Fiore all’occhiello

Tota elecció entre distintes opcions comporta dubtes i dificultats que, quan es refereix al paisatge, es redoblen de forma notable. Quins són, de cada lloc de la Terra, els paisatges distintius, allò que en termes paisatgístics serveix per a diferenciar-se i destacar-se (i estar-ne orgullós)? Quina és la fiore all’occhiello dels paisatges que ocupam? El ‘luxe de la casa’, allò que dóna el to, la marca de distinció. Del Gran Erg Occidental (el gran desert central d’Argèlia) en destaca, de nit, un paisatge nocturn en el que és possible fer-se una idea clara de l’anomenada ‘llum zodiacal’, mentre que, de dia, és el paisatge dunar el que marca diferències, i que l’home modern ha sublimat per a parlar d’ell com un paisatge excels –obviant la sequedat o la pobresa, en termes humans–. Per part seva, la Mediterrània és avui una conca de prestigi turístic, però els autòctons no es posen d’acord en les causes que han propiciat aquesta circumstància. Apel·len a aspectes dispars com les platges (o millor, la conjunció trinòmica sol-mar-platja), la belenització de les grans i petites propietats agroramaderes, o fins i tot la gastronomia (aquí, és clar, ens hem de referir al seu ‘paisatge gastronòmic’). Els pintors fan apel·lacions a una llum distintiva, singular.

Si atenem la sintaxi del paisatge, el geògraf ha de recordar que en la valoració del paisatge compten tres qüestions: la unitat (la forma ha de tenir una caràcter unitari), la força (allò que fa que el paisatge sigui singular: és la fiore all’occhiello) i la varietat (es refereix a la biodiversitat paisatgística).

Doncs bé. El paisatge vegetal mediterrani es caracteritza per la latència estival, cosa ben assumida pels pobladors abans de l’arribada del turisme de masses (a les Illes Balears, si fa no fa, abans de l’any 1956, cosa que la fotointerpretació de la fotografia aèria d’aquest any és suficient per a corroborar-ho). En canvi, la imatge de marca paisatgística que s’exporta dels espais insulars mediterranis no és ni la seva sequedat ni molt menys, per posar un exemple, el cicle natural de la Posidonia oceanica, que a l’hivern emplena platges i rasclers –lapiaz– litorals. Els cicles de la naturalesa es tenen, en realitat, com a poc virtuosos, o bé es manipulen perquè donin la seva millor imatge, la menys salvatge o la menys decebedora. Ben al contrari, la imatge del tipisme insular és avui la palmera tropical i la platja desposidoneïtzada –ergo desnaturalitzada–. També és la festa a peu de platja i el culte vigorèxic a una joventut sorollosa. L’enrenou i el renou, que bàsicament afecten les costes hoteleres i les nits estivals, han pulveritzat la llegenda daurada que va fer que l’illa de Mallorca quedés adscrita, de la mà de Rubén Darío, al lema ‘illa de la calma’. Malgrat tot, formen part de la imatge paisatgística exportada uns molins de vent en ruïna i, sovint, una pagesia antiga que ja és morta –fotografiada amb càvec o al damunt del carro antic, aparcat–. Tot plegat, les imatges tramposes de no pocs paisatges han convertit la Terra en un anunci gegantí, de manera que el valor del paisatge genuí –per començar, aquell que és fidedigne a la seva latitud climàtica– ha perdut davant el valor de la marca que diu representar-lo. En paraules de Marc Augé, “l’adicció a la imatge aïlla l’individu i li proposa simulacres del proïsme”, cosa que, pel que fa al tema al qual m’hi estic referint, significa que la realitat ha estat substituïda per la imatge, i que la fiore all’occhiello és, sovint, una flor irreal, una falsa flor.