Dersú Uzalà

Dersú Uzalà (Дерсу Узала) és la narració cinematogràfica (Akira Kurosava, 1975) que es va fer d’un llibre que va escriure el capità i geògraf rus Vladímir Arsèniev (1872-1930) a principis del segle XX, i que descriu els seus viatges d’exploració de la regió del riu Ussuri (Sibèria), a la part més oriental de Rússia. El paisatge: la boscosa taigà. El context històric en el qual es fa la narració és el d’un Estat, el rus, que encara està en poder dels tzars, i que va encarregant a l’Exèrcit imperial que faci prospeccions geogràfiques i cartogràfiques d’un territori que és, a grans trets, completament desconegut. Als anys de la narració, entre 1902 i 1910, la fotogrametria aèria encara no està ni molt menys desenvolupada, de forma que la confecció de mapes no tenia més remei que fer-se sobre el terreny, és a dir amb allò que avui coneixem amb el nom de ‘treball de camp’. A Vladivostok, ciutat en la qual va viure el capità Arsèniev, hi ha un museu dedicat a la seva obra com a explorador, i del que pos aquest magnífic mapa ‘corologico-etnogràfic’. Vegeu-ne l'àrea cartografiada al Google Earth (descarrega l'arxiu .KML). La portada del llibre és la d’una edició russa de l’any 1944.

Un breu apunt a Dersú Uzalà, de caràcter lingüístic, que faig com a antic estudiant de rus a l'Institut de Llengües Modernes de l'Estudi General Lul·lià:

Dersú parla un rus un poc infantil, molt simple i de vegades gramaticalment incorrecte. Així, utilitza constantment, de forma errònia, la primera persona del nominatiu: Per dir ‘jo’ (en rus я = ià) diu ‘meva’ o ‘la meva’ (en rus моя = maià). O sigui que fa servir el singular femení de la primera persona del genitiu. Vegem-ne tres exemples de frases de Dersú:

1. "Моя думай, надо туда ходи" = ‘meva’ crec que hem d’anar-hi (‘mia’ creo debemos ir allí).
2. "Моя недавно Тадушу пришел" = ‘meva’ vinc a Tadusha no fa molt (‘mia’ vengo a Tadusha hace poco).
3. "Как ваша понимай нету? Посмотри сам" = Com ‘vostra’ no ho sabeu? Mira-ho per tu mateix (plural femení de la segona persona del genitiu)

Una altra apreciació d'aquesta mena: Per Dersú, els homes, els animals i els elements de la naturalesa són ‘persones’, 'gent' (люди = es pronuncia ‘liúdi’). Algunes traduccions tradueixen люди com a ‘homes’, però el correcte és ser fidel al rus de Dersú, i dir, com ell fa, люди, ‘la gent’, ‘les persones’.


Dos breus apunts més, des de la perspectiva geogràfica:

Sobre el tractament que fa el cinema dels fenòmens meteorològics, és curiós observar com la major part de les pel•lícules a l'ús mostren un ambient atmosfèric d’establitat. En canvi, hi ha casos de pel•lícules que aprofiten i exploten el recurs meteorològic (la pluja, el vent...) i l’incorporen dins la vida dels protagonistas. Un cas exemplar d’això és precisament Dersu Uzalà. Aquí, els elements atmosfèrics estan molt presents, i si ho estan és per recordar-nos que la relació entre l’home i el medi és primordialment una relació d’adaptació a la naturalesa, i en concret a les condicions meteorològiques més adverses. La incorporació dels fenòmens atmosfèrics a certes pel•lícules serveix per ressaltar una idea clau en la relació de cinema i geografia, i és la idea de la verosimilitud, de la veracitat de la narració o de la història que es conta. En aquest sentit, Dersú Uzalà és una pel•lícula veraç, creïble. Transmet autenticitat. Un dels primers elements d'aquesta sensació és el recurs que es fa, precisament, de les condicions atmosfèriques, fins al punt que aquestes condicions, en algun moment de la pel•lícula, adquireixen la categoria de protagonistes, com per exemple li passa a una llarga escena en què el vent ho inunda tot.

Per altra part, les pel•lícules a l’ús que mostren el paisatge com a recurs en si, tenen una tendència a magnificar-lo, a destacar premeditadament les seves virtuts estètiques o més singulars, amb l’únic objectiu d’impressionar-nos. En el cas de Dersú Uzalà això no passa, perquè en ella no hi ha cap pretensió de mostrar exotismes romàntics, ni tampoc de ressaltar magnificències paisatgístiques perquè ens causin una impressió. Al contrari, Akira Kurosava no va pretendre impresionar-nos, sinó emocionar-nos, que és molt diferent. I si ho aconsegueix és perquè el tractament del paisatge com a recurs es fa de manera molt indirecta i, sobretot, molt discreta o fins i tot inapreciable. De fet, l’aproximació al paisatge es tan discreta, si és que es fa, que són els personatges els que serveixen de conductors perquè l’espectador aprecii, per ell mateix, les qualitats del paisatge.

Més encara: A Dersú Uzalà, la naturalesa es converteix en paisatge, però si ho fa, i atenció aquí, és perquè l’únic personatge que potser reinterpreta la naturalesa en clau paisatgística, qui potser eleva la naturalesa a la categoria de paisatge, és un personatge cultivat, és un personatge que ve de la ciutat, un home il•lustrat. En definitiva, és un personatge, el capità Arsèniev, que prové d’una societat paisatgística (per utilitzar el concepte d’Augustin Berque). El cert és que a Dersú Uzalà només hi ha una escena 'de contemplació', i ve de la part del capità Arsèniev. Per contra, si ho llegim bé, el personatge Dersú, el nòmada, el ‘salvatge’, no té una visió ‘paisatgística’ de la naturalesa. La relació de Dersú amb la naturalesa és una relació únicament utilitària, funcional. En definitiva, Dersú no sublima la naturalesa per convertir-la en una entitat estètica. Per a ell, la naturalesa, el medi, és només 'espai geogràfic'.