La semblança (en castellà, la semejanza) és aquella propietat matemàtica per la qual dues figures, tenint la mateixa forma, tenen distintes dimensions. L’escala serveix per a indicar en quina proporció són ‘semblants’ (semejantes) la realitat i la seva representació –un dibuix, per exemple–. En geografia –i també hauria de ser així per a totes les disciplines en les que s’elaboren mapes i plànols– es diu que una escala és gran quan el denominador és petit, i una escala és petita quan el denominador és gran. Per tant, una escala d’1:1.000.000 és sempre una escala petita (s'hi representen grans àrees, però tot apareix més petit), i una escala d’1:500 és sempre gran (s'hi representa una àrea petita, però els objectes i fenòmens es mostren més grans i detallats). Pel demés, convé tenir en compte que a 1;500 es dibuixen més aviat plànols que mapes, i que escales més grans que 1:500 (1:100, per exemple) no són pròpiament escales geogràfiques, sinó arquitectòniques.
El paper de l’escala en la interpretació del paisatge és tan important, que la comprensió de l’organització espacial dels seus diferents elements és ben distinta quan l'observació es fa ben aprop dins del fragment observat (el patche, en termes d’ecologia del paisatge) o, pel contrari, ens hi allunyam. És cert que la geografia, si es pren el seu significat en un sentit ample, opera a totes les escales, i que això li dóna una clara avantatge com a disciplina científica. No obstant, prestar atenció als detalls (és a dir, veure les coses a una escala gran) no ha de fer que no es pugui veure la situació en el seu conjunt. Cal atendre, per tant, el context. Així, en geografia, cal pujar un pis per a guanyar perspectiva. O, dit en termes numèrics, cal augmentar la xifra del denominador. En definitiva, l’observació geogràfica i l’anàlisi del paisatge requereixen una contextualització de doble sentit: la del temps o de l'escala temporal (situar el temps històric del lloc estudiat) i la de l’espai o de l'escala espacial (situar l’escala o resolució a la que s’estudia el lloc analitzat).
Un augment considerable de la perspectiva –l’escala duta al mínim– és el que s’aconsegueix des de l’Estació Espacial Internacional (ISS són les sigles en anglès), des de la qual els astronautes esdevenen, quan s’hi entretenen, ‘geògrafs’ amb el privilegi de fer observacions de la superfície de la Terra a una escala ‘baixíssima’ o considerablement petita. L’Estació Espacial Internacional es troba a uns 400 km de distància de la superfície terrestre, i, des d’aquesta distància, les fotografies representen els fenòmens terrestres des d’una posició escalar que permet confirmar les ‘grans xifres’ i descripcions de la Geografia quan es refereixen al planeta Terra, les que es donen a les primeres pàgines dels Atles o els grans manuals de Geografia Física, com el del ja mític d’Arthur N. Strahler i Alan H. Strahler, Geografia Física (Ediciones Omega, 1989), o el clàssic Physical geography de Mary Somerville, traduït a l'italià (1856): “La terra è uno dei vintuno pianeti che si aggirano in torno al sole in orbite elittiche”. “... il raggio equatoriale della terra è 3963,025 miglia, ed il raggio polare, 3949,8 miglia circa”. “L’aurora boreale è decisivamente un fenomeno elettrico. Aparisce generalmente poco dopo il tramontare del sole sotto la forma di un arco luminoso, stendendosi più o meno da oriente a occidente ...”). Xifres i descripcions, en fi, que es plasmen al magnífic timelapse que Knate Myers ha fet a partir de milers de fotografies de la Terra preses per vàries càmeres situades a l’Estació Espacial Internacional, i que, estant a 400 km, permeten observar a una escala ben petita –gairebé global– tant la magnificència dels grans fenòmens de l’atmosfera terrestre, com l’extensió planetària de l’empremta humana, i del ‘paisatge’ lumínic del planeta quan es fa de nit.
El paper de l’escala en la interpretació del paisatge és tan important, que la comprensió de l’organització espacial dels seus diferents elements és ben distinta quan l'observació es fa ben aprop dins del fragment observat (el patche, en termes d’ecologia del paisatge) o, pel contrari, ens hi allunyam. És cert que la geografia, si es pren el seu significat en un sentit ample, opera a totes les escales, i que això li dóna una clara avantatge com a disciplina científica. No obstant, prestar atenció als detalls (és a dir, veure les coses a una escala gran) no ha de fer que no es pugui veure la situació en el seu conjunt. Cal atendre, per tant, el context. Així, en geografia, cal pujar un pis per a guanyar perspectiva. O, dit en termes numèrics, cal augmentar la xifra del denominador. En definitiva, l’observació geogràfica i l’anàlisi del paisatge requereixen una contextualització de doble sentit: la del temps o de l'escala temporal (situar el temps històric del lloc estudiat) i la de l’espai o de l'escala espacial (situar l’escala o resolució a la que s’estudia el lloc analitzat).
Un augment considerable de la perspectiva –l’escala duta al mínim– és el que s’aconsegueix des de l’Estació Espacial Internacional (ISS són les sigles en anglès), des de la qual els astronautes esdevenen, quan s’hi entretenen, ‘geògrafs’ amb el privilegi de fer observacions de la superfície de la Terra a una escala ‘baixíssima’ o considerablement petita. L’Estació Espacial Internacional es troba a uns 400 km de distància de la superfície terrestre, i, des d’aquesta distància, les fotografies representen els fenòmens terrestres des d’una posició escalar que permet confirmar les ‘grans xifres’ i descripcions de la Geografia quan es refereixen al planeta Terra, les que es donen a les primeres pàgines dels Atles o els grans manuals de Geografia Física, com el del ja mític d’Arthur N. Strahler i Alan H. Strahler, Geografia Física (Ediciones Omega, 1989), o el clàssic Physical geography de Mary Somerville, traduït a l'italià (1856): “La terra è uno dei vintuno pianeti che si aggirano in torno al sole in orbite elittiche”. “... il raggio equatoriale della terra è 3963,025 miglia, ed il raggio polare, 3949,8 miglia circa”. “L’aurora boreale è decisivamente un fenomeno elettrico. Aparisce generalmente poco dopo il tramontare del sole sotto la forma di un arco luminoso, stendendosi più o meno da oriente a occidente ...”). Xifres i descripcions, en fi, que es plasmen al magnífic timelapse que Knate Myers ha fet a partir de milers de fotografies de la Terra preses per vàries càmeres situades a l’Estació Espacial Internacional, i que, estant a 400 km, permeten observar a una escala ben petita –gairebé global– tant la magnificència dels grans fenòmens de l’atmosfera terrestre, com l’extensió planetària de l’empremta humana, i del ‘paisatge’ lumínic del planeta quan es fa de nit.
 |
| 'Timelapse' de Knate Myers. La Terra des de l'ISS |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada