Paisatge urbà

Des d’un punt de vista morfològic, el paisatge urbà és constituït per una mixtura física, més o menys densa i compacta, d’edificis, monuments, carrers, ponts, túnels i altres xarxes de distribució de persones, aigua, electricitat, gas i comunicacions, o d’emmagatzematge i distribució d’aigües residuals. La màquina urbana està així dissenyada per a la recollida i la concentració d’ésser humans que provenen de les àrees perifèriques més o menys llunyanes, més o menys rurals, més o menys naturals, i que troben en la ciutat les condicions en les que poder satisfer les legítimes ambicions humanes. Els llums de la ciutat, les seves possibilitats electives, atrapen des del lluny la mirada del pastor de les muntanyes o l’agricultor de les valls i les riques planes al•luvials, on creix l’herba i les pletes s’omplen de mates, pins o roselles. Des de la ciutat es creen, s’importen i s’exporten modes i costums. A canvi, la immensa oferta de satisfacció que proveeix la ciutat té una contrapartida que es plasma físicament en forma de contaminació sonora i atmosfèrica, que adquireixen aquí un caràcter permanent.

No obstant, el pitjor dels mals té a veure amb una altra cosa: a la ciutat es perd el sentit del temps, cosa que ocorre com un signe més de la més rabiosa posmodernitat. Les infrastructures urbanes es creen per a una vida curta, de manera que el paisatge urbà esdevé el més dinàmic dels paisatges terrestres, dinamisme que afecta ja als espais públics i les infrastructures més emblemàtiques, com també als seus materials de construcció. La porositat del marès virtuós serà substituït pel porespán fàcil, ràpid i trampós. El majestuós i verdós ficus del parc de la infància, pel l’alumini fred i impersonal. La ciutat del moment entronitza el present, així que en ella s’ha perdut la preocupació pel procés, per la transició, pel lapse de temps. Als jardins urbans importa la planta instantània i es menysprea el lapse entre la llavor sembrada i l’arbre ja madur. També es menyspreen els tapissos de fulles que es formen estacionalment sobre els trespols urbans. Difícil és, així i avui, fer propostes com el Schlossgarten d’Stuttgart (abaix, en la foto) i les fonts de Peter Faller, un disseny de l’any 1960 sorgit de la política alemanya de l’època, de creació de parcs urbans permanents. Parcs en els quals es pot romandre, pensar coses profundes, recuperar el sentit de la contemplació del dia, que és, en definitiva, la recuperació del temps.