Paisatges tòxics

De la mateixa manera que obrim la nostra mirada a les vistes que ens donen un plaer visual, també la tancam a les vistes que la contaminen. Al fil d’aquesta constatació, és ben fàcil comprovar com les finestres de les cases d’avui resulten més útils i enfocades a la captura visual de l’exterior que a la ventilació i altres formes de funcionalització de les façances. Les nostres cases, la casa romana, han evolucionat amb una tendència a cercar una apertura cada cop més gran a l’exterior, però ara la principal motivació es troba en dur cap a dins les presumibles bondats del paisatge rere la finestra. L’exterior, és clar, no sempre satisfà les nostres expectatives, cosa que duu invariablement a ennumerar i classificar els elements que intoxiquen tot desig de bellesa. La llista és llarga, així que farem dos únics apunts al respecte. Primer, és una constatació comú que la qualitat de la percepció es perd amb la capacitat de càrrega, de manera que el turisme de masses que envaeix i colmata àmplies àrees urbanes de les ciutats històriques –també platges, barrancs, cims–, amenaça directament la delicada atmosfera del lloc. En segon lloc, el monument no es conceb avui sense el complement del seu marc exterior. L’Alhambra de Granada ¿no és consubstancial tant amb la ciutat que té als peus com amb el teló de fons de Sierra Nevada? En aquest sentit, la domesticació del paisatge no es pot concebre avui sinó com un conjunt d’idees i de treballs destinats a un bé comú, que és l’home, el plaer de l’home o les seves aspiracions de plaer. Es tracta, en definitiva, del poc debatut dret al paisatge, entès com un dret a la seducció dels llocs, a la seva benignitat visual. En sentit contrari, és un dret contra les toxicitats del mal gust, la desproporció o el desequilibri de les formes, la incoherència o falta de lectura entre les parts.

La regeneració urbanística i territorial escomesa a moltes ciutats i comarques del món, a diverses escales, ha comportat una revisió funcional dels llocs d'actuació, però no, en canvi, una revisió conceptual dels mateixos llocs basada en les idees del dret al paisatge –el dret a l’emoció pel paisatge, a conviure amb un entorn que ha d'ajudar a relaxar les penes humanes–. Això convida a un pesimisme paisatgista que només l’art, els manuals de Rubió i Tudurí o l’imaginari poden consolar. Consequor ex illis casus oblivia nostri (‘Gràcies a elles [a les Arts] aconsegueixo oblidar-me de les meves desgràcies’), escrivia Ovidi en les Epislulae ex Ponto. Antonio Tabucchi opta per les geografies imaginàries: “En un mundo en el que la geografía ha sido sustituida por el turismo, es un alivio que exista lo imaginario”.