'Emergència del paisatge' pot voler dir vàries coses. En concret, almanco, dues coses. En primer lloc, podem entendre irrupció efectiva i visible del paisatge, i és en aquest sentit que, efectivament, d’un temps ençà el paisatge –la categoria paisatge– ha arrelat i s’ha elevat de tal manera que podem dir que està substituint totes i cadascuna d’aquelles altres categories geogràfiques que s’utilitzaven per a estudiar o per a intervenir en el territori. Dit d’una altra manera, allò que abans era 'territori', ara en diem 'paisatge'. Allò que abans era 'entorn', ara en diem 'paisatge'. Allò que abans era 'naturalesa', ara en diem 'paisatge'. Allò que abans era 'ciutat', ara en diem 'paisatge urbà'. Allò que abans era 'espai geogràfic' –cosa tautològica, per cert– ara en diem 'paisatge geogràfic' –igualment tautològic–. Si duim a l’extrem aquest implacable procés de substitució, allò que abans era Geografia, ara és Paisatge. Sembla que el paisatge, el mot paisatge, serveix per a dir-ho tot: per a dir territori, naturalesa, ciutat, entorn, espai, etc.
Tot això ens fa veure que la nostra època és clarament i plenament una època paisatgística, i que la lent que utilitzam per mirar el món duu un filtre que fa d'aquest món pura representació (cf. Schopenhauer), representació en clau paisatgística. El paisatge està present als llibres, als articles de premsa i als articles de revistes especialitzades. També està present en exposicions, en reunions, en assajos, en l’ensenyament, en projectes i en els equips que redacten aquests projectes. Fins i tot en la política, perquè, de fet, la categoria paisatge ha estat incorporada en tots aquells àmbits de decisió que tenen a veure amb el territori, l'urbanisme, l'arquitectura o el medi ambient. Ara veiem, per exemple, com no poques Administracions i no pocs Governs legislen sobre paisatge, cosa que significa que desenvolupen unes determinades polítiques de paisatge. Tot plegat, el paisatge s'ha popularitzat. El paisatge és norma, forma normalitzada de parlar i de sentir. El repte, ara, és dotar-nos de 'bons' paisatges, malgrat que les categories ètiques i antitètiques bo/dolent són una qüestió discutible. Però, de fet, es tracta d’això: de discutir i de debatre sobre la forma d’evitar certes actuacions quan intervenim en el territori, que al capdavall és intervenir en el paisatge. En aquest punt, 'emergència del paisatge' esdevé 'emergència del paisatgisme', que podem traduir com la necessitat urgent de formar paisatgistes. Necessitam lectors de Le Nôtre, Alberti, Serres, Mollet, Dezallier, Walpole, Kent, Bridgeman, Capability Brown, Vanbrugh, Rubió Tudurí. El paisatgista cultivat és aquell capaç de comprendre que els 'bons' paisatges són aquells que ens satisfan emocionalment, malgrat que, com sabem, les idees estètiques tenen historicitat, i que el sentit del gust no és el mateix en tothom (però es pot educar).
Pel que fa al seu segon sentit, per 'emergència' entenem 'urgència' del paisatge, entesa com la necessitat (emergent i urgent) de protegir el paisatge. En relació amb aquest aspecte, sorgeix el primer problema: Quan diem que cal "protegir el paisatge" o que "aquest paisatge ha quedat protegit en virtut de l'article y de la llei x", això ens col•loca en la tesitura d’haver de decidir els límits territorials (cartogràfics) dels paisatges "protegits", cosa que descarta i elimina de la llista els altres paisatges, que normalment són la majoria. La més interessant qüestió, per tant, es troba en el problema: Què fer amb els altres paisatges. De quina manera intervenir-hi. En el fons, tot és susceptible d’esdevenir paisatge i, de fet, tesel•les de paisatge com els polígons industrials són paisatge per dret propi. Alguns d'ells són tan dignes que se'n promou la seva patrimonització. Coses com aquestes ens condueixen a una idea encara poc explorada, però que pren força, que és la idea del 'dret al paisatge'. Hi ha un 'dret' al paisatge com hi ha un 'dret' a la ciutat o un 'dret' a la mar, però aquest dret no es pot donar universalment, perquè fer-ho suposaria legitimar les reclamacions dels habitants de Moscou demanant tenir mar.
Sigui com sigui, hi ha una urgència per preservar certs paisatges i una certa bona arquitectura, que bàsicament és aquella que respecta el seu context geogràfic i el seu context històric. En aquest punt podem recordar la paradoxa assenyalada pel geògraf i orientalista francès Augustin Berque: Jamás se ha hablado tanto de paisaje como en nuestra época, nunca ha habido tantos paisajistas (aquí en el sentido de profesionales de la ordenación de paisajes), nunca se han publicado tantos libros de reflexión sobre paisaje ... y jamás hemos asolado tantos paisajes. Somos unos charlatanes, grandes habladores del paisaje en total contradicción con nuestros discursos; pues nuestros actos van en sentido opuesto. Cuanto más pensamos el paisaje, más lo masacramos. (El pensamiento paisajero, Biblioteca Nueva, 2009, pàg. 21)
Tot això ens fa veure que la nostra època és clarament i plenament una època paisatgística, i que la lent que utilitzam per mirar el món duu un filtre que fa d'aquest món pura representació (cf. Schopenhauer), representació en clau paisatgística. El paisatge està present als llibres, als articles de premsa i als articles de revistes especialitzades. També està present en exposicions, en reunions, en assajos, en l’ensenyament, en projectes i en els equips que redacten aquests projectes. Fins i tot en la política, perquè, de fet, la categoria paisatge ha estat incorporada en tots aquells àmbits de decisió que tenen a veure amb el territori, l'urbanisme, l'arquitectura o el medi ambient. Ara veiem, per exemple, com no poques Administracions i no pocs Governs legislen sobre paisatge, cosa que significa que desenvolupen unes determinades polítiques de paisatge. Tot plegat, el paisatge s'ha popularitzat. El paisatge és norma, forma normalitzada de parlar i de sentir. El repte, ara, és dotar-nos de 'bons' paisatges, malgrat que les categories ètiques i antitètiques bo/dolent són una qüestió discutible. Però, de fet, es tracta d’això: de discutir i de debatre sobre la forma d’evitar certes actuacions quan intervenim en el territori, que al capdavall és intervenir en el paisatge. En aquest punt, 'emergència del paisatge' esdevé 'emergència del paisatgisme', que podem traduir com la necessitat urgent de formar paisatgistes. Necessitam lectors de Le Nôtre, Alberti, Serres, Mollet, Dezallier, Walpole, Kent, Bridgeman, Capability Brown, Vanbrugh, Rubió Tudurí. El paisatgista cultivat és aquell capaç de comprendre que els 'bons' paisatges són aquells que ens satisfan emocionalment, malgrat que, com sabem, les idees estètiques tenen historicitat, i que el sentit del gust no és el mateix en tothom (però es pot educar).
Pel que fa al seu segon sentit, per 'emergència' entenem 'urgència' del paisatge, entesa com la necessitat (emergent i urgent) de protegir el paisatge. En relació amb aquest aspecte, sorgeix el primer problema: Quan diem que cal "protegir el paisatge" o que "aquest paisatge ha quedat protegit en virtut de l'article y de la llei x", això ens col•loca en la tesitura d’haver de decidir els límits territorials (cartogràfics) dels paisatges "protegits", cosa que descarta i elimina de la llista els altres paisatges, que normalment són la majoria. La més interessant qüestió, per tant, es troba en el problema: Què fer amb els altres paisatges. De quina manera intervenir-hi. En el fons, tot és susceptible d’esdevenir paisatge i, de fet, tesel•les de paisatge com els polígons industrials són paisatge per dret propi. Alguns d'ells són tan dignes que se'n promou la seva patrimonització. Coses com aquestes ens condueixen a una idea encara poc explorada, però que pren força, que és la idea del 'dret al paisatge'. Hi ha un 'dret' al paisatge com hi ha un 'dret' a la ciutat o un 'dret' a la mar, però aquest dret no es pot donar universalment, perquè fer-ho suposaria legitimar les reclamacions dels habitants de Moscou demanant tenir mar.
Sigui com sigui, hi ha una urgència per preservar certs paisatges i una certa bona arquitectura, que bàsicament és aquella que respecta el seu context geogràfic i el seu context històric. En aquest punt podem recordar la paradoxa assenyalada pel geògraf i orientalista francès Augustin Berque: Jamás se ha hablado tanto de paisaje como en nuestra época, nunca ha habido tantos paisajistas (aquí en el sentido de profesionales de la ordenación de paisajes), nunca se han publicado tantos libros de reflexión sobre paisaje ... y jamás hemos asolado tantos paisajes. Somos unos charlatanes, grandes habladores del paisaje en total contradicción con nuestros discursos; pues nuestros actos van en sentido opuesto. Cuanto más pensamos el paisaje, más lo masacramos. (El pensamiento paisajero, Biblioteca Nueva, 2009, pàg. 21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada