre que difícilment adverteix un observador situat sobre el terreny. Però aquests patrons ho són de la superficie terrestre i del territori, no pas del paisatge –de l’experiència esdevinguda paisatge–. Tampoc els SIGs ens serveixen per a explicar la relació que s’estableix entre paisatge i identitat, el paisatge com a factor d’identitat i de caracterització del sentiment de pertinença al lloc. La topofília –els sentiments d’estima pel lloc– troba en el paisatge un factor, una peça, una causa de l’amor pel lloc.
Xifres. Un 48,3% (1.726,5 Ha) del territori de Mallorca es troba entre 0 i 100 metres d’altitud. 11 km2 del territori de l’illa (el 0,31%) es troba en l’interval altimètric de 1.000 a 1.500 metres. El municipi de major extensió és Llucmajor (32.704,31 Ha; el 9,03% del territori insular) i el de menor és Búger (827,84 Ha; 0,23%). La finca pública d’Albarca-Es Verger, a Artà, té 1.129,02 Ha. La de Caubet, a Bunyola, en té 13,57. Índex de Pressió Humana: el dia 8 d’agost de 2012 hi havia a Mallorca 1.383.346 persones (el màxim de l’any). El dia 23 de desembre de 2012 n’hi havia 844.672 (el mínim de l’any). En tots aquests casos, acceptar que territori i paisatge són termes intercanviables –termes sinònims– seria acceptar afirmacions com que Llucmajor ocupa el 9,03% del paisatge insular, cosa inversemblant.
A Menorca, d’acord amb un càlcul proporcionat per l’equip de la Infraestructura de Dades Espacials, hi ha 11.119 km lineals de paret seca (els autors del Pla Territorial diuen que són més de 70.000 km, xifra que ens sembla del tot il·lusòria, excessiva: és poc menys del doble de la circumferència de la Terra, 40.075 km). Llegim que aquest fet “se traduce en paisajes troquelados de líneas de piedra seca que hacen las veces de pastores inertes”. L’analogia de les parets amb uns pastors petris és extraordinària i molt ben trobada, però si hem de ser fidels a la nostra concepció del paisatge, preferiríem escriure que “se traduce en un territorio troquelado de líneas de piedra seca”. Si no, estaríem com al començament: l’alegre i irreflexiva sinonímia entre paisatge i territori no ens permet d’establir les diferències entre les dues coses. Per sortir de la desorientació que ens produeix el problema del seu ús indiferenciat –un altre dia hem de tractar el concepte de paisatge geogràfic–, una solució és donar per bona aquesta indiferenciació, a condició que paisatge i territori s'emprin com a sinònims en un context no científic o un context col•loquial. En canvi, quan sigui el teòric del paisatge, l’acadèmic o l’investigador els qui parlen o escriuen sobre paisatge, caldrà demanar-los precisió.
És cert, els SIGs identifiquen patrons en la superficie terrestre que difícilment adverteix un observador situat sobre el terreny. Però aquests patrons ho són de la superficie terrestre i del territori, no pas del paisatge –de l’experiència esdevinguda paisatge–. Tampoc els SIGs ens serveixen per a explicar la relació que s’estableix entre paisatge i identitat, el paisatge com a factor d’identitat i de caracterització del sentiment de pertinença al lloc. La topofília –els sentiments d’estima pel lloc– troba en el paisatge un factor, una peça, una causa de l’amor pel lloc.
Xifres. Un 48,3% (1.726,5 Ha) del territori de Mallorca es troba entre 0 i 100 metres d’altitud. 11 km2 del territori de l’illa (el 0,31%) es troba en l’interval altimètric de 1.000 a 1.500 metres. El municipi de major extensió és Llucmajor (32.704,31 Ha; el 9,03% del territori insular) i el de menor és Búger (827,84 Ha; 0,23%). La finca pública d’Albarca-Es Verger, a Artà, té 1.129,02 Ha. La de Caubet, a Bunyola, en té 13,57. Índex de Pressió Humana: el dia 8 d’agost de 2012 hi havia a Mallorca 1.383.346 persones (el màxim de l’any). El dia 23 de desembre de 2012 n’hi havia 844.672 (el mínim de l’any). En tots aquests casos, acceptar que territori i paisatge són termes intercanviables –termes sinònims– seria acceptar afirmacions com que Llucmajor ocupa el 9,03% del paisatge insular, cosa inversemblant.
A Menorca, d’acord amb un càlcul proporcionat per l’equip de la Infraestructura de Dades Espacials, hi ha 11.119 km lineals de paret seca (els autors del Pla Territorial diuen que són més de 70.000 km, xifra que ens sembla del tot il·lusòria, excessiva: és poc menys del doble de la circumferència de la Terra, 40.075 km). Llegim que aquest fet “se traduce en paisajes troquelados de líneas de piedra seca que hacen las veces de pastores inertes”. L’analogia de les parets amb uns pastors petris és extraordinària i molt ben trobada, però si hem de ser fidels a la nostra concepció del paisatge, preferiríem escriure que “se traduce en un territorio troquelado de líneas de piedra seca”. Si no, estaríem com al començament: l’alegre i irreflexiva sinonímia entre paisatge i territori no ens permet d’establir les diferències entre les dues coses. Per sortir de la desorientació que ens produeix el problema del seu ús indiferenciat –un altre dia hem de tractar el concepte de paisatge geogràfic–, una solució és donar per bona aquesta indiferenciació, a condició que paisatge i territori s'emprin com a sinònims en un context no científic o un context col•loquial. En canvi, quan sigui el teòric del paisatge, l’acadèmic o l’investigador els qui parlen o escriuen sobre paisatge, caldrà demanar-los precisió.
22/5/18
Por una didáctica humanística del paisaje ante la encrucijada de su duplicidad epistémica. Per Gabriel Alomar Garau. Article publicat al núm. 4 de la revista UNES. Universidad, Escuela y Sociedad. Universidad de Granada. Març de 2018.
Descarrega l'article: https://www.revistaunes.com/index.php/revistaunes/article/view/44/36
Resumen: En el presente artículo se hace una reflexión en torno a la necesidad de reformular la didáctica del paisaje con vistas a recuperar la tradición cultural de su estudio y su enseñanza, a la que parece que se ha renunciado en no pocos programas docentes. Epistémicamente dividido entre el saber científico y el saber humanístico, el paisaje ha sufrido una orientación metodológica hacia las ciencias de corte positivista, en detrimento de la tradición cultural. Se apuesta, así, por recuperar una mirada comprensiva del paisaje, frente a la mirada explicativa, para lo cual se reivindica una formación humanística del paisaje que dé cuenta de sus orígenes artísticos, de sus bases filosóficas y de sus valores éticos y estéticos. Una formación humanística del paisaje desarrolla el sentido crítico aplicado al entorno, y redunda en el logro de unos paisajes que resulten satisfactorios a los habitantes y visitantes del lugar.
Descarrega l'article: https://www.revistaunes.com/index.php/revistaunes/article/view/44/36
Resumen: En el presente artículo se hace una reflexión en torno a la necesidad de reformular la didáctica del paisaje con vistas a recuperar la tradición cultural de su estudio y su enseñanza, a la que parece que se ha renunciado en no pocos programas docentes. Epistémicamente dividido entre el saber científico y el saber humanístico, el paisaje ha sufrido una orientación metodológica hacia las ciencias de corte positivista, en detrimento de la tradición cultural. Se apuesta, así, por recuperar una mirada comprensiva del paisaje, frente a la mirada explicativa, para lo cual se reivindica una formación humanística del paisaje que dé cuenta de sus orígenes artísticos, de sus bases filosóficas y de sus valores éticos y estéticos. Una formación humanística del paisaje desarrolla el sentido crítico aplicado al entorno, y redunda en el logro de unos paisajes que resulten satisfactorios a los habitantes y visitantes del lugar.
17/3/18
Ampliació del camp de batalla
Quan està humanitzada en
la seva totalitat, la naturalesa ja no pot esser lliure. Està subjugada a la voluntat
humana, n’és dependent, no té autonomia. Es comença a parlar aleshores de paisatge,
i de paisatge com a interfície: el disseny, la decoració amb què es presenta tota
portada o façana –el ‘paisatge’ distòpic de Los Ángeles tal com ens la presenta
Blade Runner–. La desnaturalització,
aquesta altra forma d'esdevenir, de produir paisatge, comença amb la producció de línies, de quadrats, d'angulositats, de terrenys
anivellats, d'una compartimentació geomètrica, racional, de la superfície de la
Terra. En el costat oposat, quan no està humanitzada en la seva totalitat, la
naturalesa opera amb una certa autonomia, i es pot considerar lliure. És corba,
entròpica, descontrolada. S’obre pas, ella tota sola, per sota o per damunt
dels designis de l’home. Es tracta, és clar, d’una llibertat sotmesa a la vigilància de l'home, desitjós de sublimar-la perquè esdevingui paisatge.
Des d’una perspectiva 'culturalista', la naturalesa prístina, sense humans, contradiu tota noció de paisatge. Però la naturalesa ha mort, i ara només existeix com a recreació virtualitzada, com a constructe, com a imatge culturalment conformada. La reivindicació ecologista de la naturalesa ¿no és, en realitat i fins a cert punt, la reivindicació d’una naturalesa reelaborada, imaginària? ¿Què té, avui, de fantasia la naturalesa, i què no en té? Preguntat d’una altra manera, acudeixo a una tautologia: ¿Què li queda de natural, a la naturalesa? Al fil d’aquesta pregunta, i termes estrictament culturals, es pot deduir que a mesura que la naturalesa es desnaturalitza per mediació humana, es paisatgitza, i això ocorre per fases, segueix la cronologia de l'evolució de l'home fins que, d'homínid, passa a ser humà (és una manera de dir-ho). En una primera fase, sota l’arbitri de l’home, el paisatge comença a despuntar com a tal, quan el troglodita contempla la naturalesa amb una mirada estranyament distinta. Per alguna raó, adverteix que la naturalesa té qualque cosa més, no utilitària ni pràctica. Potser tingui a veure amb els colors, amb el cant dels aucells o amb el silenci que de vegades hi ha. Al final de tot això, però també dins tot això, s'obre pas el paisatge, que opera ja sense necessitat de la naturalesa, sense cap sustent material o suport geomorfològic. Estic parlant aquí de formes més elevades de dirigir-se a la noció de paisatge, de pensar-hi: narracions no científiques, paisatges descrits només per l’olor o el gust, geografies imaginàries, fabulades, paisatges al·legòrics o futuristes, sensacions, il·lusions terrenals, els paisatges nebulosos de la infància, que evoquem davant d’un estímul sobtat.
Clarence C. Glacken (Huellas en la playa de Rodas. Naturaleza y cultura en el pensamiento occidental, desde la Antigüedad al siglo XVIII, 1996) va fer molt bé en començar per referir-se a aquella antiga concepció segons la qual la naturalesa era vista com un àmbit hostil a l’home. Les empremtes humanes trobades per uns nàufrags grecs en una platja de Rodes els fa pensar que ja no cal tenir por. La terra habitada confereix seguretat. La deshabitada inspira desconfiança. Per això cal habitar-la, subjectar-la i conquerir-la. Així ha estat durant almenys tres mil·lennis, fins que en el món recent s’anuncia la mort de la naturalesa (encara que es tracta d’una mort poc definida, potser temporal), i per això mateix, en relació amb aquest anunci, neix la presa de consciència sobre la necessitat de la seva conservació i la seva salvació –una consciència molt relativa i no universal. Allà on regna la misèria alimentària, s’opta per la tala indiscriminada del bosc, per la mort del tigre o del llop salvatge, que ataca i mata les ovelles del pastor–. Totes aquestes idees i circumstàncies fan que la noció de naturalesa hagi estat, d’un temps ençà, revisada i ampliada substancialment. Una ampliació conceptual com la que ha viscut la idea de paisatge, cosa per la qual, precisament, el paisatge va merèixer el seu ingrés en el camp de batalla de la filosofia.
Des d’una perspectiva 'culturalista', la naturalesa prístina, sense humans, contradiu tota noció de paisatge. Però la naturalesa ha mort, i ara només existeix com a recreació virtualitzada, com a constructe, com a imatge culturalment conformada. La reivindicació ecologista de la naturalesa ¿no és, en realitat i fins a cert punt, la reivindicació d’una naturalesa reelaborada, imaginària? ¿Què té, avui, de fantasia la naturalesa, i què no en té? Preguntat d’una altra manera, acudeixo a una tautologia: ¿Què li queda de natural, a la naturalesa? Al fil d’aquesta pregunta, i termes estrictament culturals, es pot deduir que a mesura que la naturalesa es desnaturalitza per mediació humana, es paisatgitza, i això ocorre per fases, segueix la cronologia de l'evolució de l'home fins que, d'homínid, passa a ser humà (és una manera de dir-ho). En una primera fase, sota l’arbitri de l’home, el paisatge comença a despuntar com a tal, quan el troglodita contempla la naturalesa amb una mirada estranyament distinta. Per alguna raó, adverteix que la naturalesa té qualque cosa més, no utilitària ni pràctica. Potser tingui a veure amb els colors, amb el cant dels aucells o amb el silenci que de vegades hi ha. Al final de tot això, però també dins tot això, s'obre pas el paisatge, que opera ja sense necessitat de la naturalesa, sense cap sustent material o suport geomorfològic. Estic parlant aquí de formes més elevades de dirigir-se a la noció de paisatge, de pensar-hi: narracions no científiques, paisatges descrits només per l’olor o el gust, geografies imaginàries, fabulades, paisatges al·legòrics o futuristes, sensacions, il·lusions terrenals, els paisatges nebulosos de la infància, que evoquem davant d’un estímul sobtat.
Clarence C. Glacken (Huellas en la playa de Rodas. Naturaleza y cultura en el pensamiento occidental, desde la Antigüedad al siglo XVIII, 1996) va fer molt bé en començar per referir-se a aquella antiga concepció segons la qual la naturalesa era vista com un àmbit hostil a l’home. Les empremtes humanes trobades per uns nàufrags grecs en una platja de Rodes els fa pensar que ja no cal tenir por. La terra habitada confereix seguretat. La deshabitada inspira desconfiança. Per això cal habitar-la, subjectar-la i conquerir-la. Així ha estat durant almenys tres mil·lennis, fins que en el món recent s’anuncia la mort de la naturalesa (encara que es tracta d’una mort poc definida, potser temporal), i per això mateix, en relació amb aquest anunci, neix la presa de consciència sobre la necessitat de la seva conservació i la seva salvació –una consciència molt relativa i no universal. Allà on regna la misèria alimentària, s’opta per la tala indiscriminada del bosc, per la mort del tigre o del llop salvatge, que ataca i mata les ovelles del pastor–. Totes aquestes idees i circumstàncies fan que la noció de naturalesa hagi estat, d’un temps ençà, revisada i ampliada substancialment. Una ampliació conceptual com la que ha viscut la idea de paisatge, cosa per la qual, precisament, el paisatge va merèixer el seu ingrés en el camp de batalla de la filosofia.
2/3/18
Llum i paisatge (a propòsit de la classificació dels jardins històrics)
Té raó J. Maderuelo quan comenta la pobresa interpretativa i dubta de la pertinència de classificar els jardins històrics només des d’un punt de vista estilístic (jardins renaixentistes, barrocs, neoclàssics, romàntics…), sense tenir en compte que la forma i disposició dels jardins s’expliquen també per la geografia del lloc –en un sentit ample–, i fins i tot per l’existència d’un conjunt d’alegories, signes i metàfores que els historiadors de l’art no gosen o no són capaços d’interpretar. Tot al respecte, el text de J. Maderuelo (El paisaje. Génesis de un concepto, p. 183) diu el següent:
“Así, se clasifican habitualmente los jardines en renacentistas, barrocos, neoclásicos, románticos… sin que los historiadores que aceptan este tipo de categorías se cuestionen si éstos y otros términos más específicos que se suelen aplicar con bastante precisión para estudiar las obras pictóricas, literarias y arquitectónicas, son pertinentes para calificar unas construcciones que no sólo responden a condicionantes biológicos, climáticos, edáficos e hídricos que vienen determinados por su situación geográfica, sino que han desarrollado unos sistemas de alegorías, signos y metáforas que todavía hoy distan mucho de ser correctamente descifrados, y que condicionan la forma y disposición del jardín más que las tramas y figuras geométricas tomadas del mundo de la arquitectura”.
La nota a peu de pàgina diu: “Como muestra, basta mirar las peregrinas interpretaciones que se suelen hacer del Sacro Bosco de Bomarzo, en Viterbo, o, aún más cercano, el Parque Güell de Gaudí, en Barcelona”.
El mateix autor també adverteix una important mancança de la variable llum als estudis de paisatge, tot observant novament, amb molt encert, la necessitat de considerar la llum i els condicionants geogràfics que la distingeixen, en l’anàlisi del paisatge:
“Generalmente, cuando de solicita una enumeración de los elementos que intervienen en la composición de un paisaje, se suelen citar aquellos accidentes sólidos que se hallan más presentes a la vista, tales como montañas, árboles, mares, ríos o prados, y mut escasamente se menciona la luz. Esto se debe a que la luz no se asimila como un elemento constitutivo del paisaje, sino como el fenómeno que permite ver. Siempre que vemos hay luz y es a través de ella como vemos. Precisamente por esta razón, la luz, aquello que hace visible el mundo, es el elemento que permite que exista el paisaje. Sin embargo, la luz no configura el paisaje sólo por su condición de agente necesario de la visión, sino que sus cualidades cromáticas, intensidad, dirección, grado de difusión, dinámica de cambio, etcétera, constituyen algunos de los valores emocionales y plásticos más importantes de un paisaje. [el Sol y la Luna] no provocan los mismos efectos de iluminación en todas las latitudes, en todas las estaciones del año ni en todas las horas del día. Esto nos permite establecer cualidades cromáticas particulares que asignamos como propias de muchos entornos geográficos, tales como la ‘luz del norte’ o la del Mediterráneo
” (p. 143).“Así, se clasifican habitualmente los jardines en renacentistas, barrocos, neoclásicos, románticos… sin que los historiadores que aceptan este tipo de categorías se cuestionen si éstos y otros términos más específicos que se suelen aplicar con bastante precisión para estudiar las obras pictóricas, literarias y arquitectónicas, son pertinentes para calificar unas construcciones que no sólo responden a condicionantes biológicos, climáticos, edáficos e hídricos que vienen determinados por su situación geográfica, sino que han desarrollado unos sistemas de alegorías, signos y metáforas que todavía hoy distan mucho de ser correctamente descifrados, y que condicionan la forma y disposición del jardín más que las tramas y figuras geométricas tomadas del mundo de la arquitectura”.
La nota a peu de pàgina diu: “Como muestra, basta mirar las peregrinas interpretaciones que se suelen hacer del Sacro Bosco de Bomarzo, en Viterbo, o, aún más cercano, el Parque Güell de Gaudí, en Barcelona”.
El mateix autor també adverteix una important mancança de la variable llum als estudis de paisatge, tot observant novament, amb molt encert, la necessitat de considerar la llum i els condicionants geogràfics que la distingeixen, en l’anàlisi del paisatge:
“Generalmente, cuando de solicita una enumeración de los elementos que intervienen en la composición de un paisaje, se suelen citar aquellos accidentes sólidos que se hallan más presentes a la vista, tales como montañas, árboles, mares, ríos o prados, y mut escasamente se menciona la luz. Esto se debe a que la luz no se asimila como un elemento constitutivo del paisaje, sino como el fenómeno que permite ver. Siempre que vemos hay luz y es a través de ella como vemos. Precisamente por esta razón, la luz, aquello que hace visible el mundo, es el elemento que permite que exista el paisaje. Sin embargo, la luz no configura el paisaje sólo por su condición de agente necesario de la visión, sino que sus cualidades cromáticas, intensidad, dirección, grado de difusión, dinámica de cambio, etcétera, constituyen algunos de los valores emocionales y plásticos más importantes de un paisaje. [el Sol y la Luna] no provocan los mismos efectos de iluminación en todas las latitudes, en todas las estaciones del año ni en todas las horas del día. Esto nos permite establecer cualidades cromáticas particulares que asignamos como propias de muchos entornos geográficos, tales como la ‘luz del norte’ o la del Mediterráneo
15/2/18
El tercer paisatge
Considerem unes àrees de l’espai de la superfície de la Terra que, per un motiu o altre,
romanen o han quedat fora del camp de les decisions que es prenen en matèria
territorial, fora de regulacions i reglamentacions. Espais que, conscientment o
no, no han estat seleccionats per acomplir cap funció dins de cap sistema
territorial. Espais, en definitiva, abandonats o aïllats, dels que sovint no es
té constància que hi hagi ja cap intervenció política, econòmica, jurídica o
socialment organitzada. Espais no-actuats, i, per tant, tan sols sotmesos a
l’acció de la naturalesa genuïna, al curs natural dels fets. Sotmesos, en fi, a
una radical incertidumbre sobre el seu futur, el seu desenvolupament, tots dos
impredecibles. Es tracta del ‘Tercer Paisatge’,
una creació de Gilles Clément (http://www.gillesclement.com)
per referir-se, en resumides comptes, a uns paisatges que ho són bàsicament en potència,
oberts a qualsevol possibilitat, i que aspiren a convertir-se, algun dia
inconcret, en alguna cosa concreta. En paraules del mateix Clément, “Le Tiers-Paysage
–fragment indécidé du Jardin Planétaire– désigne la somme des espaces où
l’homme abandonne l’évolution du paysage à la seule nature.” D’acord amb el Manifest del Tercer Paisatge, el tercer
paisatge és un espai en el que no es plasma ni el poder ni cap submissió al
poder. No es refereix al ‘Tercer Món’, i sí pretén remetre’s, en canvi, al
‘Tercer Estat’ descrit per Sieyès l’any 1789 (el de la Revolució Francesa):
“Qu’est-ce que le Tiers-Etat? –Tout–. Quel rôle a-t’il joué jusqu’à présent? –Aucun–. Qu’aspire-t-il à devenir? –Quelque chose–”
(“Què és el Tercer Estat? –Tot–. ¿Què ha fet fins ara? –Res–. ¿Què aspira a ser? –Alguna cosa–”)
Al Manifest, Clément eleva la incertesa a la categoria de factor de la dinàmica o el desenvolupament del paisatge, i ho fa fent valentes proclames com les següents:
“Instruir l’esperit de la no-acció de la mateixa forma que s’instrueix l’esperit de l’acció”.
“Elevar la indecisió a rang polític. Posar-la en equilibri amb el poder”.
“Elevar la improductivitat al rang polític”.
“Considerar el no-ordenament com un principi vital en virtut del qual qualsevol disposició queda travessada pels llambreigs de la vida”.
“Valorar el creixement i el desenvolupament biològic per oposició al creixement i al desenvolupament econòmics”.
D’alguna forma, aquests espais estan presidits per la indefinició, de manera que es poden considerar una mena de ‘reserves’, espais de transició en trànsit de convertir-se en quelcom definit. Els erms rurals, les torberes, les riberes dels rius, els terraplens de ferrocarril, els espais residuals sorgits de l’abandonament de l’obra pública per manca pressupostària, les estructures esquelètiques dels edificis la construcció dels quals s’ha paralitzat indefinidament, urbanitzacions senceres no concloses, terrenys orfes. Tots ells són retalls en els que la naturalesa vegetal torna a manifestar-se en forma d’espècies ruderals o d’altres un poc més reconeixibles. Són típics de les voreres de les carreteres l’olivarda –Inula viscosa– o els petitíssims camps de roselles. A les parets urbanes prolifera sovint la Parietaria. De fet, el principal valor d’aquests espais és la diversitat, la biodiversitat, que Clément converteix en una reinvindicació de l’espontaneïtat contra l’ordre artificial imposat per les deliberacions i el raciocini humà, contra el ferotge afany ordenacionista.
Des d’una perspectiva paisatgística –i la del geògraf del paisatge–, pens en la dignitat d’aquests llocs en els quals encara és possible una manifestació espontània de la naturalesa, per minúscula que sigui. Llocs en els que és possible observar una evolució pròpia, autònoma, independitzada i lliure de la intervenció humana.
“Qu’est-ce que le Tiers-Etat? –Tout–. Quel rôle a-t’il joué jusqu’à présent? –Aucun–. Qu’aspire-t-il à devenir? –Quelque chose–”
(“Què és el Tercer Estat? –Tot–. ¿Què ha fet fins ara? –Res–. ¿Què aspira a ser? –Alguna cosa–”)
Al Manifest, Clément eleva la incertesa a la categoria de factor de la dinàmica o el desenvolupament del paisatge, i ho fa fent valentes proclames com les següents:
“Instruir l’esperit de la no-acció de la mateixa forma que s’instrueix l’esperit de l’acció”.
“Elevar la indecisió a rang polític. Posar-la en equilibri amb el poder”.
“Elevar la improductivitat al rang polític”.
“Considerar el no-ordenament com un principi vital en virtut del qual qualsevol disposició queda travessada pels llambreigs de la vida”.
“Valorar el creixement i el desenvolupament biològic per oposició al creixement i al desenvolupament econòmics”.
D’alguna forma, aquests espais estan presidits per la indefinició, de manera que es poden considerar una mena de ‘reserves’, espais de transició en trànsit de convertir-se en quelcom definit. Els erms rurals, les torberes, les riberes dels rius, els terraplens de ferrocarril, els espais residuals sorgits de l’abandonament de l’obra pública per manca pressupostària, les estructures esquelètiques dels edificis la construcció dels quals s’ha paralitzat indefinidament, urbanitzacions senceres no concloses, terrenys orfes. Tots ells són retalls en els que la naturalesa vegetal torna a manifestar-se en forma d’espècies ruderals o d’altres un poc més reconeixibles. Són típics de les voreres de les carreteres l’olivarda –Inula viscosa– o els petitíssims camps de roselles. A les parets urbanes prolifera sovint la Parietaria. De fet, el principal valor d’aquests espais és la diversitat, la biodiversitat, que Clément converteix en una reinvindicació de l’espontaneïtat contra l’ordre artificial imposat per les deliberacions i el raciocini humà, contra el ferotge afany ordenacionista.
Des d’una perspectiva paisatgística –i la del geògraf del paisatge–, pens en la dignitat d’aquests llocs en els quals encara és possible una manifestació espontània de la naturalesa, per minúscula que sigui. Llocs en els que és possible observar una evolució pròpia, autònoma, independitzada i lliure de la intervenció humana.
a Pasajes de San Pedro (Gipuzkoa)
10/1/18
‘Pleasaunces’
L’home modern,
cultivat, necessita donar-se plaers visuals que l’espai urbà –nínxol ecològic
dels humans– no sempre sembla capaç de proporcionar. Certament, la ciutat és un
contenidor de veïns, però és, fonamentalment, un sistema espacial de relacions
entre ells, “el lloc en el que s’expressa, en el que es materialitza, la
voluntat dels individus de viure junts” (Manuel Cruz. Barcelona: de modelo a
marca. EL PAÍS, 25/11/2013). De relacionar-se, en definitiva. Però l’home es
relaciona amb l’home mitjançant l’espai, de manera que la compacitat de la
ciutat afavoreix, en teoria, aquesta relació, com l’afavoreix –o la rebutja– el disseny específic d’una plaça, la distribució
i disposició espacial del mobiliari urbà, o fins i tot la distribució i disposició
del verd urbà, sovint terriblement erroni pel que fa a les espècies arbòries
que es trien, o quan se segueixen modes i estils mal importats. No són poques les
ciutats mediterrànies en les que s’hi adverteix una ‘palmerització’ excessiva,
les ganes d’assemblar-se a un país tropical, o a una ciutat de clima
atlàntic, gesposa i espaciosa. O la ridícula tropicalització dels passeigs
litorals i platges mediterrànies, permesa i acceptada per tots. Per tots, potser, menys pels que fan
crits en el desert elogiant la dignitat identitària del petit garballó, el garrover solitari al costat de la paret seca, els
pinars o el so de les cigales els migdies d’estiu. És una reivindicació orgullosa
i ple d’amargura. Les reivindicacions d’Heràclit també ho eren, quan promulgava un aristocratisme
centrat en el coneixement, en la saviessa (és a dir, no en la sang) –com després també en Plató,
com és sabut–.
La ciutat neutra, la mateixa neutralització de l’urbanisme i l’arquitectura identitària, o la que dialoga amb l’entorn preexistent, la seva substitució per una arquitectura de supermercat, la banalització del patrimoni historico-artístic, la tria equivocada de l’espècie vegetal, la tria errònia del mobiliari urbà (en fi, el tipus de paisatgisme urbà promogut per aquest tipus de lectors –és un dir– de Paulo Coelho), són fets poderosos contra els que a penes queden esperançes, que aquí es poden traduïr en llocs en els que fugir del malson pormodern, com del turisme de masses. Quines esperances? Quins llocs?: els dels escassos ‘pleasaunces’ urbans, els parcs, jardins o les parts d’un jardí dissenyats, i això és important, amb l’únic propòsit de donar plaer als sentits (Cf. The pleasances of old Elizabethan houses, de Ruskin). Són llocs, racons (de vegades, inclús ‘tercers paisatges’) en els que s’evidencia un ‘aristocratisme’ espacial (la ment del seu ‘jardiner’ també era una ment aristòcrata, una ment “dels millors”). Són llocs, en definitiva, de reserva dels sentits i de l’esperit humà. Llocs en els que l’escala de treball no és altra que la humana (tot ha d’acabar en l’home, començant per la Ciència). Són també, naturalment, els genius loci.
Hi ha ciutats, malgrat tot, en les que els pleasaunces no es redueixen al racó urbà, sinó que ocupen amplíssimes àrees de la ciutat. El jardin des Tuileries, a París, no es pot oblidar que originalment formava part exclusiva del Palau des Tuileries, antiga residència reial. A Londres es conserven centenars de jardins, voltes, àrees de reserva per al plaer del sentits (Wilton House Gardens, l’estany de Victoria Park). En tots ells hi ha un aristocratisme, original o més modern, però en tot cas necessari, en el sentit que la seva distinció, el seu genius, s’ha de protegir d’una de les més greus amenaces: la de les visites de masses, per les quals la qualitat de la percepció es perd amb la capacitat de càrrega. Per a evitar mals més grans, arriba el que denomino Freemium paisatgístic (tenim dret a disfrutar d’una part del paisatge, però veure’n la part més interessant o bella té un cost econòmic adicional).
La ciutat neutra, la mateixa neutralització de l’urbanisme i l’arquitectura identitària, o la que dialoga amb l’entorn preexistent, la seva substitució per una arquitectura de supermercat, la banalització del patrimoni historico-artístic, la tria equivocada de l’espècie vegetal, la tria errònia del mobiliari urbà (en fi, el tipus de paisatgisme urbà promogut per aquest tipus de lectors –és un dir– de Paulo Coelho), són fets poderosos contra els que a penes queden esperançes, que aquí es poden traduïr en llocs en els que fugir del malson pormodern, com del turisme de masses. Quines esperances? Quins llocs?: els dels escassos ‘pleasaunces’ urbans, els parcs, jardins o les parts d’un jardí dissenyats, i això és important, amb l’únic propòsit de donar plaer als sentits (Cf. The pleasances of old Elizabethan houses, de Ruskin). Són llocs, racons (de vegades, inclús ‘tercers paisatges’) en els que s’evidencia un ‘aristocratisme’ espacial (la ment del seu ‘jardiner’ també era una ment aristòcrata, una ment “dels millors”). Són llocs, en definitiva, de reserva dels sentits i de l’esperit humà. Llocs en els que l’escala de treball no és altra que la humana (tot ha d’acabar en l’home, començant per la Ciència). Són també, naturalment, els genius loci.
Hi ha ciutats, malgrat tot, en les que els pleasaunces no es redueixen al racó urbà, sinó que ocupen amplíssimes àrees de la ciutat. El jardin des Tuileries, a París, no es pot oblidar que originalment formava part exclusiva del Palau des Tuileries, antiga residència reial. A Londres es conserven centenars de jardins, voltes, àrees de reserva per al plaer del sentits (Wilton House Gardens, l’estany de Victoria Park). En tots ells hi ha un aristocratisme, original o més modern, però en tot cas necessari, en el sentit que la seva distinció, el seu genius, s’ha de protegir d’una de les més greus amenaces: la de les visites de masses, per les quals la qualitat de la percepció es perd amb la capacitat de càrrega. Per a evitar mals més grans, arriba el que denomino Freemium paisatgístic (tenim dret a disfrutar d’una part del paisatge, però veure’n la part més interessant o bella té un cost econòmic adicional).
 |
| A. Gelabert. Vista privilegiada Dalt Murada, Palma, 1903. |
1/12/17
Màster en Paisatge i Restauració. UIB, 2018-2019
Nova edició del Màster en Paisatge i Restauració, titulació ofertada per la Universitat de les Illes Balears per al curs 2018-2019. El Màster habilita per a exercir com a paisatgista, i ofereix formació especialitzada orientada a la posada en pràctica de projectes de paisatge, així com al reconeixement dels valors ambientals i estètics del paisatge. El paisatge, el territori, l’agricultura, els jardins, l’arquitectura i la seva restauració o rehabilitació, juntament amb la seva interpretació i anàlisi, són peces clau per obrir un nou espai d’inversió i de treball. En aquest màster es pretén confegir un col•lectiu humà amb coneixements i competències que hem de lligar a valors ambientals i estètics, sota l’ètica de la sostenibilitat, l’autosuficiència i també del decreixement amigable. Ens interessa treballar la recuperació i restauració, amb els recursos de l’entorn, dels espais malmesos o en procés de canvi, com a sortida professional. El nostre objectiu és fer veure que es poden crear nous espais i viure-hi d’altres maneres, més autocràtiques en materials i energia, que tradueixin la idea de la mínima intervenció necessària. La resposta acadèmica als desafiaments del canvi global és un màster que pretén formar professionals preparats per projectar la restauració i el reciclatge territorial i paisatgístic en l’escala local, així com per fer avaluacions quantitatives i qualitatives del paisatge.
La informació completa sobre el Màster en Paisatge i Restauració es pot trobar a:
http://www.fueib.es/curs/paisatge
gabriel.alomar@uib.es
formacio@fueib.org
Tel.: 971 25 96 96
gabriel.alomar@uib.es
formacio@fueib.org
Tel.: 971 25 96 96
29/10/17
Pintors de mapes
Temps ençà, els cartògrafs rebien el nom de
‘pintors de mapes’. Ve això a compte perquè el cartògraf –l’agrimensor, el delineant,
el geòmetra i tantes altres denominacions d’altre temps– no pot eludir el fet
que el mapa té una component artística inexcusable. Tot mapa comprèn una composició i una distribució dels elements gràfics i els textos, cenyida
als límits físics que comporta el marc de dibuix (el ‘marc de les dades’ o dataframe,
per utilitzar la terminologia d’ESRI). Tot mapa, en definitiva, comporta un exercici de disseny. La
composició pot esser complexa i variada, o una aposta per un mapa ‘de mínims’,
cercant la síntesi o la concisió (“menys és més”, segons la celebrada fórmula de
l'arquitecte Mies Van der Rohe, que va dirigir la Staatliches Bauhaus fundada per Walter Gropius). Conscient que el mapa ha estat proclamat el llenguatge de
la geografia, el geògraf esdevé un dibuixant d’idees i fets relatius a l’espai.
No és en absolut per tecnofòbia o per nostalgia dels dies anteriors a Google, però temps ençà els mapes combinaven adorablement el seu caràcter pràctic amb un propòsit artístic, cosa que incloïa una temptativa de mostrar certs aspectes paisatgístics de les localizacions que s’hi representaven. De vegades, aquest designi esdevenia la finalitat del mapa: dibuixar en ell escenaris rurals o urbans (imago urbis) com un mitjà eficaç per a mostrar els aspectes ‘geogràfics’ (o de paisatge) més destacats del lloc o de cada lloc. Els moderns mapes topogràfics contenen referències implícites o indirectes del paisatge, que es manifesten, per exemple, en etiquetes com Ull. (ullastres) o Ho. (horta o hortalisses). En canvi, als mapes anteriors a la tecnificació de la cartografia, les referències al paisatge eren si de cas molt més explícites.
El primer mapa que es coneix de la totalitat de l’illa de Mallorca és el del matemàtic i cronista Vicenç Mut, de l’any 1683, i que ara unim cronològicament a altres mapes parcials de l’illa, com el que retrata la part central de la serra de Tramuntana, de ca. 1594, o el plànol de Palma dibuixat per Antoni Garau, l’any 1644. El pictorisme o pictoricisme és, en tots ells, evident, com també ho és en els mapes de les illes de Cabrera i Formentera de Tomás López de Vargas (1782), o els plans ichonographicos dels diferents pobles de Mallorca, de Gerónimo de Berard (Viaje a las villas de Mallorca, 1789). De l’any 1785 és la grabació, per Josep Muntaner, del mapa de Mallorca del Cardenal Antoni Despuig Dameto (Palma, 1745–Luca, Italia, 1813). Aquest mapa, d’escala ca. 1:72.000, es té com l’obra cartogràfica referida a Mallorca més important del segle XVIII, i en ell, la referència al paisatge es posa de manifiest en les 36 vinyetes que envolten el mapa, i que representen vistes de pobles i ciutats que inclouen una descripció escrita sobre aspectes sociodemogràfics i econòmics. La vista de Palma representa el fons de la badia, amb vaixells i l’estampa de la Catedral, a més de molins de vent fariners a l’est i l’oest de la ciutat. Al pla oriental de Palma es representa la zona humida del Prat de Sant Jordi, la dessecació del qual s’abordaria un segle més tard, i a on, en conseqüencia, no s’hi representen els actuals molins de vent d’extracció d’aigua (tanmateix, avui en ruïna). Aquesta i altres cartografies són inspiradores, i traslladades a un context de laboratori, permeten contar i reconstruir part de la història del paisatge de l’espai insular, a partir d’una anàlisi de precisió de la part més gràfica dels mapes, dels seus textos i dels seus dibuixos. Una inspiració com la que trobava J.G. Ballard, que escriu: “Creo en los mapas, diagramas, códigos, juegos de ajedrez, rompecabezas, horarios de aviones, tableros de aeropuertos”.
No és en absolut per tecnofòbia o per nostalgia dels dies anteriors a Google, però temps ençà els mapes combinaven adorablement el seu caràcter pràctic amb un propòsit artístic, cosa que incloïa una temptativa de mostrar certs aspectes paisatgístics de les localizacions que s’hi representaven. De vegades, aquest designi esdevenia la finalitat del mapa: dibuixar en ell escenaris rurals o urbans (imago urbis) com un mitjà eficaç per a mostrar els aspectes ‘geogràfics’ (o de paisatge) més destacats del lloc o de cada lloc. Els moderns mapes topogràfics contenen referències implícites o indirectes del paisatge, que es manifesten, per exemple, en etiquetes com Ull. (ullastres) o Ho. (horta o hortalisses). En canvi, als mapes anteriors a la tecnificació de la cartografia, les referències al paisatge eren si de cas molt més explícites.
El primer mapa que es coneix de la totalitat de l’illa de Mallorca és el del matemàtic i cronista Vicenç Mut, de l’any 1683, i que ara unim cronològicament a altres mapes parcials de l’illa, com el que retrata la part central de la serra de Tramuntana, de ca. 1594, o el plànol de Palma dibuixat per Antoni Garau, l’any 1644. El pictorisme o pictoricisme és, en tots ells, evident, com també ho és en els mapes de les illes de Cabrera i Formentera de Tomás López de Vargas (1782), o els plans ichonographicos dels diferents pobles de Mallorca, de Gerónimo de Berard (Viaje a las villas de Mallorca, 1789). De l’any 1785 és la grabació, per Josep Muntaner, del mapa de Mallorca del Cardenal Antoni Despuig Dameto (Palma, 1745–Luca, Italia, 1813). Aquest mapa, d’escala ca. 1:72.000, es té com l’obra cartogràfica referida a Mallorca més important del segle XVIII, i en ell, la referència al paisatge es posa de manifiest en les 36 vinyetes que envolten el mapa, i que representen vistes de pobles i ciutats que inclouen una descripció escrita sobre aspectes sociodemogràfics i econòmics. La vista de Palma representa el fons de la badia, amb vaixells i l’estampa de la Catedral, a més de molins de vent fariners a l’est i l’oest de la ciutat. Al pla oriental de Palma es representa la zona humida del Prat de Sant Jordi, la dessecació del qual s’abordaria un segle més tard, i a on, en conseqüencia, no s’hi representen els actuals molins de vent d’extracció d’aigua (tanmateix, avui en ruïna). Aquesta i altres cartografies són inspiradores, i traslladades a un context de laboratori, permeten contar i reconstruir part de la història del paisatge de l’espai insular, a partir d’una anàlisi de precisió de la part més gràfica dels mapes, dels seus textos i dels seus dibuixos. Una inspiració com la que trobava J.G. Ballard, que escriu: “Creo en los mapas, diagramas, códigos, juegos de ajedrez, rompecabezas, horarios de aviones, tableros de aeropuertos”.
31/8/17
Gust estètic, distinció social
"Hasta hace poco tiempo el aprecio del paisaje estaba casi exclusivamente reservado a las élites cultivadas, capaces de experimentar sentimientos estéticos por la lectura de descripciones literarias de determinados lugares, su reproducción iconográfica o, incluso, su intuición al escuchar ciertas melodías o pasajes musicales”.
Florencio Zoido, director del Centro de Estudios Territorio y Paisaje de la Junta de Andalucía, ens recorda, un cop més, no tan sols que el paisatge és una creació relativament recent, sinó que la seva apreciació estètica era al principi exclusiva d’una “elit cultivada”. És, de fet, en la segona meitat del segle XVIII quan es conforma la visió moderna del paisatge, segons la qual apareix una forma nova de percebre’l i de valorar-lo. Precisament per la seva sublimitat impracticable i aterradora, Rousseau, part incontestable d'aquella elit, serà un dels primers en exaltar el paisatge muntanyós dels Alps suïssos. També és, de fet, un dels responsables directes de la transformació d’un país en paisatge, tal com ho ha vist amb tot encert Alain Roger (Breve tratado del paisaje, 2007), transformació que s’esdevé precisament en aquell segle, i que culminarà, com és ben sabut, en el moviment romàntic.
Això vol dir que les connotacions negatives que tenien fins aleshores llocs com la muntanya o l’oceà comencen a diluir-se, i apareixen les noves categories estètiques que inaugurarà el mateix romanticisme. La sensacional i ostentosa posada en escena del jardí barroc francès (Vaux-le-Vicomte, Versalles, Chantilly) serà reemplaçada en el segle XVIII per una nova concepció del jardí basada en una invitació a la comprensió i la percepció sensible de l’entorn natural. Comprensió sensible i ja no comprensió metòdica o racional. Escriu Rousseau en la Carta XI de la Quarta Part de Júlia o la nova Eloïsa (1761):
“J’étais plus empressé de voir les objets que d'examiner leurs impressions, et j’aimais à me livrer à cette charmante contemplation sans prendre la peine de penser”.
És a dir, té més valor la contemplació i el goig desinteressat del jardí, que el treball mental de racionalització de tot el que s’hi veu. Ara, diran els nous tractadistes, en el jardí la naturalesa s’ha de deixar que segueixi el seu curs, de manera que es confongui, es dissolgui dins del propi jardí, perquè “tota la naturalesa és un jardí”, segons el radical i novedós postulat d’Horace Walpole (1717-1797) enunciat en History of the Modern Taste in Gardering (1780). El paisatge prendrà aleshores una importància inusitada, i despertarà una sensibilitat nova que aviat arribarà a França, a Itàlia, a Rússia, a Alemanya i en general a l’Europa central. En les primeres dues dècades del segle XVIII el nou model estètic del camp anglès es materialitzarà en els jardins de Castle Howard, Blenheim, Claremont o Chiswick. Els poetes anglesos s’hi sentiran a gust i explotaran literàriament la visió pintoresca, sentimental de la naturalesa que ofereixen els jardins 'paisatgístics', d'estil anglès. Cal dir que aquests ideals només eren possibles per a un reduït nombre de rics terratinents, que convivien amb l’elit intel·lectual i artística del seu segle, autors de la imatge arcàdica del camp anglès: l’escriptor aristòcrata Horace Walpole, Jean-Marie Morel, William Mason, René-Louis de Girardin, l’arquitecte William Kent, el moralista Joseph Addison, el poeta Alexander Pope. Resoltes totes les seves necessitats de supervivència (aliment, aigua, calefacció) aquests homes parlen de jardins i els creen pel luxe de la seva bellesa, l’oci que comporta la seva contemplació. Els jardiners també tenen nom: Charles Bridgeman, Lancelot Capability Brown, Humphry Repton. Tots ells tenen una missió cultural, i la porten a termini en la mesura de les seves elevades possibilitats econòmiques i per seva condició de rics. Dos segles més tard, el nostre judici estètic ha estat ben dirigit. Som rics si hem estat educats en el bon gust, i ens consideram, per això, persones de gust. Explotam les bondats estètiques del nostre entorn, i de la mà d’Instagram utilitzam el teló de fons que brinda un bell jardí per millorar el nostre prestigi social.
Florencio Zoido, director del Centro de Estudios Territorio y Paisaje de la Junta de Andalucía, ens recorda, un cop més, no tan sols que el paisatge és una creació relativament recent, sinó que la seva apreciació estètica era al principi exclusiva d’una “elit cultivada”. És, de fet, en la segona meitat del segle XVIII quan es conforma la visió moderna del paisatge, segons la qual apareix una forma nova de percebre’l i de valorar-lo. Precisament per la seva sublimitat impracticable i aterradora, Rousseau, part incontestable d'aquella elit, serà un dels primers en exaltar el paisatge muntanyós dels Alps suïssos. També és, de fet, un dels responsables directes de la transformació d’un país en paisatge, tal com ho ha vist amb tot encert Alain Roger (Breve tratado del paisaje, 2007), transformació que s’esdevé precisament en aquell segle, i que culminarà, com és ben sabut, en el moviment romàntic.
Això vol dir que les connotacions negatives que tenien fins aleshores llocs com la muntanya o l’oceà comencen a diluir-se, i apareixen les noves categories estètiques que inaugurarà el mateix romanticisme. La sensacional i ostentosa posada en escena del jardí barroc francès (Vaux-le-Vicomte, Versalles, Chantilly) serà reemplaçada en el segle XVIII per una nova concepció del jardí basada en una invitació a la comprensió i la percepció sensible de l’entorn natural. Comprensió sensible i ja no comprensió metòdica o racional. Escriu Rousseau en la Carta XI de la Quarta Part de Júlia o la nova Eloïsa (1761):
“J’étais plus empressé de voir les objets que d'examiner leurs impressions, et j’aimais à me livrer à cette charmante contemplation sans prendre la peine de penser”.
És a dir, té més valor la contemplació i el goig desinteressat del jardí, que el treball mental de racionalització de tot el que s’hi veu. Ara, diran els nous tractadistes, en el jardí la naturalesa s’ha de deixar que segueixi el seu curs, de manera que es confongui, es dissolgui dins del propi jardí, perquè “tota la naturalesa és un jardí”, segons el radical i novedós postulat d’Horace Walpole (1717-1797) enunciat en History of the Modern Taste in Gardering (1780). El paisatge prendrà aleshores una importància inusitada, i despertarà una sensibilitat nova que aviat arribarà a França, a Itàlia, a Rússia, a Alemanya i en general a l’Europa central. En les primeres dues dècades del segle XVIII el nou model estètic del camp anglès es materialitzarà en els jardins de Castle Howard, Blenheim, Claremont o Chiswick. Els poetes anglesos s’hi sentiran a gust i explotaran literàriament la visió pintoresca, sentimental de la naturalesa que ofereixen els jardins 'paisatgístics', d'estil anglès. Cal dir que aquests ideals només eren possibles per a un reduït nombre de rics terratinents, que convivien amb l’elit intel·lectual i artística del seu segle, autors de la imatge arcàdica del camp anglès: l’escriptor aristòcrata Horace Walpole, Jean-Marie Morel, William Mason, René-Louis de Girardin, l’arquitecte William Kent, el moralista Joseph Addison, el poeta Alexander Pope. Resoltes totes les seves necessitats de supervivència (aliment, aigua, calefacció) aquests homes parlen de jardins i els creen pel luxe de la seva bellesa, l’oci que comporta la seva contemplació. Els jardiners també tenen nom: Charles Bridgeman, Lancelot Capability Brown, Humphry Repton. Tots ells tenen una missió cultural, i la porten a termini en la mesura de les seves elevades possibilitats econòmiques i per seva condició de rics. Dos segles més tard, el nostre judici estètic ha estat ben dirigit. Som rics si hem estat educats en el bon gust, i ens consideram, per això, persones de gust. Explotam les bondats estètiques del nostre entorn, i de la mà d’Instagram utilitzam el teló de fons que brinda un bell jardí per millorar el nostre prestigi social.
7/6/17
Les I Jornades de Treball de Paisatge, organitzades pel Grup de Treball de Paisatge de la Asociación de Geógrafos Españoles i el Consell Insular de Menorca, es faran a Menorca els dies 15 i 16 de juny de 2017. El principal objectiu d'aquestes Jornades és reconéixer i recordar les dues dimensions, ètica i estètica, del paisaje. Les Jornades de Treball plantegen per primer cop un model organitzatiu de reunió científica basat no en la presentació de comunicacions a l'ús, sinó en l'organització i desenvolupament de dues meses de debat: en la primera mesa intervendran ponents experts convidats, que exposaran l'experiència del tractament del paisatge en el Pla Territorial Insular de Menorca. La segona mesa consistirà en la realització d'una taula rodona, de caràcter obert, dedicada a una posada al dia en matèria d'investigació sobre el paisatge, la seva docència i la seva professió. El caràcter teorico-pràctic de les Jornades pressuposa també la seva consagració a conèixer la realitat del territori menorquí per mitjà d'un conjunt de visites de camp, preparades per l'ocasió: es faran visites al poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés, les planes agro-ramaderes del nord de Ciutadella,
Punta Nati, els camps fotovoltaïcs de Ciutadella, el periurbà i el port de Maó, el mosaïc agro-forestal del Grau-Favaritx i les planes de Turdonell i Sant Bartomeu.
7/3/17
La distància i el ‘potencial de paisatge’
L’enunciat ha de ser prou clar. El potencial de paisatge pot ser entès com quelcom directament proporcional a la distància recorreguda. No se m’ocorre, de moment, una proporció inversa. Això significa que, sense distància, l’espai es redueix a zero, i el paisatge es troba en una mena de ‘moment zero’. Així que la distància és la raó de ser del geògraf, de qui es mou, del geògraf del paisatge, però també de tots aquells que viatgen. Distància euclidiana o no euclidiana, però distància. Millor no euclidiana, és clar, perquè no és possible viatjar en línia recta sobre una superfície corba com és la de la Terra, que és una esfera (no perfecta, i per tant un esferoide). Així que sobre la superfície de la Terra la distància més curta entre dos punts no és la recta que els uneix, sinó l’arc. Per això mateix, quan operam amb un Sistema d’Informació Geogràfica i volem obtenir resultats realistes, l’operador GIS calcula el Cost de Distància i no pas la Distància Euclidiana. Explique-m’ho breument. La distància és la quantitat d’espai que es recorre durant el moviment. És una mesura de longitud, i es formula de la següent manera:
Es tracta d’una quantitat escalar (i el valor de distància sempre és positiu), de manera que la distància l’expressam amb el valor de la magnitud (per exemple, 100) més la unitat emprada (per exemple, metres). Si començam a caminar 8 m cap al nord, després 10 m cap a l’est i després 8 m cap al sud, haurem fet una distància de 26 metres. De manera que la distància es pot dir que és la suma de les distàncies que s’han recorregut. El desplaçament, en canvi, és una mesura de longitud però es tracta d’una quantitat no de tipus escalar, sinó de tipus vectorial. És igual a la posició final menys la posició inicial. Si recorrem 8 m cap al nord, després 10 m cap a l’est i finalment 8 m cap al sud, ens haurem desplaçat 10 metres cap a l’est. Perquè per al desplaçament només cal comptar el punt d’inici i el punt final del recorregut:
En aquest cas, el resultat pot ser de signe negatiu o positiu, depenent de la direcció del desplaçament dins del sistema de coordenades definit. Segons el nostre exemple, per desplaçar-nos 10 metres (+10 m cap l’est) hem hagut de recórrer una distància de 26 metres. Tot plegat, disminuir o negar la distància –o observar a curta distància– és disminuir o negar el potencial de paisatge, perquè una distància curta li treu metres al paisatge. Harold Carter, autor del magnífic El Estudio de la Geografia Urbana (llibre amb el qual em vaig educar), afirma: “Quan la fricció de la distància quedi universalment reduïda a zero, aleshores serà quan no existeixin localitzacions privilegiades i quan s’hauran eliminat les desigualtats”. Però aleshores tampoc hi haurà geografia. Per tant, els estatuts vitals del geògraf haurien d’incorporar una llei que digués quelcom com: Mai desitjaràs que estigui a prop el lloc cap al qual et dirigeixes.
s = v · t
Es tracta d’una quantitat escalar (i el valor de distància sempre és positiu), de manera que la distància l’expressam amb el valor de la magnitud (per exemple, 100) més la unitat emprada (per exemple, metres). Si començam a caminar 8 m cap al nord, després 10 m cap a l’est i després 8 m cap al sud, haurem fet una distància de 26 metres. De manera que la distància es pot dir que és la suma de les distàncies que s’han recorregut. El desplaçament, en canvi, és una mesura de longitud però es tracta d’una quantitat no de tipus escalar, sinó de tipus vectorial. És igual a la posició final menys la posició inicial. Si recorrem 8 m cap al nord, després 10 m cap a l’est i finalment 8 m cap al sud, ens haurem desplaçat 10 metres cap a l’est. Perquè per al desplaçament només cal comptar el punt d’inici i el punt final del recorregut:
Δd = di – df
En aquest cas, el resultat pot ser de signe negatiu o positiu, depenent de la direcció del desplaçament dins del sistema de coordenades definit. Segons el nostre exemple, per desplaçar-nos 10 metres (+10 m cap l’est) hem hagut de recórrer una distància de 26 metres. Tot plegat, disminuir o negar la distància –o observar a curta distància– és disminuir o negar el potencial de paisatge, perquè una distància curta li treu metres al paisatge. Harold Carter, autor del magnífic El Estudio de la Geografia Urbana (llibre amb el qual em vaig educar), afirma: “Quan la fricció de la distància quedi universalment reduïda a zero, aleshores serà quan no existeixin localitzacions privilegiades i quan s’hauran eliminat les desigualtats”. Però aleshores tampoc hi haurà geografia. Per tant, els estatuts vitals del geògraf haurien d’incorporar una llei que digués quelcom com: Mai desitjaràs que estigui a prop el lloc cap al qual et dirigeixes.
9/2/17
Fenomenologia de l’esperit en el paisatge (a propòsit de Hegel)
Hegel (cap al 1800) és, si fa no fa, la següent cosa. Hi
va haver un temps en què l’art no es tenia únicament com quelcom per a embellir (per exemple, per decorar la paret de dalt del sofà, val a dir per decorar
la vida, i els anuncis publicitaris s’encarreguen de dir-nos que redecorem el nostre armari cada primavera). Aquell temps era el dels grecs. De la mateixa
manera que les rondalles mallorquines satisfeien i omplien totes necessitats espirituals dels mallorquins del segle XIX (si algú moria, a l’infant se li contava una rondalla
explicativa relacionada amb la mort), l’art en temps dels grecs satisfeia totes les respostes sobre la vida. Per Hegel, si l’art és un producte dels homes, és en l'art
on trobarem allò humà. En concret, en l'art trobarem l’esperit humà de cada època. O almenys, és una de les poques maneres en què a vegades és possible trobar-lo. No debades, els
romàntics varen discutir si l’art era la forma d’expressió d’allò que no es podia expressar d’altra forma. Tot plegat, en la vida humana l'art no és quelcom accessori,
insubstancial. És més que pintar alguna cosa. O quelcom merament informatiu. Molt més que això, l'art és una de les formes en què es materialitza l’esperit humà –això
tan intangible–, que pot ser tant l’esperit de l’artista com l’esperit d’un poble, ja que els costums, els modes de viure, el nivell cultural, són
coses que es reflecteixen en les obres artístiques que produeix aquest artista o aquest poble. Quan miram un quadre no miram tan sols els colors, sinó
l’esperit del pintor que ho ha pintat. Un grafitti no només és una paret tudada per un ignorant, sinó l’aparició fenomènica de l’esperit de qui ho ha fet. Dit d’una altra manera, l’esperit intangible es fa
tangible a través d’una aparició fenomènica. Això, dut al paisatge, vol dir que malgrat que el paisatge no és cap obra artística –llevat, potser, del jardins, que Rosario Assunto denomina paisatges
absoluts–, els paisatges entesos com a ‘segones naturaleses’, naturaleses domesticades, no són formes de materialitzar
l’esperit de la gent, dels pobles –maneres de passar de l’esperit a la forma concreta–, però sí són formes en què aquest esperit es manifesta. Repetesc: no 'de',
sinó 'en què'. En aquest sentit, si fem una arriscada lectura hegeliana del paisatge, els paisatges mostren la forma canviant, històrica, com pensa o viu gent.
Horts, barriades, ciutats, edificis, autopistes, vinyes, marges i parets de pedra seca, el formigó ..., demostren que el nostre esperit va canviant amb el temps.
Quant a la bellesa en general, i la representació artística de la naturalesa en particular, diu Hegel que el bell artístic és superior al bell natural, i afegeix que el bell natural és bell en tant que hi ha bell artístic. No és que el bell artístic sigui una còpia derivada del bell natural, sinó que és a l’inrevés: el bell natural és una còpia del bell artístic. La intenció artística de pintar un paisatge amb una posta de Sol perquè la posta ens sembla bella, significa que si hi ha una bellesa en la posta, aquesta bellesa no és més que un reflex de la bellesa de l’esperit. Som nosaltres que embellim la naturalesa, com som nosaltres que embellim la mar, la mar horrorosa. Un exemple clàssic i proper: Si es viatja per les carreteres de la Serra de Tramuntana mallorquina o el Cinque Terre de la Ligúria italiana, algunes senyals amb una càmera de fotos dibuixada ens indiquen que oficialment es tracta d’un lloc d’interès paisatgístic, és a dir un lloc des del qual es pot contemplar un paratge especialment bell. Però ¿què és allò que fa que es consideri bell aquest lloc en concret? ¿Per què diem que aquest lloc és el lloc bell?. La resposta és: perquè nosaltres l’hem fet bell. Perquè aquell és el nostre model de bellesa. És una projecció en el paisatge de la nostra concepció de bellesa. Això significa que nosaltres reconeixem en la naturalesa el nostre propi concepte de bellesa. En sentit contrari, vol dir que no extraiem de la naturalesa el nostre concepte de bellesa, i, de fet, la naturalesa no té bellesa ni lletjor, és estèticament neutra. L’esperit és nostre, la naturalesa no té esperit. Es veu, tot plegat, que amb Hegel l’estètica s’allunya de la naturalesa i del bell natural. La publicitat de la marca Desigual ens diu que allò és moda, la moda. De la mateixa manera, nosaltres admiram com a bell o interessant allò que ens han dit que és bell o que té interès, però no perquè allò sigui per si mateix bell o interessant, sinó perquè les coses belles són les que duen l’etiqueta o dibuix d'una màquina fotogràfica estampada en una senyal de carretera.
Quant a la bellesa en general, i la representació artística de la naturalesa en particular, diu Hegel que el bell artístic és superior al bell natural, i afegeix que el bell natural és bell en tant que hi ha bell artístic. No és que el bell artístic sigui una còpia derivada del bell natural, sinó que és a l’inrevés: el bell natural és una còpia del bell artístic. La intenció artística de pintar un paisatge amb una posta de Sol perquè la posta ens sembla bella, significa que si hi ha una bellesa en la posta, aquesta bellesa no és més que un reflex de la bellesa de l’esperit. Som nosaltres que embellim la naturalesa, com som nosaltres que embellim la mar, la mar horrorosa. Un exemple clàssic i proper: Si es viatja per les carreteres de la Serra de Tramuntana mallorquina o el Cinque Terre de la Ligúria italiana, algunes senyals amb una càmera de fotos dibuixada ens indiquen que oficialment es tracta d’un lloc d’interès paisatgístic, és a dir un lloc des del qual es pot contemplar un paratge especialment bell. Però ¿què és allò que fa que es consideri bell aquest lloc en concret? ¿Per què diem que aquest lloc és el lloc bell?. La resposta és: perquè nosaltres l’hem fet bell. Perquè aquell és el nostre model de bellesa. És una projecció en el paisatge de la nostra concepció de bellesa. Això significa que nosaltres reconeixem en la naturalesa el nostre propi concepte de bellesa. En sentit contrari, vol dir que no extraiem de la naturalesa el nostre concepte de bellesa, i, de fet, la naturalesa no té bellesa ni lletjor, és estèticament neutra. L’esperit és nostre, la naturalesa no té esperit. Es veu, tot plegat, que amb Hegel l’estètica s’allunya de la naturalesa i del bell natural. La publicitat de la marca Desigual ens diu que allò és moda, la moda. De la mateixa manera, nosaltres admiram com a bell o interessant allò que ens han dit que és bell o que té interès, però no perquè allò sigui per si mateix bell o interessant, sinó perquè les coses belles són les que duen l’etiqueta o dibuix d'una màquina fotogràfica estampada en una senyal de carretera.
20/10/16
Ontoteleologia del jardí
A propòsit dels jardins –i, en concret, de l'ontologia i la teleolologia del jardí tal com ho retrata críticament i magníficament Rosario Assunto–, no podem deixar passar l'ocasió de fer una apologia del jardí en tant que 'paisatge absolut', i del paisatge en tant que 'jardí absolut', precisament en la línia de Rosario Assunto. Aquest filòsof escriu a favor del jardins (Ontología y teleología del jardín, 1991), la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra els espais verds (que són només utilitaris, i la seva funció pràctica exclou el valor d'una bellesa per contemplar. L'espai verd és tan sols funció, mentre que el jardí és representació. L'espai verd és serialitzable, mentre que cada jardí és individual i irrepetible). Aquest filòsof escriu a favor del jardins, la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra el consum (i el jardí no és cap recurs per a explotar, sinó expressió per a disfrutar). Aquest filòsof escriu a favor del jardins, la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra l'home-massa (orteguià). Aquest filòsof escriu a favor del jardins, la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra el consum social dels jardins (perquè consum s'oposa a contemplació). Aquest filòsof escriu a favor del jardins perquè és en el jardí on cristalitza la transformació de la naturalesa en objecte estètic (cosa que en el paisatge és més difusa). Concebre la qualitat estètica del paisatge, és en el jardí que es fa explícit.
Si, des d'un punt de vista de teleologia aristototèl•lica, l'home tendeix per naturalesa a buscar en la vida un lloc feliç, bell, agradable, útil i saludable, aquest lloc és el jardí. D'aquesta manera, finalísticament, el jardí és un lloc destinat a viure la contemplació i a contemplar la vida en l'acte mateix de viure-la. Res més que això. Ni cap servei social ni cap exercici d'higiene pública. Perquè el jardí no és objecte de consum, ni d'ús. De fet, resulta que els jardins han esdevingut espais per allotjar tota mena de manifestacions de masses lúdiques, teatrals, mercantils, que generen, totes elles, 'renou', renou incompatible amb allò que s'espera d'un jardí (obtenir una experiència vital unida a la contemplació i al plaer estètic dels sentits). És clar que Rosario Assunto pregona una mena d'elitisme, de conservadurisme cultural aplicat a la salvació (si és que això encara és possible) dels autèntics jardins. Per això pregona i defensa els jardins privats, els petits jardins de les cases de la ciutat, els jardins dels patis de les cases de veïns, grans o petits, antics o moderns. Tots ells "haurien d'estar garantits i cuidats com a font de delectació pública, facilitant als seus propietaris el seu manteniment, fins i tot amb avantatges fiscals, que anirien en benefici de tots, per tal com tots, com a passejants o veïns, podem disfrutar d'aquests jardins". Molts jardins han estat sacrificats en les últimes dècades per incorporar-hi alguna construcció útil o funcional. De manera que "tots, fins i tot els forasters que estan de pas, han perdut l'indescriptible plaer que produïa en els carrers de Roma [per a nosaltres, també de Palma], de quan en quan, un portal que alegrava la vista per la fulminant aparició de vegetació, i l'olor del perfum de les plantes i de les flors, com un suau bàlsam que canviava segons les estacions." En definitiva, d'allò que Schiller anomenà "educació estètica", el jardí n'és un mitjà i una finalitat, "el lloc on cadascú dels individus ha de ser ensenyat per la bellesa del lloc a comportar-se com un príncep".
Si, des d'un punt de vista de teleologia aristototèl•lica, l'home tendeix per naturalesa a buscar en la vida un lloc feliç, bell, agradable, útil i saludable, aquest lloc és el jardí. D'aquesta manera, finalísticament, el jardí és un lloc destinat a viure la contemplació i a contemplar la vida en l'acte mateix de viure-la. Res més que això. Ni cap servei social ni cap exercici d'higiene pública. Perquè el jardí no és objecte de consum, ni d'ús. De fet, resulta que els jardins han esdevingut espais per allotjar tota mena de manifestacions de masses lúdiques, teatrals, mercantils, que generen, totes elles, 'renou', renou incompatible amb allò que s'espera d'un jardí (obtenir una experiència vital unida a la contemplació i al plaer estètic dels sentits). És clar que Rosario Assunto pregona una mena d'elitisme, de conservadurisme cultural aplicat a la salvació (si és que això encara és possible) dels autèntics jardins. Per això pregona i defensa els jardins privats, els petits jardins de les cases de la ciutat, els jardins dels patis de les cases de veïns, grans o petits, antics o moderns. Tots ells "haurien d'estar garantits i cuidats com a font de delectació pública, facilitant als seus propietaris el seu manteniment, fins i tot amb avantatges fiscals, que anirien en benefici de tots, per tal com tots, com a passejants o veïns, podem disfrutar d'aquests jardins". Molts jardins han estat sacrificats en les últimes dècades per incorporar-hi alguna construcció útil o funcional. De manera que "tots, fins i tot els forasters que estan de pas, han perdut l'indescriptible plaer que produïa en els carrers de Roma [per a nosaltres, també de Palma], de quan en quan, un portal que alegrava la vista per la fulminant aparició de vegetació, i l'olor del perfum de les plantes i de les flors, com un suau bàlsam que canviava segons les estacions." En definitiva, d'allò que Schiller anomenà "educació estètica", el jardí n'és un mitjà i una finalitat, "el lloc on cadascú dels individus ha de ser ensenyat per la bellesa del lloc a comportar-se com un príncep".
14/6/16
Diàleg amb el tercer paisatge
Les voreres dels camins, tercers-paisatges marginals, mostren en aquesta època –el juny– la seva solvència estètica. La de les roselles, per exemple, que són plantes ruderals. Es tracta, és clar, d’un judici estètic més, que aquest cop aplicam als racons desapercebuts –rurals o urbans, això és indiferent–. Als bocins de terra marginals, laterals, circumstancials, agònics (i la vida, segons el parer existencialista d’Unamuno, és essencialment agònica, d’aquí la seva tragèdia). Potser ocorre que en les voreres se simbolitza l’element agònic de la vida –també en els no-llocs, això s’hauria de poder estudiar–. I quan el paisatgista –o l’ecòleg– posa la mirada en els espais de vorera, indefinits per definició, tot esdevé relatiu, inaprehensible, més complex. D'aquesta manera, si el nostre propòsit és resoldre el problema de la seva unitat, ens trobarem amb la impossibilitat de mesurar-los amb precisió, perquè no és possible prendre’n nota exacta de les coses que no han sofert la regularització deguda a l’home, com per exemple la forma dels niguls, la distribució de la matèria estel·lar, les turbulències en general. Els tercers-paisatges ho són: desordenats, desobedients, salvatges. Els contemplam fugaçment, intuïm que hi ha una tensió paisatgística no resolta, però no comprenem les relacions essencials del seu contingut. Són, per a l’historiador o el geògraf positivista, uns adversaris impossibles, indiferents, però això no té perquè fer-los trivials.
¿Què podem fer?. Com sempre, dialogar. Perquè el paisatge és l’amic indiferent amb el qual dialogam a soles –com el ninot Gorogó amb el qual parlava de petita Ana Maria Matute, tot i que, en el cas del paisatge, a vegades compartim aquest diàleg amb els altres–. Perquè els paisatges només moren quan ho fan les darreres persones que els evoquen. Cosa que mena, altre cop, al judici del gust (en els termes en els que s’explica en la Crítica del Judici de Kant, que compartim plenament). Aplicat al paisatge, el judici del gust és, naturalment, subjectiu (i no hi ha paisatge –l’“objecte”– sense subjecte –l’home–). Així que tots estam en debat amb nosaltres mateixos en relació amb el que és “bell” o “lleig”, i res ens ha d’impedir constatar que hi ha una bellesa en l’agònica vitalitat d’una família de roselles, al juny estant.
¿Què podem fer?. Com sempre, dialogar. Perquè el paisatge és l’amic indiferent amb el qual dialogam a soles –com el ninot Gorogó amb el qual parlava de petita Ana Maria Matute, tot i que, en el cas del paisatge, a vegades compartim aquest diàleg amb els altres–. Perquè els paisatges només moren quan ho fan les darreres persones que els evoquen. Cosa que mena, altre cop, al judici del gust (en els termes en els que s’explica en la Crítica del Judici de Kant, que compartim plenament). Aplicat al paisatge, el judici del gust és, naturalment, subjectiu (i no hi ha paisatge –l’“objecte”– sense subjecte –l’home–). Així que tots estam en debat amb nosaltres mateixos en relació amb el que és “bell” o “lleig”, i res ens ha d’impedir constatar que hi ha una bellesa en l’agònica vitalitat d’una família de roselles, al juny estant.
1/2/16
Traduir 'paisatge'
El mot ‘paisatge’, segons la traducció que proporciona Google Translator, es mostra de la següent manera. Cal dir que Google n’afegeix un llistat de sinònims en cada idioma. Per exemple, en anglès, scenery funciona com a sinònim de landscape, de la mateixa manera que, en portuguès, cenário sembla ser l’equivalent sinonímic de paisagem (tot i que Google, per alguna raó, opta en primera instància per cenário). Pel que fa a l’etimologia, crida l’atenció l’abundància relativa de referències directes al llatí scaenarum (per exemple, en danès és esceneri, en eslovac scenérie, en italià scenario o en polonès sceneria), tot i que els romans no desenvoluparen per complet una paraula que es referís al paisatge en els termes en els que ens hi referim modernament. Per altra part, destaca la simplicitat vocal i consonàntica amb què el mot ‘paisatge’ sembla que es tradueix en l’idioma igbo (mma), llengua que parlen uns 18 milions de persones a Nigèria. Hi ha llengües minoritàries però encara actives, com el luxemburguès, un idioma germànic que parlen unes 300.000 persones, o el gaèlic escocès, parlat per unes 58.000 persones a Alba (el nom gaèlic d'Escòcia). El samoà, llengua d'Oceania, el parlen a l'arxipèlag de la Polinèsia unes 370.000 persones. En relació amb la traducció dels idiomes que no tenen grafia llatina (el grec, coreà, hindi, xinès, japonès, macedoni, etc.), només he posat la manera com sona o, millor dit, com es transcriu.
Natuurskoon (africaans), pamje (albanès), Landschaft (alemany), landscape (anglès), dekorasiya (àzeri), paisaia (euskera), scenografija (bosnià), paisaje (castellà), talan-awon (cebuà), peyizaj (crioll d’Haití), krajolik (croat), esceneri (danès), scenérie (eslovac), kulise (eslové), pejzaĝo (esperanto), maastik (estonià), maisema (finès), paysage (francès), seallaidhean (gaèlic escocès), escenario (gallec), golygfeydd (gal•lès), shimfidar wuri (haussa), scenery (hmong), táj (hongarès), mma (igbo), pemandangan (indonesi), radharcra (irlandès), landslag (islandès), scenario (italià), sesawangan (javanés), dekorācijas (letó), dekoracijos (lituà), scaenarum (llatí), kuliss (luxemburguès), pemandangan (malai), toerana manodidina (malgaix), xenarju (maltès), tirohanga (maorí), landschap (neerlandès), natur (noruec), sceneria (polonès), cenário (portuguès), decor (romanès), vaʻaiga (samoà), ka botle (sessoto), muuqaal (somalí), landskap (suec), pamandangan (sundanès), scenery (swahili), telon (tagal), manzara (tucs), scenérie (txec), manzara (uzbec), phong cảnh (vietnamita), zokongola (xixewa), iwoye (yoruba), scenery (zulú)
Grafies no llatines: dekorats’ia (armeni), dr̥śyābalī (bengalí), tesapheap (camboià), piejzaž (bieolorús), peĭzazh (búlgar), pung-gyeong (coreà), buneba (georgià), topío (grec), dr̥śyāvali (guijarati), drshyon (hindi), keshiki (japonés), dr̥śyāvaḷi (kannada), peyzaj (kazakh), thiv thad (laosià), scenografiJata (macedònic), pakr̥tidr̥śaṁ (malaianam), ekhādyā pradēśātīla naisargika dēkhāvā (marathi), taizny chimeglel (mongol), dr̥śyaharu (nepalès), nazārē (punjabí), peyzaz (rus), pejzaž (serbi), sundaratvayen (singalès), manzara (tadjikistanès), thạṣ̄nīyp̣hāph (tai), kāṭciyamaippu (tàmil), dr̥śyaṁ (telugu), krayevyd (ucraïnès), fēngguāng (xinès simplificat).
Natuurskoon (africaans), pamje (albanès), Landschaft (alemany), landscape (anglès), dekorasiya (àzeri), paisaia (euskera), scenografija (bosnià), paisaje (castellà), talan-awon (cebuà), peyizaj (crioll d’Haití), krajolik (croat), esceneri (danès), scenérie (eslovac), kulise (eslové), pejzaĝo (esperanto), maastik (estonià), maisema (finès), paysage (francès), seallaidhean (gaèlic escocès), escenario (gallec), golygfeydd (gal•lès), shimfidar wuri (haussa), scenery (hmong), táj (hongarès), mma (igbo), pemandangan (indonesi), radharcra (irlandès), landslag (islandès), scenario (italià), sesawangan (javanés), dekorācijas (letó), dekoracijos (lituà), scaenarum (llatí), kuliss (luxemburguès), pemandangan (malai), toerana manodidina (malgaix), xenarju (maltès), tirohanga (maorí), landschap (neerlandès), natur (noruec), sceneria (polonès), cenário (portuguès), decor (romanès), vaʻaiga (samoà), ka botle (sessoto), muuqaal (somalí), landskap (suec), pamandangan (sundanès), scenery (swahili), telon (tagal), manzara (tucs), scenérie (txec), manzara (uzbec), phong cảnh (vietnamita), zokongola (xixewa), iwoye (yoruba), scenery (zulú)
Grafies no llatines: dekorats’ia (armeni), dr̥śyābalī (bengalí), tesapheap (camboià), piejzaž (bieolorús), peĭzazh (búlgar), pung-gyeong (coreà), buneba (georgià), topío (grec), dr̥śyāvali (guijarati), drshyon (hindi), keshiki (japonés), dr̥śyāvaḷi (kannada), peyzaj (kazakh), thiv thad (laosià), scenografiJata (macedònic), pakr̥tidr̥śaṁ (malaianam), ekhādyā pradēśātīla naisargika dēkhāvā (marathi), taizny chimeglel (mongol), dr̥śyaharu (nepalès), nazārē (punjabí), peyzaz (rus), pejzaž (serbi), sundaratvayen (singalès), manzara (tadjikistanès), thạṣ̄nīyp̣hāph (tai), kāṭciyamaippu (tàmil), dr̥śyaṁ (telugu), krayevyd (ucraïnès), fēngguāng (xinès simplificat).
28/1/16
Lèxic (II)
Paisatges de l’ànima, paisatges disruptius, paisatges antològics, paisatges en moviment, moda del paisatge, Arquitectura del paisatge, Ecologia del paisatge, impacte paisatgístic, integració paisatgística, fragilitat del paisatge, polítiques de paisatge, directrius de paisatge, carta del paisatge, catàleg de paisatge, criteri paisatgístic, agent del paisatge, ànsia del paisatge, paisatges eclèctics, paisatges submarins, paisatge submergits, caràcter del paisatge, mosaic paisatgístic, indicador de paisatge, ordenació del paisatge, educació en paisatge, fragmentació del paisatge, gestió del paisatge, sociabilitat paisatgística, monitorització del paisatge, ethnoscape, mediascape, technoscape, paisatge financer, paisatge ideològic, paisatges ciberpunk, paisatge bacterià, paisatge tipogràfic, interpretació del paisatge, millora del paisatge, belenització del paisatge, transformació del paisatge, metamorfosi del paisatge, erosió del paisatge, preservació del paisatge, protecció del paisatge, satisfacció paisatgística, walkscapes, Paisatge d’Atenció Especial, palimpsest de paisatge, paisatges de la nit urbana, mimetització del paisatge, taxonomia del paisatge, unitat de paisatge, element de paisatge, regió paisatgística, zona paisatgística, domini paisatgístic, megapaisatge, macropaisatge, mesopaisatge, geocora-paisatge, microgeocora-paisatge, geotopo-paisatge, topologia del paisatge, facies de paisatge, morfologia del paisatge, antropopaisatges, nefopaisatge, valorització del paisatge, valor identitari del paisatge, valor estètic del paisatge, valor espiritual del paisatge, valor social del paisatge, valor històric del paisatge, valor productiu del paisatge, riquesa de paisatge, paisatge auditiu, paisatge prístin, paisatge olfactiu, paisatges nivals, paisatges tòxics, paisatges recreats, paisatge figurats, paisatges promenade, paisatges pop corn, Landscape, Landschaft, Landschaftskunde, Länderkunde, Landschafterey, Kulturlandschaft, metageografia, esbós de paisatge, composició de paisatge, pintura de paisatge, paisatgisme, Patinir, Poussin, Turner, Constable, Wordsworth, Friedrich, Senancour.
Les polítiques de paisatge com a pretext i com a oportunitat
Article publicat al diari Última Hora (08/09/2008)
Gabriel Alomar Garau
D’un temps ençà, el paisatge ha començat a sonar en les oïdes del ciutadà illenc, i ho està fent –i ben segur que ho farà– d’una manera diferent a allò que l’habitant comú pensa quan pensa en paisatge. Des de l’àmbit acadèmic, el paisatge és ja una ciència, i també un objecte d’estudi en Màsters, Posgraus, Llicenciatures i Títols de Grau –el de Geografia l’inclou com a assignatura–, així com de debat en conferències i jornades organitzades a l‘efecte. Des d’un àmbit cultural, el paisatge és un històric i recurrent objecte d’expressió artística en pintura i literatura, i des del psicològic és un element d’emoció de primer ordre. No obstant això, dir què és paisatge no resulta encara fàcil per al ciutadà no ensinistrat. És particularment encertada, per exemple, la idea de paisatge com a transfons estètic de l’activitat humana sobre el medi, o la idea de representació material i visible de la identitat cultural, per bé que avui dia el paisatge es contempla també com un bé i un recurs. Tècnicament, el Conveni Europeu del Paisatge el defineix com la “part del territori tal com la percep la població, el caràcter de la qual resulta de l’acció dels factors naturals i/o humans i de les relacions que s’estableixen entre ells”. Així, el pas de la humanitat sobre la Terra, l’ocupació del sól i els seus usos distintius deixen sempre una empremta que anomenam paisatge, i sobre la qual emetem opinions d’aprovació o desaprovació d’acord amb un criteri estètic. Al paisatge se li atribueixen distints valors qualitatius ordinals de bellesa i de lletjor, a pesar del relativisme de les classificacions d’aquests tipus de variables. Encara així, tot i els dubtes i preferències personals sobre la seva qualitat visual, és probable que una majoria de persones coincidís en les bondats estètiques d’un entorn paisatgísticament amable o proporcionat, es tracti bé d’un entorn rural o bé d’un entorn urbà singularment atractiu dins la ciutat. La Llei d’Espais Naturals de 1991 –i el mateix Pla Territorial de Mallorca ho recull– conté una figura de protecció del sòl rústic anomenada precisament Àrea Rural d’Interès Paisatgístic (ARIP), la qual cosa no indica altra cosa que la utilització del paisatge com a pretext per a la preservació de certs espais de la ruralia mallorquina –un pretext justificat i encomiable, sens dubte–.
És curiós també que el paisatge ha esdevingut avui dia una indústria inusitada: hi ha llocs de treball directament relacionats amb la catalogació, gestió, conservació o restauració del paisatge, així com de treballs i estudis destinats a minimitzar l’impacte visual de determinades infrastructures i equipaments. Pert tant, el paisatge és a hores d’ara un recurs i un bé econòmic –és un important i fonamental reclam turístic, sense anar més lluny–, que ha dut a la posada en marxa de polítques específiques que el tenen com a objecte de la seva acció. De fet, amb el pretext del paisatge s’aconsegueix en part la preservació o la restauració de certs espais degradats, al temps que, de vegades, es cau en certs contrasentits, com per exemple el de transformar i substituir un ametllerar silvestre, inútil funcionalment, en un parc urbà completament equipat. Tots dos espais poden paisatgísticament virtuosos, però la pretensió de millora i adequació ha conduït a la desaparició i pèrdua del primer. Un altre exemple té a veure amb la pedra en sec, i es refereix a l’ús profús de ciment en la construcció, rehabilitació o nova habilitació de parets i marges, amb l’excusa de la preservació paisatgística dels anomenats espais xerolítics –els que tenen com a element definidor la pedra tractada en sec, i que és un dels nostres signes d’identitat paisatgística–. Però, modernament, la injecció de ciment en aquestes construccions d’enginyeria i arquitectura popular no només dóna com a resultat falses parets en sec, sinó que desvirtua i falseja el paisatge resultant, a més d’alterar i limitar la capacitat d’actuació d’un recuperat ofici de marger.
En conseqüència, les polítiques de paisatge són una pretensió i una excusa útil, fins i tot necessària, que cal utilitzar amb seny i bona fe. La que s’espera d’unes futures lleis insulars o autonòmica del Paisatge, a la manera de les ja aprovades lleis paisatgístiques valenciana, gallega i catalana, en el sentit que evitin constrasentits com els esmentats, i serveixi com a oportunitat per integrar vertaderament el paisatge com a element i factor condicional d’ordenació territorial, de planificació dels espais turístics i de planificació urbana. Fer política del paisatge amb uns objectius de qualitat, de protecció, de gestió i d’ordenació. Amb ocasió de la Setmana del Paisatge feta els dies passats s’ha donat l’oportunitat d’apropar-se a la qüestió difusa del paisatge, preguntar i debatre sobre ell, així com observar-lo per entendre-lo. Una oportunitat, en definitiva, de fer valer allò que el nostre Estatut d’Autonomia estableix per la defensa i la protecció de la naturalesa, el territori, el medi ambient i el paisatge.
Gabriel Alomar Garau
D’un temps ençà, el paisatge ha començat a sonar en les oïdes del ciutadà illenc, i ho està fent –i ben segur que ho farà– d’una manera diferent a allò que l’habitant comú pensa quan pensa en paisatge. Des de l’àmbit acadèmic, el paisatge és ja una ciència, i també un objecte d’estudi en Màsters, Posgraus, Llicenciatures i Títols de Grau –el de Geografia l’inclou com a assignatura–, així com de debat en conferències i jornades organitzades a l‘efecte. Des d’un àmbit cultural, el paisatge és un històric i recurrent objecte d’expressió artística en pintura i literatura, i des del psicològic és un element d’emoció de primer ordre. No obstant això, dir què és paisatge no resulta encara fàcil per al ciutadà no ensinistrat. És particularment encertada, per exemple, la idea de paisatge com a transfons estètic de l’activitat humana sobre el medi, o la idea de representació material i visible de la identitat cultural, per bé que avui dia el paisatge es contempla també com un bé i un recurs. Tècnicament, el Conveni Europeu del Paisatge el defineix com la “part del territori tal com la percep la població, el caràcter de la qual resulta de l’acció dels factors naturals i/o humans i de les relacions que s’estableixen entre ells”. Així, el pas de la humanitat sobre la Terra, l’ocupació del sól i els seus usos distintius deixen sempre una empremta que anomenam paisatge, i sobre la qual emetem opinions d’aprovació o desaprovació d’acord amb un criteri estètic. Al paisatge se li atribueixen distints valors qualitatius ordinals de bellesa i de lletjor, a pesar del relativisme de les classificacions d’aquests tipus de variables. Encara així, tot i els dubtes i preferències personals sobre la seva qualitat visual, és probable que una majoria de persones coincidís en les bondats estètiques d’un entorn paisatgísticament amable o proporcionat, es tracti bé d’un entorn rural o bé d’un entorn urbà singularment atractiu dins la ciutat. La Llei d’Espais Naturals de 1991 –i el mateix Pla Territorial de Mallorca ho recull– conté una figura de protecció del sòl rústic anomenada precisament Àrea Rural d’Interès Paisatgístic (ARIP), la qual cosa no indica altra cosa que la utilització del paisatge com a pretext per a la preservació de certs espais de la ruralia mallorquina –un pretext justificat i encomiable, sens dubte–.
És curiós també que el paisatge ha esdevingut avui dia una indústria inusitada: hi ha llocs de treball directament relacionats amb la catalogació, gestió, conservació o restauració del paisatge, així com de treballs i estudis destinats a minimitzar l’impacte visual de determinades infrastructures i equipaments. Pert tant, el paisatge és a hores d’ara un recurs i un bé econòmic –és un important i fonamental reclam turístic, sense anar més lluny–, que ha dut a la posada en marxa de polítques específiques que el tenen com a objecte de la seva acció. De fet, amb el pretext del paisatge s’aconsegueix en part la preservació o la restauració de certs espais degradats, al temps que, de vegades, es cau en certs contrasentits, com per exemple el de transformar i substituir un ametllerar silvestre, inútil funcionalment, en un parc urbà completament equipat. Tots dos espais poden paisatgísticament virtuosos, però la pretensió de millora i adequació ha conduït a la desaparició i pèrdua del primer. Un altre exemple té a veure amb la pedra en sec, i es refereix a l’ús profús de ciment en la construcció, rehabilitació o nova habilitació de parets i marges, amb l’excusa de la preservació paisatgística dels anomenats espais xerolítics –els que tenen com a element definidor la pedra tractada en sec, i que és un dels nostres signes d’identitat paisatgística–. Però, modernament, la injecció de ciment en aquestes construccions d’enginyeria i arquitectura popular no només dóna com a resultat falses parets en sec, sinó que desvirtua i falseja el paisatge resultant, a més d’alterar i limitar la capacitat d’actuació d’un recuperat ofici de marger.
En conseqüència, les polítiques de paisatge són una pretensió i una excusa útil, fins i tot necessària, que cal utilitzar amb seny i bona fe. La que s’espera d’unes futures lleis insulars o autonòmica del Paisatge, a la manera de les ja aprovades lleis paisatgístiques valenciana, gallega i catalana, en el sentit que evitin constrasentits com els esmentats, i serveixi com a oportunitat per integrar vertaderament el paisatge com a element i factor condicional d’ordenació territorial, de planificació dels espais turístics i de planificació urbana. Fer política del paisatge amb uns objectius de qualitat, de protecció, de gestió i d’ordenació. Amb ocasió de la Setmana del Paisatge feta els dies passats s’ha donat l’oportunitat d’apropar-se a la qüestió difusa del paisatge, preguntar i debatre sobre ell, així com observar-lo per entendre-lo. Una oportunitat, en definitiva, de fer valer allò que el nostre Estatut d’Autonomia estableix per la defensa i la protecció de la naturalesa, el territori, el medi ambient i el paisatge.
16/11/15
Anticipació paisatgista
Diu Pascal Aubry (Mouvance II, soixante-dix mots pour le paysage, 2006) que és metodològicament important que el paisatgista, abans de participar en el reconeixement sensible d’un camp físic, estigui lliure d’expectatives en relació amb ell. Els paisatges es poden definir com “invents de la percepció en del temps d’una emoció” –temps tan breu com fugaç–. No obstant, “tot és anticipació dins la percepció de les coses”. Per tant, mai dirigim la nostra mirada a uns llocs sense tenir-ne una idea prèvia, a causa de les representacions pictòriques, fotogràfiques o literàries preexistents relacionades amb aquest lloc. L’espai concret precedeix les nostres ‘invencions’ del paisatge, i les seves representacions les anticipen. De manera que el paisatgista, quan tracta de descobrir o avaluar el potencial paisatgístic d’una determinada part física del territori, ha de procurar fer-ne un reconeixement sensible abans d’haver-ne fet una recerca bibliogràfica (i, sobretot, fotogràfica). Si no ho fa així, ràpidament es mobilitzaran –s’anticiparan– els coneixements que anava a trobar en el territori. En definitiva, el fenomen de l’anticipació paisatgística ens recorda que el valor dels paisatges, descoberts o inventats polisensorialment, està en gran part en funció de la seva confrontació amb els paisatges culturalment anticipats. Per això, en primera instància, el paisatgista no hauria de saber el que veurà.
El fenomen de l’anticipació es pot assimilar al ready-made artístic, objet trouvé, l’art trobat o objecte trobat. L’art trobat és aquell que es realitza per mitjà de l’ús d’objectes, sovint modificats, que normalment no es consideren artístics, sense ocultar el seu origen. El seu creador modern és Marcel Duchamp. Cada cop que ‘inventam’ un paisatge, breu i fugaçment, “dins del temps d’una emoció”, quan hem girat una corba d’una carretera, o mirant al terra a través de la finestra d’un avió, són invents realitzats a partir o per mediació dels nostres gustos, els nostres desitjos i de certes motivacions culturals. En cert sentit, doncs, el paisatge és una creació artística ben personal.
El fenomen de l’anticipació es pot assimilar al ready-made artístic, objet trouvé, l’art trobat o objecte trobat. L’art trobat és aquell que es realitza per mitjà de l’ús d’objectes, sovint modificats, que normalment no es consideren artístics, sense ocultar el seu origen. El seu creador modern és Marcel Duchamp. Cada cop que ‘inventam’ un paisatge, breu i fugaçment, “dins del temps d’una emoció”, quan hem girat una corba d’una carretera, o mirant al terra a través de la finestra d’un avió, són invents realitzats a partir o per mediació dels nostres gustos, els nostres desitjos i de certes motivacions culturals. En cert sentit, doncs, el paisatge és una creació artística ben personal.
20/8/15
Lèxic (I)
Paisatges emergents, paisatges de la posmodernitat, paisatges
de la supervivència, paisatges en vaga, paisatges de la por, paisatges de la fam, paisatges banals (banalscapes), paisatges energètics, paisatges urbans, paisatges rurals, paisatges
agrícoles, paisatges vegetals, paisatges forestals, paisatges dunars, paisatges volcànics, paisatges alpins, paisatges tel·lúrics, paisatges del fred, paisatges de la calor, paisatges de l'oli, paisatges de la sal, paisatges de la mel, paisatge cerealístic, paisatge faunístic, paisatge marítim, xeropaisatges, dendropaisatges, paisatges fluvials, paisatge gastronòmic, paisatge musical, paisatge visual, paisatge lingüístic, paisatge sonor, paisatge literari, paisatge semiòtic, paisatge
cognitiu, paisatge toponímic, paisatge hoteler, paisatge astronòmic, paisatge nesològic, paisatge nefològic, paisatge futurista, paisatges del futur, paisatges tendencials, paisatges referencials, paisatges de l’emoció, paisatges
afectius, paisatges sentimentals, paisatges in vitro, paisatges de la mobilitat, paisatges Pantone, paisatges multiplex, paisatges insectogènics, paisatges transformats, paisatges industrials, paisatge nuclear, paisatge miner, paisatges de la contaminació, paisatge lunar, paisatges del Sol –paisatges solars–, paisatges litorals, paisatges de l’oci, paisatges de la perifèria, paisatges dialèctics, paisatges rururbans, paisatges periurbans, paisatges de les franges, paisatge portuari, paisatge aeroportuari, paisatge ferroviari,
paisatges riberencs, paisatges interromputs, paisatges de l'amor, paisatges de la Ciència, paisatges del Quaternari, metapaisatge, hiperpaisatge, ciberpaisatge, antipaisatge,
no-paisatge, paisatges-residu, tercers paisatges, paisatges en espera, paisatges fòssils, paisatges
zaping, paisatges de l’aigua, paisatges
del vent –paisatges eòlics–, paisatges de la nit, paisatges terapèutics, paisatges kitsch, paisatges suburbials, paisatges del subsòl, paisatges bèl·lics, paisatges de la
crisi, paisatges del crash, paisatges de la desil·lusió, paisatges harmònics, paisatges de l’espiritualitat, paisatges distòpics, paisatges
ferits, paisatge cultural, paisatge natural, paisatge antròpic, paisatge
orgànic, paisatge virtual, paisatge històric, paisatge talaiòtic, paisanaje, paisatges del romanticisme, paisatges neoclàssics, paisatges barrocs, paisatges sublims, paisatge toscanitzat, paisatge tropical, paisatges tropicalitzats, paisatges de la gespa, paisatges de la
sequera, paisatges de l’abundància, paisatges virtuals, paisatges incògnits, paisatges de l'aglomeració, paisatges rescatats,
paisatges impostats, paisatges heretats, paisatges identitaris, cartografies
del paisatge, filosofia del paisatge, estètica del paisatge, emergència del paisatge, recuperació del paisatge, restauració del paisatge, domesticació del paisatge, apropiació del paisatge, arqueologia del paisatge, fotografia del paisatge, història del paisatge, atles de paisatge, maquetes de paisatge, mètriques del paisatge, geografia del paisatge, psicogeografia, webscapes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)